A la tres

L''espanyacentrisme' mediàtic

Xavier Bosch / Director

Res de nou. Que Espanya és el melic del món per a la gran majoria de mitjans de comunicació, públics i privats, ja fa temps que ho tenim assumit. Amb el tractament de Pequín 2008, però, em fa l'efecte que fins i tot s'estan batent rècords. Allà i aquí. Interessa més la bandera que els jocs. Interessa més un or espanyol que el rècord mai vist de medalles de Phelps. D'aquests quinze dies de la Xina, passarà a la història, amb permís d'Usain Bolt, la fita assolida pel nedador de Baltimore. En canvi, diaris, teles i ràdios d'aquí, el dia que es va penjar la vuitena medalla, van estimar-se més prioritzar l'or (històric però previsible) d'en Rafa Nadal. Res a dir-hi. Cadascú amb el seu criteri, però als llibres d'història dels Jocs hi sortirà, a la primera pàgina, la proesa de Phelps. Tant se val, és només un exemple. Tot i que Televisió Espanyola ha fet una cobertura notable de Pequín, als que ens interessa més l'esport que la pàtria imposada, hem trobat a faltar un vol d'ocell més ampli, no tan localista. Em sorprèn molt més, en canvi, que els mitjans d'aquí (ràdios, diaris i tele) tan sovint hagin prioritzat el passaport abans que un rècord del món o una fita esplèndida. M'ha sobrat aquest espanyolisme excessiu, embafador.

És veritat que aquí també tendim a fer el mateix amb els esportistes catalans. Diumenge passat, una ràdio repetia cada quart d'hora que Toni Elias havia quedat segon a la cursa de MotoGP. En canvi, per saber la notícia, qui carai havia guanyat aquella prova, vaig haver d'arribar a casa, connectar internet i llegir que se l'havia endut Valentino Rossi. Copiem, per tant, els pitjors vicis. Ens empeltem d'un espanyacentrisme que, sibil·linament, ens va conquerint. Si miréssiu els jocs per la parabòlica, us adonaríeu que països tan propers com França o Itàlia tenen un punt de vista dels Jocs molt més global, d'allò que interessa per espectacular o per noticiable, i no tan estrictament per un criteri nostrat, ridícul.

AVUI