dimecres, 28 de febrer de 2007


Faig sonar el despertador quatre cops, un cada deu minuts, abans d'aixecar-me. Pago l'IVA l'últim dia del trimestre. I em fot que els governs em copiïn i ells també ajornin les decisions permanentment.

Anem tardíssim

M'avergonyeix que dilatar l'assumpció de responsabilitats i deixar per demà passat el que hauries d'haver fet abans-d'ahir sigui la tendència creixent. No faig la denúncia des de cap autoritat moral, sinó des de l'egoisme més pur. Perquè alguns ens puguem permetre deixar les coses per a l'últim moment, caldria que la resta anés puntual.

Vaig néixer tan emmandrit que em van desallotjar per cesària, sempre he estudiat el matí de l'examen, la carrera la vaig triar al moment d'omplir la preinscripció i trigo tant a comunicar males notícies que se n'assabenten per terceres persones, i s'enfaden encara més. No n'estic orgullós, i m'ha costat acceptar-me. Tant, que en el procés d'acceptació he esgotat la paciència, i ara m'irrita ser governat per gent indecisa com jo. Em desespera que els governs francès i espanyol posposin la decisió sobre la línia d'alta tensió fins passades les eleccions, i que es facin enrere de la llei antialcohol fins després de les municipals, i que frenin el retorn dels papers de Salamanca per no despertar la fera espanyolista (¿pot estar encara més desperta?), i que s'entretinguin en el desplegament de l'Estatut (si és que mai el despleguen).

El gestor m'alerta que cada dia som més els que presentem la renda a última hora, i les cues al banc l'avalen. Els dissabtes a tres quarts de nou de la nit als súpers hi ha bufetades per omplir els carros. I part de l'èxit del mòbil és que permet no haver de concretar res. Concertem cites ambigües i el mateix dia ens truquem per anul·lar-la o bé confirmar-la i posar-nos d'acord en lloc i hora.

Es retarda l'edat de començar a treballar d'uns joves que empalmen màsters per no assumir que trobar feina del que busquen serà impossible. Triguem a marxar de casa, a tenir fills, a acceptar que ens diguin de vostè. Anem al dentista quan el mal és insuportable, ens fem la revisió mèdica quan un amic ha tingut un infart i ens posem a dieta quan no ens podem cordar els pantalons, i només fins que ja ens tornen a entrar.

Des de la posició privilegiada d'expert que fa quaranta-un anys que ajorna decisions, certifico que viure així és perillós. Per exemple: aturar quatre cops el despertador cada dia és una tortura, no cura el mal humor i ni tan sols garanteix que al final no t'adormis. Aviso abans que sigui massa tard.

carles.capdevila@gmail.com

Carles Capdevila

dimarts, 27 de febrer de 2007

dijous, 22 de febrer de 2007

contrassenya segura? no cal

Taking an aggregate sample of passwords (primarily from the UK), we take a look at the most commonly occurring. If you spot your own password listed - it might just be time for a change!

Top 10 Most Common Passwords
10. Thomas
9. arsenal
8. monkey
7. charlie
6. qwerty
5. 123456
4. letmein
3. liverpool
2. password
1. 123

Top 10 Most Common Passwords

Tot apunta que l'home que va morir en ser empès a la via del metro i el jove que l'hi va llançar no es coneixien


Els Mossos d'Esquadra fan les diferents diligències d'investigació per aclarir el mòbil del crim a l'estació de Navas de la línia 1 del metro de Barcelona. Els fets van tenir lloc a dos quarts de quatre de la tarda. Sembla que el noi detingut va llançar un home a la via quan passava el comboi i aquest va morir. Tot apunta que no hi va haver discussió prèvia entre víctima i agressor i no es descarta que ni es coneguessin.

A quarts de quatre de la tarda, a la parada de Navas, un jove de 29 anys en va empènyer un altre de 40 just quan arribava el comboi. La víctima va morir atropellada. Usuaris i agents de seguretat del metro van retenir per la força el presumpte autor de l'homicidi fins que van arribar els Mossos d'Esquadra, que el van detenir.

Ara s'investiga què va portar el jove a empènyer l'home. En un primer moment es va apuntar que tots dos havien mantingut una acalorada discussió abans del tràgic final, o que el jove havia intentat atracar l'home i que, davant la seva resistència, l'havia acabat empenyent a la via. Però el cert és que ara sembla que pren força la hipòtesi que víctima i agressor no es coneixien.

Diversos testimonis van explicar que l'agressor va anar directament cap a la víctima i el va empènyer per l'esquena, sense cap baralla prèvia. Fonts de la investigació també han indicat que les imatges de les càmeres de seguretat de l'estació no mostren cap discussió prèvia a l'empenta que va acabar amb la vida de l'home. També han informat que la persona morta no ha estat identificada i que no hi ha indicis que víctima i agressor es coneguessin amb anterioritat a l'incident.

TELENOTICIES

Al final no es podrà anar tranquil per aquesta vida. Et pot caure un tros de gel del cel o que un sonat t'empenyi a la via del metro.

a remontar ... o no

dijous, 15 de febrer de 2007



Sort n'hi ha de l'Eto'o
Passa-ho!
Iu Forn


En un país on l'Estat de dret està més que garantit, la independència judicial és model a seguir per la resta del planeta (o més), la ultradreta està totalment allunyada dels mitjans de comunicació que marquen l'agenda política i informativa, l'Estatut té un gran futur (i el seu desplegament encara més), les víctimes d'ETA no són manipulades de forma indigna, el catalanisme i el nacionalisme no estan en crisi a pesar dels esforços del PP per desviar el debat, aquests dies no s'estrena (ni molt menys) Involució autonòmica II. La LOAPA contraataca, tenim un servei de trens de rodalia que és l'enveja de tot el Sistema Solar, gaudim d'un aeroport de primer nivell al qual es pot arribar utilitzant un transport públic modèlic, amb uns túnels exemple de consistència i fermesa, on les inversions del ministeri de Foment desborden el pressupost anual (o més), el govern té un liderat carismàtic i una cohesió interna a prova de Loctite, l'oposició no es dedica a fer demagògia amb qualsevol tema per aconseguir col·locar un titular... Vaja, que en un país tan fantàstic on mai passa res, calia algun tema que generés debat de veritat. Així va ser com les forces del poder en la foscor van trucar al Barça.
-Jan, podries organitzar-nos un sidral fort perquè la gent tingui algun tema per discutir?
-Esperin, que parlaré amb la gent que mana realment al club... (Veu en segon terme.) Cunyat, pots dir-li al teu amic Eto'o que manifesti unes cosetes? I la premsa, ens podrà ajudar inflant la cosa com un ninot de la Michelin? (Torna la veu de Laporta en primer pla.) Fet.
-I posats a demanar... Podrien tancar el tema en 24 hores com si no hagués passat res. És que així els tindrem entretinguts dos dies més discutint sobre com s'ha solucionat un tema que semblava la fi del club.
-Cap problema.
-Doncs moltes gràcies i fins a una altra.
-A la seva disposició. Recordi que som més que un club.


dimarts, 13 de febrer de 2007

La vida en capítols

Avui dia no ets ningú si no estàs enganxat a una sèrie americana de televisió. Els seguidors en parlen amb el fervor i l'entusiasme propis d'aquells que han estat captats per una secta.

Abans eren els fulletons i avui són les sèries de televisió, però sempre ens ha agradat que ens expliquin la vida en capítols. Quedar-nos amb ganes de més. Identificar-nos amb els personatges. Admirar-los amb la mateixa devoció que els nostres avantpassats adoraven els sants de les estampetes. Confondre les nostres vides amb les seves. Vestir com les protagonistes de Sexo en Nueva York, anar als restaurants que van elles i comportar-se com ho fan elles. És la realitat que copia la ficció, i no al revés.

Parlem de sèries amb la mateixa passió que de futbol. Ets del Barça o del Madrid. De House o d'Anatomía de Grey. En parlem com si fos una droga. Estic enganxadíssim a Prison Break. Per això, la gent hi trafica i està disposada a cometre il·legalitats per baixar-se d'Internet l'última temporada de 24, abans no arribi a Catalunya. A la feina s'intercanvien els devedés igual que, de petits, canviàvem cromos al pati del col·legi. Jo et passo la segona temporada de Lost, tu em deixes la tercera de Los Soprano.

Les sèries de televisió han passat la mà per la cara al cinema. Hi ha capítols més cars i més ben fets que moltes pel·lícules, només duren 45 minuts, sempre en tens un altre per veure, no et cal sortir de casa i te'ls pots posar a l'hora que tu vols. Abans d'anar a dormir, per exemple. Cada dia més gent s'escarxofa de matinada davant de la tele i veu un, dos i tres capítols de la seva sèrie favorita, la mateixa gent que abans potser agafava un llibre -una altra víctima col·lateral de l'èxit de les sèries- i en llegia un, dos o tres capítols.

Ah, i tot això gràcies a la tele i als Estats Units, dues de les coses més criticades d'aquest món. Aquells que diuen que a la televisió tot és una merda i que dels ianquis no en pot venir res de bo ara es troben enganxats a una sèrie de televisió i, al damunt, americana.

L'impacte d'aquest fenomen sobre la vida familiar també s'haurà d'estudiar algun dia. És com si les sèries reforcessin les parelles que van bé -que les miren i les comenten junts- i fessin més suportable el dia a dia de les parelles en crisi, que mentre veuen la tele no cal que estiguin per la persona que tenen al costat. Per a la gent que viu sola, la vida també sembla una mica millor gràcies a les sèries. I és que mai no s'està sol de debò, si tens a la tauleta de nit els 13 últims capítols de la teva sèrie favorita.

Albert Om
AVUI

dilluns, 12 de febrer de 2007







El 30% d'alumnes d'ESO passa de curs amb àrees pendents


L'índex de repetidors oscil·la entre el 10% i el 14% Els plans de diversificació curricular es consoliden com una bona alternativa contra el fracàs Els sindicats qüestionen l'èxit del pla de xoc a la secundària
Carol Biosca


Al voltant del 30% d'alumnes d'ESO passen de curs amb fins a tres àrees pendents, i entre un 10 i un 14% repeteixen curs, segons les últimes dades disponibles del departament d'Educació, corresponents al curs passat. El curs amb un percentatge més baix d'alumnes que passen de curs amb matèries suspeses va ser el primer, amb un 28,20%. A segon, aquest índex va elevar-se al 31,9%, i a tercer, fins a un 33,5% d'escolars van passar de curs amb àrees suspeses.
Aquests percentatges van ser lleugerament inferiors el 2004-05 (un 25% a primer, un 28% a segon i un 28,5% a tercer), si bé l'índex de repetidors va ser més gran: entre el 13 i el 19,6%. Un cop acaben l'ESO, els alumnes amb matèries suspeses que ja hagin exhaurit les possibilitats de repetir curs (un màxim de dos cursos a l'ESO), poden fer una prova per accedir directament als cicles formatius o decantar-se per un programa de transició al treball.
Segons la directora general d'Educació Bàsica i Batxillerat del departament, Montserrat Casas, que avala el caràcter general d'aquestes dades, a Catalunya estan funcionant amb èxit diverses experiències per intentar "recuperar" aquests alumnes abans d'acabar l'ESO, a través dels plans de diversificació curricular. Es tracta de programes amb un currículum adaptat, que, a través d'acords amb ajuntaments o empreses, permeten cursar part dels estudis en contacte amb el món laboral.
El departament va aprovar un pla de xoc per combatre el fracàs escolar que han subscrit una vuitantena de centres i que vincula els recursos a la millora de resultats. El pla ha rebut crítiques, tant de sindicats de l'escola pública com de l'associació de directors i exdirectors AXIA.
USTEC, CCOO i UGT afirmen que els recursos per millorar l'atenció a la diversitat s'haurien de vincular a projectes i no a resultats, perquè la millora del rendiment acadèmic no depèn tant dels centres com de la "motxilla" socioecònomica dels alumnes.


diumenge, 11 de febrer de 2007


sacrificar-se


l'apunt




Un estudi fet públic aquesta setmana per dos professors de prestigi de l'IESE i de l'Ucla Anderson School of Management demostra finalment que els diners no fan la felicitat. Sostenen, després d'enquestar milers de persones, que més diners sovint és sinònim de més maldecaps. Com més diners tens, més et compares socialment amb el nou entorn i més necessites. Feien un símil amb els medallistes olímpics: és més feliç el que guanya la medalla de bronze que la de plata, perquè el primer es compara amb el que no ha pujat al podi, mentre que el segon ho fa amb el que ha guanyat l'or. Diuen que a partir d'uns ingressos anuals d'11.500 euros –que satisfan les necessitats bàsiques– la felicitat no augmenta al ritme dels ingressos. Colpit pels resultats, jo, en un món cada cop més ple d'egoisme, estic disposat a sacrificar-me. Si cobra més d'11.500 euros anuals, no dubti a trucar-me. Li donaré un número de compte, em transfereix l'excedent i no pateixi: vostè serà més feliç i jo ja carregaré amb els maldecaps.


divendres, 9 de febrer de 2007

boicot a kelme


Amb Oleguer, per la llibertat d’expressió.
Protesta massiva a : http://web.partal.cat/oleguer/
Passa-ho! Contra la llei del silenci!

+Veure les signatures
Links relacionats:
+ Kelme, l'empresa que el PP va treure del pou
+ La bona fe, article d'Oleguer Presas
+ Represàlia a Oleguer, article a El Periódico
+ Qui hi ha darrere de Kelme?, Llibertat.cat

dijous, 8 de febrer de 2007

A les 18:54 aquests són els titulars de Telenoticies.com. En aquests mateixos moments l'Akasvayu i el Joventut estan jugant el primer partit de quarts finals, retransmès en directe pel 33.

TELENOTICIES

El sant Jordi del sXXI ja és entre nosaltres.

la tarifa


l'apunt




28.336 euros. Aquesta és la valoració dels danys a les escales de la Catedral arran de l'última bretolada motoritzada. És la valoració dels danys i podria ser ben bé la nova tarifa per a tots aquells ciutadans que, per omplir les hores d'oci, vulguin enfilar-se per les escales de la seu a hores intempestives amb vehicles tot terreny. Tenint en compte que les màximes autoritats eclesiàstiques gironines han manifestat de totes les maneres possibles la voluntat de tancar aquest tema a canvi que el pecador passi per caixa, ben bé podria ser que acabessin dissenyant un paquet turístic que inclogués visita guiada a l'edifici, amb el claustre i el tresor inclosos, i un puja i baixa per l'escalinata que, ben mirat, podria incloure el lloguer del cotxe. No fa falta ni portar càmera de vídeo per enregistrar la proesa. Només cal demanar-ne una còpia als Mossos de la que tenen instal·lada a l'Audiència. És una mica més car que Port Aventura, però menys cansat que fer el Dakar.


dimecres, 7 de febrer de 2007


La bona fe

De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències. L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial. Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa... En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura. Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats. I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.
Oleguer Presas

boníssim

En aquest article, Pablo Motos (monologuista del Club de la Comedia i actualment a M-80) parla del fascinant món de la parella, amb exemples quotidians d'aquesta relació.

dissabte, 3 de febrer de 2007

el llenguatge, masclista?

Què hauria passat si haguéssin posat a la portada: "La dona, culpable"?. Doncs que haurien sortit les feministes de torn dient que això és una barbaritat, que si el llenguatge és masclista i no sé què més. Doncs jo, quan ho he llegit, he pensat que aquest titular és ben cert. L'home, referint-se a l'ésser humà (dones incloses), és qui s'està carregant el món. Però això sembla que costa d'entendre a segons quines sensibilitats. El llenguatge és com és.

AVUI

es comença amb els lavabos i s'acaba separant els homes de les dones als autobusos


Els jutges volen lavabos reservats només per a ells a la Ciutat Judicial
Els magistrats presenten una llista d'al·legacions al projecte i Justícia s'hi reunirà per escoltar-los
Els jutges de Barcelona no volen compartir el lavabo ni amb els funcionaris judicials. Així es desprèn de la proposta que han fet arribar els magistrats al Departament de Justícia en demanar que a la Ciutat Judicial que s'està construint a la Gran Via, a l'Hospitalet, es construeixin vàters exclusius per a ells. També demanen, entre altres coses, despatxos més grans, sales d'espera reservades als testimonis, més sales de vistes i un arxiu més gran. La conselleria es mostra receptiva a algunes d'aquestes demandes, les més «raonables», però adverteix que el tema dels lavabos és innegociable: els hauran de compartir amb el personal judicial.

divendres, 2 de febrer de 2007

La xarxa elèctrica ha baixat un 2'5% entre les 19:55 i les 20 hores, els cinc minuts que durava la campanya d'apagar els llums. A les 8, però, la xarxa ha caigut a causa de la demanda excessiva que ha patit. Per tant, segur que s'ha gastat més energia apagant i engegant llums que havent deixat els llums encesos durant els famosos cinc minuts.

dijous, 1 de febrer de 2007

Si no hi cabeu a la casa de Barcelona, proveu d'anar al Port de la Selva, o a la Cerdanya, o a ses Illes.


AVUI