dimecres, 30 d’abril de 2008

20 victòria de l'Akasvayu Girona, aquest cop a la pista del Grupo Capitol Valladolid per 69-79. Des d'aquí podem assegurar que Marc Gasol no podrà aconseguir el seu novè MVP perquè ha estat superat per un esplèndid Sant Emeterio. 19 punts per ell, 14 per en McDonald i l'Erik Daniels i 12 d'en Víctor Sada. En Marc Gasol s'ha quedat només amb 7 punts, tot i que n'ha obtingut 22 de valoració.

Però com que el Iurbentia Bilbao ha guanyat a la pista del Fuenlabrada, seguim en setè lloc, empatats a victòries amb el sisè.

I en aquests moments, l'Estudiantes s'està jugant la presència a l'ACB l'any que ve. Si perd avui, cap a la LEB. Tot un històric en perill.

ACB

neteja



[1839; de netejar]


f 1 Acció de netejar o de netejar-se. La neteja d'una casa. El dia tradicional de fer neteja és el dissabte.


2 fig 1 Faran una operació de neteja a la muntanya per exterminar els guerrillers.

Hi afegiria una altra accepció: acció d'acomiadar els jugadors que no suen prou. Exemple: Cal netejar el vestuari del barça: Ronaldinho, Deco, Eto'o, Herny, Gudjohnsen, Márquez, Zambrotta, Oleguer, Thuram, Pinto, Edmilson, Ezquerro ...

el cantó positiu

Com faig cada matí que puc, he anat a fer el cafè. De la mateixa manera que els nens i nenes de P-3 fan rutines quan entren a classe (per anar-se acostumant a la vida), la de fer el cafè és una rutina que intento no trencar. Normalment sempre hi ha algú al bar llegint els diaris. Però avui, curiosament, no hi havia ningú. A què es deu això? Mirant les portades dels diaris se sap la resposta. Tots els diaris que hi ha tenen la mateixa foto a portada. Els he pogut llegir tots sense cap interrupció, amb el tallat al costat.

EL WEB NEGRE

Obrint Pas. Viure. Benvingut al paradís.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Dia de partit

Els dimarts solen ser dies tristos, amb pocs al·licients. Avui no. Avui per a molta gent és el superdimarts. Algú em pot dir quant falta perquè siguin tres quarts de nou del vespre?
Albert Om

Som com nens, avui. Com nens que quan pugen al cotxe, ja volen ser a lloc. Com nens que no tenen paciència, que no paren quiets ni un moment i que es passen el dia preguntant quant falta, papa. Com nens grans que avui, per fi, tenen un sopar amb aquella noia tan desitjada i que ja estan, dutxats i arreglats, esperant que arribi l'hora.

La d'avui és l'excitació prèvia als grans viatges. T'ha costat dormir, potser. Repasses que tot estigui a punt: la tele amb el so abaixat, les veus de la teva ràdio preferida, la cervesa i el sopar fred per als amics que vindran a casa. Sigueu puntuals, si us plau.

Només obrir un ull has pensat en el partit de la nit. Avui el dia es farà llarg. Les mateixes converses a tot arreu: al bar, a la feina, al taxi, avui ni a l'ascensor parles del temps. Com ho veus, això? Què hi poses, tu, a la porra? Tothom fa els seus pronòstics, les seves alineacions, les seves teories. Tothom té les seves supersticions, que no gosa explicar, perquè els grans partits també tenen una dimensió estrictament íntima.

Avui, tot el dia es respira futbol. Tot el dia és un gran instant previ. Els prolegòmens del partit es fan eterns. De tant en tant, et sorprens taral·lejant l'himne de la Champions, que té l'èpica que el teu equip necessita per guanyar. I cada hora que passa, una mica més nerviós. Gols i no paraules, això és el que vols. Massa tertúlies i connexions en directe que ja no aporten res de nou. Només inquietud. I és que avui, certament, ho vius amb més inquietud que il·lusió. Amb més pors que esperança. Hi ha pocs elements que et convidin a l'optimisme. I, en canvi, ara mateix tot és possible. Això només passa en aquest esport. En 90 minuts, glòria o misèria. O tot o res. A buscar els mocadors per treure'ls d'aquí a final de temporada o a córrer a fer cua al RACC a comprar entrades per a la final. A Moscou o a la merda. No hi ha terme mitjà. Que gran que és el futbol. De dies com aquests, n'hi ha molt pocs. Disfrutem-los, minut a minut. Des de primera hora del matí fins a tres quarts de nou del vespre, perquè a vegades és millor el que està a punt de passar que no pas el que acaba passant.

I, a partir d'aquella hora, enganxats a la pantalla de la tele, que sigui el que Messi vulgui i al lloro, Jan, que, mentrestant, no ens tornin a fotre l'ordinador.

AVUI

Vaticini per avui a la nit? Mínim 3-0. I cap a casa a plorar les penes. O a esperar a finals de mes per tornar a cobrar ...

Casamajó?


la foto


Petarràs de llop. El senyor Àngel Martí Casamajó, de Sant Dalmai, ha fotografiat un rellamp de pet de llop al jardí de casa seva. Fa 20 centímetres de diàmetre. Fixeu-vos la patxoca que fa al costat d'una bola i d'una pilota de bàsquet. Ens explica que durant les darreres setmanes s'han recollit més de 100 litres a la comarca de la Selva.

AVUI

EL PUNT
Passa-ho!

BERNAT SÒRIA, ELL SÍ QUE GIRA SOL

Iu Forn

"El ministre de Sanitat vol fer arribar als lectors i lectores d'aquesta humil columna un missatge de tranquil·litat, després que jo mateix hagi intranquil·litzat tothom dient que no facin servir cap tipus d'oli de gira-sol, però que poden fer-lo servir perquè no passa res. Per tant, mantinguin la calma, però per si de cas buidin totes les ampolles d'oli que tinguin a casa seva. Quines? Ah, això voldria saber jo. ¿Què es pensen, que pel fet de ser ministre de Sanitat haig de saber del tema sobre el qual estic causant una alarma alimentària? Però per qui m'han pres?

També vull dir-los que no desvelaré les marques que estan fora de tota sospita i que, en cas de ser consumides, els deixaran com un marcià. A saber, color verd, antenes cranials, un nas en forma de trompeta i els dits dels peus prènsils. Això sí, els donaré una pista. N'hi ha dues-centes que ofereixen totes les garanties (o no) i n'hi ha sis-centes que no (o sí). Per saber quines són unes i quines les altres, recomano buidar-ne una al dipòsit del cotxe i fer uns quilòmetres de prova. Si a l'entrada d'Astorga el cotxe encara funciona, és d'oli contaminat amb gas-oil... bé, o per concretar més, és gas-oil contaminat amb oli de gira-sol. Si el vehicle se li atura abans d'arribar a Mollerussa, l'oli era bo i s'ha carregat el motor... Però com se li acudeix posar oli de gira-sol al cotxe?

Sobretot vull recomanar molta calma perquè la situació està to-tal-ment controlada, però si té a casa un ram de gira-sols, llenci'l im-me-di-a-ta-ment. No, millor encara, cremi'l. I el gerro, me l'embolica en paper de plata i el porta a Ascó, que allà tenen un control modèlic de tot. No passa res, però estem parlant d'una recomanació cautelar de gran perill i sense cap risc.

El ministeri manifesta, finalment, la seva satisfacció per haver aconseguit sembrar el caos i el desconcert i demana als ciutadans: algú sap on cau Ucraïna?"

AVUI

Obrint pas- Barricades-Benvingut al paradís

dilluns, 28 d’abril de 2008

abril pluges mil

Com cada dia des de fa unes setmanes, el petit ruixadet (o no tant petit) que ho remulla tot, fins i tot els peus.

en Gerió també fa el recorregut Barcelona-Alacant

Els companys d'Òmnium Gironès van anar cap al sud a trobar-se amb la gent d'allà. Una foto representativa i també un vídeo fet per Vilaweb TV on es pot veure el meravellós trajecte ferroviari entre Barcelona i Alacant ...

XXX Marxa de Bordils

Sí, sí. 30 anys ja. Aquest dijous, i seguint amb la tradició, que més reivindicatiu que fer una marxa ... Segurament és la marxa més plana que pot existir. Almenys les vegades que hi he anat, és un recorregut totalment pla ja que se segueixen els vivers que hi ha al costat de Bordils. Però per aquest motiu, pot arribar a cansar una mica ...

Dijous 1 de maig.
XXX Marxa popular de Bordils
Sortida a les 8 del matí.
Recorregut de 12 quilòmetres.



AVUI
Passa-ho!

CORPORACIÓ CATALANA DE CONTROL POLÍTIC

Iu Forn

El gran debat sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) és el clàssic exemple per explicar els temes que apassionen a polítics i periodistes i que provoquen badalls als ciutadans. ¿Vostè és del gremi? Doncs el telèfon li treu fum de tot el cap de setmana rebent i escampant rumors sobre qui seran els directors (o directores) i els caps d'informatius, programes i esports de TV3 i Catalunya Ràdio. Si vostè no és del gremi, llavors resumeix tot el procés amb una paraula: política. Pura i dura.

Van estar-se una eternitat fent una llei perquè la televisió i la ràdio pública funcionessin amb criteris no governamentals, i quan ha calgut aplicar-la s'han passat l'esperit de consens de la llei per la zona que va del melic fins als genolls. CiU i PSC són, ara com ara, els dos grups parlamentaris més nombrosos, i això els converteix en els partits amb més representació al consell de la nova CCMA.

CiU ha fet veure que oblidava que és el PSC qui governa, el PSC ha fet veure que oblidava que CiU és el partit amb més diputats al Parlament, la institució on van aprovar la llei, i Esquerra ha intentat recordar-los a tots dos que ells també volien tocar cuixa. Així han estat mesos i mesos, a la recerca de la seva quota de poder i aconseguint estendre la impressió que tot acabaria amb un repartiment de càrrecs com qui reparteix cromos. "Jo poso la Cullell". "Ah sí? Llavors jo trio la direcció de la tele", "Doncs jo la bloquejo". "No, bloquejo jo abans i dos ous durs".

I, com sempre, el trist paper és per als professionals. Els que van creure's la llei, els que han estat des de les eleccions en una lamentable i cruel situació de provisionalitat laboral i els escollits ara, amb només tres mesos per fer una programació, i havent de suportar l'acusació de ser una quota. Per què li diuen Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals quan vol dir Corporació Catalana de Control Polític?

AVUI

diumenge, 27 d’abril de 2008

19-13

Dinovena victòria, consolidació del setè lloc i seguint empatats amb el sisè. I desè MVP de Marc Gasol.


ACB

dissabte, 26 d’abril de 2008

coneixeu els de la foto?


El tren Jaume I, aturat a Xàtiva per avaria

El tren Jaume I, que porta més de tres-centes persones a Alacant des de Barcelona per participar en la manifestació commemorativa del 25 d'abril porta aturat entre Xàtiva i Ontinyent des de les dues de la tarda
El tren Jaume I, que porta més de tres-centes persones a Alacant des de Barcelona per participar en la manifestació commemorativa del 25 d'abril porta aturat entre Xàtiva i Ontinyent des de les dues de la tarda. Segons testimonis presencials, el tren s'ha aturat de cop i ha quedat sense llum.

A la zona ja s'hi han desplaçat operaris de Renfe per arreglar l'avaria tot i que no es descarta fer arribar un altre tren per l'altra via per portar el passatge fins el seu destí.

Quasi tres hores després de l'avaria, els passatgers esperen dins i fora del tren i esperen arribar a temps a la manifestació, programada per a les sis de la tarda. La tripulació del tren ha ofert tot l'avituallament disponible al comboi als passatgers, que tenien previst arribar a Alacant a les tres de la tarda. El viatge està organitzat per la Federació Llull.

AVUI

Prova gràfica de la meva participació a la Mitja Marató d'Olot. L'existència de les ratlles ja la sabeu, per tant no aniré repetint cada cop el mateix ... En principi, l'organització també ha de penjar unes fotos oficials però encara no ho ha fet. Quan ho faci, i si surto en alguna, ja les penjaria.



divendres, 25 d’abril de 2008


EL PUNT
Passa-ho!

REGANT, UNA PARAULA POC SOSTENIBLE

Iu Forn

En un món tan políticament correcte i, sobretot, tan sec com el nostre, encara no entenc com permeten la utilització de la paraula "regant". Sorprèn que ningú hagi sortit encara dient que l'expressió "regant" incita a l'ús indiscriminat i abusiu de l'aigua. Faci la prova. Digui "regant" en veu alta. ¿No li vénen ganes d'obrir una aixeta i no tancar-la fins la setmana vinent? Jo, només d'escriure-la, ja estic per agafar un mall i començar a destrossar les preses de Sau i Susqueda i que la poca aigua que hi ha escapi riu avall.

Crec que la Conselleria d'Eufemismes hauria de fer alguna cosa urgent a aquest respecte. I mentre la fa, que ja se sap que aquí les coses urgents tenen el seu procés, podria començar amb les tradicionals multes i sancions.

No pot ser que el llenguatge sosteniblement correcte que ens envaeix hagi aconseguit convertir els transvasaments en "captacions puntuals" o bé en "aportacions de recursos hídrics", que els barracons escolars siguin "mòduls prefabricats", els pisos de 30 metres quadrats "solucions habitacionals", les suspensions de pagaments "processos concursals", les famílies "unitats de convivència" o la castració química una "supressió hormonal reversible". No pot ser que haguem aconseguit que de fer campana de classe ara en diguin "absentisme escolar", que una crisi econòmica de cavall sigui una "desacceleració", que al Quart Cinturó l'anomenin "la ronda del Vallés" o que de les restriccions de trànsit en diguem "pacificació" i que, en canvi, ningú s'hagi adonat del mal que fa a la nostra societat la utilització de la paraula "regant".

Aquesta columna, que ha demostrat repetidament el seu esperit de servei públic, vol fer una humil però sentida aportació al debat. Què tal si en diem florolos? Per exemple, "des del 1989 els florolos de l'Ebre han cobrat 44 milions d'euros per vendre's l'aigua que baixa per un riu que se suposa que és de tothom". Florolos... no sé, a mi m'agrada.

AVUI

dijous, 24 d’abril de 2008

Passa-ho!

I ARA EN DIUEN INTERCONNEXIÓ

Iu Forn

Sí, i també en diuen "aportació de recursos hídrics". Ja m'entén, és allò que ahir van signar els governs d'Espanya i de Catalunya, i que només hi està d'acord el govern de Madrit. Sí, perquè el PSOE defensa que l'àrea de BCN begui aigua de l'Ebre, mentre que el PSC preferia la del Segre. Bé, fins fa només tres dies perquè el temps corre que és una barbaritat, passen els dies, concretament tres, com ja ha quedat escrit, i ara han signat l'opció que rebutjaven. Bé, alguns sociates, perquè els de les terres de l'Ebre hi estan en contra, com els de Lleida estaven en contra de les del Segre, tots ells en les versions "aportacions provisionals i puntuals desmuntables" i "provisionalment puntuals i desmuntables definitivament".

Pel que fa al govern, així en conjunt, depèn. PSC i Iniciativa estaven a favor de l'opció Segre i contra la del Roine. En canvi Esquerra estava contra la del Segre i la de l'Ebre, opció, aquesta última, en què coincidia amb Iniciativa i, com ja ha quedat dit, amb el PSC (menys el de l'Ebre). En canvi CiU, que també estava contra l'opció Ebre, defensava la del Segre i per donar suport a Montilla li demana repetidament que estudiï la del Roine, a la qual cosa el PSC es nega, mentre que el PSOE no li tanca la porta, tot i que el PSC diu que el PSOE diu que no la tanca només per "cortesia", a pesar que consta que el PSOE sí que ha estudiat el tema.

A Barcelona, Esquerra dóna suport a les "aportacions externes al sistema Ter-Llobregat"; per tant, o bé al Segre o bé a l'Ebre, tot i que Esquerra, oficialment, està en contra de l'opció Ebre. I mentrestant, a l'ajuntament de la capital, PSC, Esquerra i Iniciativa voten a favor del transvasament del Segre, però en la votació posterior Esquerra va i s'absté en el rebuig al Segre i en l'estudi del Roine, opció aquesta que compta amb el suport de CiU, però no amb el de PSC i IC.

Total que... algú coneix un bon psiquiatre? És molt urgent!!!

AVUI


AVUI

dimecres, 23 d’abril de 2008


EL PUNT

felicitació del Molt Honorable President de la Generalitat, el senyor José Montilla

He rebut aquesta felicitació de part del president de la Generalitat. Molt agraït ...

Benvolguda,

Benvolgut,

Demà torna a ser Sant Jordi. Una diada que Catalunya celebra de manera especial, des de fa molts anys, amb llibres i roses.

Juntament amb aquesta nota, em plau de fer-te arribar una animació sobre els orígens i el significat de la festa. Et convido a enviar-la com a felicitació.

http://www.gencat.cat/catalunya/santjordi/felicitacio/2008/index.html

Que tinguis un bon Sant Jordi!

José Montilla
President de la Generalitat
Un lloc estrany
Sant Jordi explicat als seguidors del Manchester. Que sapigueu que demà arribeu a un país estrany. Que anglesos i catalans compartim patró -sant Jordi- i flor nacional -la rosa-, però poca cosa més.
Albert Om

Benvinguts a Catalunya, país de hooligans. De hooligans culturals. Els catalans arrasem amb tots els llibres que ens surten al pas, tal com vosaltres arraseu amb els barrils de cervesa. Els comprem de tres en tres i, amb els llibres ben agafats a sota el braç perquè ningú no ens els prengui, travessem tot Barcelona perseguint escriptors. I la travessem a peu perquè per Sant Jordi tampoc no hi ha taxis. Això és Barcelona, una ciutat sense aigua ni taxis. L'aigua ja ens l'enviaran de l'Ebre d'aquí a quatre dies. De taxis, també podríem demanar-ne un transvasament.

Els catalans perseguim escriptors i fem llargues cues per obtenir la seva signatura, per una foto amb ells, per veure'ls de prop, per tocar-los d'esquitllada, per creuar-hi quatre paraules. Perquè a Catalunya, en comptes d'adorar els futbolistes, adorem els escriptors. Per a ells són els contractes milionaris i la glòria mediàtica, hores i hores de programes especials de televisió que demà veurem dedicats a explicar la seva vida i miracles. Ronaldinho que marxi al Milan, però Carlos Ruiz Zafón -l'home que ha tornat a posar Barcelona al món, el responsable del cercle virtuós que viu aquesta ciutat- que ningú no ens el toqui.

Sant Jordi, a Catalunya, també és el Dia dels Enamorats, una mena de Sant Valentí però estalviant-nos de regalar joies. Demà se suposa que els homes hem de comprar una rosa a les dones, i elles, un llibre per als homes. Si vosaltres, els anglesos, la trobeu una tradició masclista, penseu que per a xulos i paritaris nosaltres, que tenim una ministra de Defensa catalana, dona i embarassada.

La mateixa ministra que es va quedar curta quan va parlar de la Catalunya optimista. Sapigueu que arribeu a un país eufòric. Ho podreu comprovar demà. Us semblarà que no hi ha prou carrer, que no hi ha prou ciutat per engolir tanta gent com hi passeja amb un somriure als llavis i una rosa a la mà. És la Catalunya enamorada i eufòrica. I treballadora, perquè el que ja no sé com explicar-vos és que tot això ho fem un dia laborable.

Un últim advertiment, benvolguts anglesos: demà, els catalans gosarem profanar el vostre espai sagrat. Per un dia us farem sentir estrangers a la vostra pròpia Rambla. Espero que ens ho sapigueu perdonar. L'endemà tot tornarà a la normalitat: vosaltres, nosaltres i la Rambla.

AVUI

a veure si sona la flauta ...


dimarts, 22 d’abril de 2008

XXIIIa Marxa Popular de Bescanó

Per qui no sàpiga què fer aquest diumenge al matí:

Diumenge 27 d'abril de 2008 a les 8.30 del matí.
Lloc de sortida: Parc de l'Ajuntament
Inscripcions: 8 del matí
Preu: 6 euros
Recorregut: un de 15 quilòmetre i un altre de 8


EL PERIODICO

fer-se gran

Fer-se gran

L'autèntica revolució de Zapatero és haver fet ministra una Bibiana. Bibiana encara no pot ser nom de ministra. Com tampoc, en aquest país, encara no hi ha avis que es diguin Nil, Joel o Roger.
Albert Om
Un dia, de cop, descobreixes que els jugadors de futbol -aquells senyors grans que col·leccionaves en cromos- ja són més joves que tu. Primer cop baix. Al cap d'un temps, es repeteix el fenomen amb els entrenadors. Mires el seu DNI i van néixer dos, tres o quatre anys abans que tu. Segona garrotada. El dia més cruel, però, és quan t'adones que hi ha un grapat de ministres que també són més joves que tu.

Això va passar aquest dissabte i una d'elles -la titular de la cartera d'Igualtat- es diu Bibiana, té 31 anys acabats de fer i és la primera ministra d'Espanya que va néixer quan Franco era mort. De cop, Zapatero ens ha fet grans a tots. No és que sigui el primer símptoma de la maduresa, però és l'estocada definitiva.

Despertar-se al matí i preguntar a la teva parella si ha dormit bé. Això és fer-se gran. Fer-se gran és trobar-li més gràcia al diumenge al matí que al dissabte a la nit. És preferir quedar per dinar que per sopar. És un vermut al solet llegint el diari, abans que uns xurros de matinada.

Fer-se gran és la primera vegada que et tracten de vostè. El primer cop que un marrec et diu "senyor". Les primeres arrugues. Els primers cabells blancs. Els primers símptomes d'una calvície incipient. Fer-se gran és que et comenci a agradar el jazz, el gintònic, el bacallà i les bledes. És apuntar-se a un curset de tast de vins.

Fer-se gran és la primera hipoteca i la primera separació. És que se't continuïn casant els amics, però en segones o terceres noces. És que les festes ja no les organitzis tu, sinó que te les facin per sorpresa.

Quan neix un fill et fas gran i encara te'n fas més quan se't mor el pare. Fer-te gran és comprar-te una bicicleta de muntanya. I sortir a córrer cada dia una mica més fins que puguis acabar una marató. Fer-te gran és preguntar-te el sentit de la vida i apuntar-te a classes de ioga. És demanar una excedència per agafar un any sabàtic. És criticar internet, perquè és un món que la teva generació no domina prou. És buscar el telèfon d'un psiquiatre de confiança. És que et convidin a sopars d'exalumnes d'EGB.

Fer-se gran és tornar-se més rabiüt. I maniàtic. I pensar-te que amb tu va néixer el món i que amb tu morirà. Fer-se gran, en definitiva, és que passin els anys i, de cop, adonar-te que ja hi ha ministres que es diuen Bibiana.

AVUI

dilluns, 21 d’abril de 2008

Mitja Marató de la Garrotxa. Olot.

Com ja sabreu, ahir vaig fer la XIV Mitja Marató de la Garrotxa (Olot). Si no vaig errat, aquesta és l'onzena mitja que faig i de la mateixa manera que va succeir amb l'anterior (Mitja Marató del Pla de l'Estany), fa encara no dos mesos, he tornat a baixar la meva marca personal. Aquest cop, he deixat el cronòmetre en 1h.34m.22s. Uns vuit minuts menys que a Banyoles. No està gens malament. Aquesta mitja la vaig fer fa quatre anys, en l'edició del 2004. I ja hi vaig fer un meritori temps (la meva segona millor marca de l'època, amb 1h49m). Encara que el recorregut sigui poc planer, es veu que em va força bé. El promig per quilòmetre és de 4m28s.

Altres dades. Vaig passar pel quilòmetre 20 en 1h.33.10s i el quart de marató en 48m45s. Per tant, vaig fer millor el segon quart que el primer. 46m34s als 10 quilòmetres i una hora justa en els 13. I el lloc 121 d'un total de 478 arribats. Tots els quilòmetres per sota de 5 minuts. Us passo els temps de pas i la classificació oficial. I com a premi, un pernil !

121 MARTÍ CAMPMAJÓ, JESÚS 01:34:38  3   70 INDEPENDENT
K1. 4'45
K2. 9'38
K3. 14'26
K4. 18'43
K5. 23'32
K6. 27'55
K7. 32'37
K8. 37'37
K9. 42'05
K10. 46'34
1/4 de marató. 48'45
K11. 51'02
K12. 55'23
K13. 59'47
K14. 1.04'21
K15. 1.08'50
K16. 1.12'55
K17. 1.17'17
K18. 1.21'43
K19. 1.25'56
K20. 1.30'10
K21. 1.33'59
Més tard penjaré la crònica de la mitja marató d'ahir a Olot. Però el que si penjaré són els resultats oficials de la Mitja Marató d'Olot.

RESULTATS
Passa-ho!

I VOSTÈ, MINISTRA, COM ES DIU?

Iu Forn

Hi ha rivalitat a l'hora de triar el vídeo que representa millor la imatge de la nova fornada ministerial. Té molts fans el de la Carme Chacón davant de les tropes dient allò de "Capitán, mande firmes". Però, si em permet, aquest el descarto perquè el tema ve envoltat d'un grau tan elevat de masclisme primari i de tanta cajpa de boina encastada fins a les celles que fa venir arcades i tot. Com per resumir-li el nivell, una gracieta d'Antonio Burgos a l'Abc: "Vale, aceptamos Carmen Chacón como animal de compañía". Com pot veure, han desbordat fins i tot el mateix Barragán.

Què vol que li digui, a mi m'apassiona el de José Antonio Alonso, actual portaveu socialista al Congrés i fins fa no gaire ministre de Defensa, i la nova ministra de Ciència i Innovació. Estaven assegudets tots dos davant d'uns quants micròfons, a manera de presentació informal d'ella davant la premsa, i de sobte Alonso es gira i li xiuxiueja a l'orella: "Qué nombre de pila es?". I ella li respon: "Carmen Garmendia". O sigui que, pobreta, té tan assumit el seu anonimat que acaba dient-li el nom, sí, però també el cognom i, si es descuida, el número de DNI. Que tendre, oi? Tota una ministra ha de dir-li, al portaveu del partit pel qual ha estat triada, com es diu. Sen-sa-ci-o-nal!!!

Per això jo defenso que no canviïn mai ni els ministres ni els consellers (ni les ministres ni les conselleres). Home (i dona), és que quan aconsegueixes aprendre't tots els noms, te'ls canvien. I a sobre ara els ha agafat la mania de canviar també els noms dels ministeris i de les conselleries. Es veu que hi ha departaments com el d'Innovació i Família o el de Relacions Institucionals i Medi Marí. O una cosa semblant.

En tot cas, això de no canviar mai els noms també ho dic en benefici dels interessats. Joan Clos plega, i algú recorda de què era ministre? Elena Espinosa continua... i la majoria hem dit: "Elena Espinosa? Ah, però és que era ministra?"

AVUI

diumenge, 20 d’abril de 2008

Victòria dels quatre equips catalans. El Barça i la Penya es consoliden dins dels tres primers llocs, l'Akasvayu empata amb el sisè i el Ricoh Manresa se salva gairebé matemàticament. El Girona, patint com sempre. Perdíem de 18 al tercer quart però, amb un Marc Gasol estelar (novament MVP de la jornada) al final s'ha pogut salvar el partit. La setmana que ve, visita a les Canàries.



ACB

AVUI

El fòrum romà

El Fòrum Romà (en italià Foro Romano) fou durant molts segles el centre de la vida pública de l'antiga Roma. En llatí era anomenat el Forum Romanum, si bé els ciutadans s'hi referien més sovint com a Forum Magnum (el Fòrum Gran) o, simplement, com a Forum. A mesura que la ciutat va anar creixent, es va quedar petit i els emperadors en van fer construir de nous a la part nord, els anomenats Fòrums Imperials. El Fòrum Romà se situa a la vall compresa entre els turons del Palatí i el Capitoli, a Roma.

VIQUIPÈDIA






dissabte, 19 d’abril de 2008

després de la tempesta, la calma


per Vicent Partal
dilluns, 14 d'abril de 2008
Si tu hi vas, ella (la dels trens) torna

Rodríguez Zapatero comença a assemblar-se a Aznar. Ara ja redueix la democràcia a les votacions i prou, com va fer aquell. Aznar, llavors de la guerra de l'Irac, va dir que els vots que havia rebut justificaven qualsevol actuació seua. Ara ho fa Zapatero, que deixa la ministra dels trens al seu lloc i ho justifica dient que, si els catalans l'han votat, ell pot fer allò que li semble millor i punt. Qualsevol cosa que no siguen els vots purs i durs no compta, doncs: ni el Parlament de Catalunya, ni centenars de milers de manifestants, ni tot d'associacions protestant, ni l'opinió dels experts, ni el malestar del seu propi partit, ni res.

El reduccionisme polític que implica aquesta actitud és sobretot entristidor. Una democràcia rica i plural no solament fa cas dels resultats electorals. Ningú no discuteix que els resultats electorals són la cosa principal. Però no l'única. Resulta ridícul, a més, que un polític pretenga que un vot al seu partit implique un acord total, al cent per cent, amb el seu pensament. De fet, més que ridícul és preocupant.

En aquest país molta gent va votar, per por, no pas qui considerava que era el millor candidat, sinó qui creia que podia aturar els mals pitjors. No cal anar gaire lluny per demostrar-ho. Quina era la campanya amb què ens va obsequiar el PSC? L'única cosa que ens proposava era la por del PP. Si tu no hi vas, ells tornen. I 'ells' eren el PP. D'un argument tan poc constructiu, és raonable de traure'n la conclusió que els seus votants aproven qualsevol cosa que faça Zapatero? Em sembla difícil de sostenir.

Però es veu que no està per brocs i ZP ha posat la directa, fins i tot contra el PSC. Una ministra d'estampa a l'exèrcit i una altra a un departament-maria (amb la major part de les competències traspassades a les comunitats autònomes) no sembla que siga un premi al PSC pels vots aconseguits. A mi, més aviat em sona a càstig; però matisaré que, de tot plegat, l'única cosa interessant és, em sembla, que Corbacho assumesca immigració.

I si Zapatero castiga el seu propi partit com volem que no castigue els ciutadans normals i corrents? Ni 'partía' ni 'doblá'. Ministra i a callar tothom.

VILAWEB

EL PERIODICO

divendres, 18 d’abril de 2008


EL WEB NEGRE
L'hora del tallat

Saura i la fossa d'Andreu Nin

Francesc Puigpelat / puigpelat@lamanyana.cat

La Generalitat hauria de demanar perdó per les atrocitats que hi va haver a Catalunya durant la Guerra Civil. Ho ha dit Jordi Pujol, i és un canvi positiu. Fins ara, el catalanisme oficial havia utilitzat un llenguatge ambigu i covard: la maldat enorme de Franco justificava les maldats més petites dels bàndol republicà. Els culpables eren els "incontrolats" i no la Generalitat. Però compte: els "incontrolats" assassinaven perquè la Generalitat es va inhibir i va fer els ulls grossos per por a anarquistes o comunistes. O no?

Cal una nova historiografia catalanista de la República i la Guerra Civil que reconegui els immensos errors comesos per la Generalitat. Que Francesc Cambó o Josep Pla es decantessin per Franco no significa que fossin perversos, feixistes ni traïdors, sinó que alguna cosa devia fer malament la Generalitat que (en teoria) els representava. Enric Vila ha posat un pilar magnífic a aquesta nova historiografia a Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs.

Però, mentre el catalanisme fa autocrítica, l'esquerra de Joan Saura segueix presonera de la propaganda i el sectarisme. Fa poc es va crear la ruta dels anarquistes a Barcelona, per recuperar-ne la memòria. Molt bé, però, ¿i la ruta de les txeques comunistes? O és que les txeques, on s'empresonava, es torturava i s'executava seguint l'exemple de Stalin, no formen part de la història de Catalunya? Fins es podria explicar la visita a Barcelona de Himmler. El lloctinent de Hitler es va mostrar sorprès per la crueltat dels comunistes catalans, sentiment no gaire elogiós, tenint en compte que després dissenyaria Auschwitz. I Ramon Mercader, el més cèlebre dels militants del PSUC? Per què no mostra Saura algun penediment pel piolet que va clavar al crani de Trotski? Per una ironia del destí, mentre Saura impulsa una llei per obrir fosses a Catalunya, a Alcalá de Henares s'ha localitzat una altra fossa on s'enterraven els cadàvers de la txeca local. Un dels cossos podria ser el d'Andreu Nin, líder del POUM i traductor al català de Dostoievski i Tolstoi. Com que Nin s'havia alineat amb els trotskistes, el servei secret soviètic (amb la complicitat del PSUC) el va detenir a Barcelona el juny del 1937 i el va dur una txeca prop de Madrid. Allà, va desaparèixer. A la gent del PCE, quan se'ls demanava on era Nin, contestaven: "A Salamanca o a Berlín", en referència a l'absurda acusació que era un agent secret nazi. Memòria històrica o amnèsia histèrica, conseller Saura?

És vergonyós que s'utilitzin uns fets de fa 70 anys com a arguments polítics (!?) per avui. Ja és hora de tractar la història com el que és: història. Tothom ha de fer autocrítica. Tots han de demanar perdó: des d'un Saura que només fa memòria de les fosses comunes d'un bàndol, fins a l'Església que fa els beats de l'altre bàndol. Des d'un PP que només condemna el franquisme a contracor, fins a una Generalitat incapaç d'assumir els seus errors durant la guerra.

AVUI

dijous, 17 d’abril de 2008

XIV Mitja marató d'Olot. 20 d'abril de 2008.

Aquest diumenge se celebra la catorzena edició de la Mitja Marató de la Garrotxa, organitzada pel Club Natació Olot. Si tot va bé, penso anar-hi. L'únic problema és, que a dia d'avui, la previsió metereològica no és gaire favorable ja que anuncien pluges. Però bé, no seria la primera ni última cursa en què em mullo. Aquesta mitja l'he feta un cop, l'any 2004, i va ser el meu segon millor temps, amb 1h. 47m 23s.

Us deixo el perfil (a mi em va agradar molt el recorregut i el tram final és en baixada, que sempre ajuda) i el mapa. I el dilluns, els resultats de la mitja d'Olot.






MITJA MARATÓ D'OLOT
Passa-ho!

JOAN MIQUEL NADAL TÉ RAÓ

Iu Forn

"Jo reso a la Verge perquè no plogui. Perquè és que si plou, ja estarà solucionat (el problema de la sequera). Si plou, vostès (els periodistes) ja no vindran a preguntar res. [...] Fa l'estranya sensació que en aquest puto país solament s'arregla una cosa quan el problema és gruixut". Són paraules textuals de Joan Miquel Nadal, diputat de CiU i exalcalde de Tarragona.

Doncs miri, plas, plas, plas, grans aplaudiments. És de les coses més assenyades (i certes) que s'han dit durant tota aquesta crisi de la (pertinaç) sequera. Des de l'endemà de les eleccions (sí, perquè es veu que abans del 9 de març no hi havia sequera) ens han mentit i ens han enganyat amb la parauleta transvasament, ens han venut motos sense rodes i finalment ens han pres per curtets per acabar portant de sotamà aigua de l'Ebre a BCN. I sap per què ho han fet així? Perquè esperaven que plogués i que el problema es resolgués per si sol. Efectivament, aquí apliquen sempre el famós mètode semàfor. Com el seu nom indica, consisteix que ja poden atropellar gent en una cruïlla perillosa, que allà no hi posaran un semàfor fins que no hi hagi un mort.

Si al final acaba plovent el que toca, s'ompliran els pantans i, efectivament, ens oblidarem d'un tema que quedarà, també, sense resoldre. En canvi, si continua la sequera, algú haurà de prendre alguna decisió. I explicar-la. Sí, perquè governar, fixi's vostè, vol dir prendre decisions i no esperar que ploguin del cel (he, he, he, quina metàfora més ben posada, oi?). I, és clar, decidir sempre té el risc de perjudicar algú i que aquest algú t'organitzi un daltabaix amb conseqüències electorals. Bé, però ningú va dir que tocar poder fos fàcil, no?

Això sí, un petit recordatori per a Joan Miquel Nadal. El seu partit de vostè va governar aquest país durant 23 anys, la gran part dels quals amb majoria absoluta. Alguna coseta deu tenir a veure amb la situació actual, no?

AVUI

qui dia passa ...

Estic mirant ara Els Matins a TV3. Han connectat en directe amb el Tibidabo on hi ha sis persones que s'han enfilat a les alzines per mostrar-se contrariats a la seva tala. A més, una sèrie de veïns els dónen suport.

No és que critiqui el que fan. Només em pregunto: aquesta gent, a un quart d'onze del matí, no treballa? De què viu si tenen temps per anar a enfilar-se a alzines?

PD. Pels que s'ho preguntin, jo treballo a les tardes ...

ja no cal que treballi més ...


EL PUNT

dimecres, 16 d’abril de 2008

65-71 a l'Unicaja de Málaga, setens a la classificació amb dues victòries d'avantatge amb el novè. I una jornada menys.


ACB

Engrunes

Joan Oliver

Que tornen!

El senyor Rodríguez Zapatero, més que no pas la senyora Chacón, va rebre a Catalunya el vot dels que tenien por que vingués el llop pepero. Aquesta va ser l'estratègia dissenyada per en Zaragoza (ja que no podem lluir gaires èxits, espantem-los), i va funcionar. I ahir el que serà nou president del govern espanyol puja a l'estrada del Congrés per fer el discurs més important que fa un cap de govern en una legislatura i el dedica a demanar ben demanat als senyors del PP que facin el favor d'ajuntar-se amb ells i els diu que han de treballar junts pel bé del país. Ho demana no només en el camp del terrorisme, on és imprescindible, sinó també en el judicial, on és convenient, i ho demana, encara, en això que anomenen finançament autonòmic, on és del tot contraproduent. O sigui que la cosa consisteix a aconseguir que et votin per aturar uns senyors que figura que són molt fatxes i molt perillosos i, quan ja t'han votat, tractar aquests senyors com els teus millors aliats. S'havia de votar el PSOE per evitar que tornessin els del PP i ara resulta que els del PP tornen...

Antipatriòtic

Els socialistes van tenir mala sort i, després d'uns anys francament bons en el terreny econòmic, la campanya electoral va arribar quan la cosa començava a fer figa. Com que a cap govern no li agrada que la gent vagi a votar amb mal de butxaca, els socialistes van decretar que l'economia funcionava la mar de bé. I van dir que tots els que diguessin que la cosa no rutllava eren "antipatriòtics". Doncs bé, ahir el senyor Rodríguez Zapatero va tenir un comportament descaradament antipatriòtic i va pintar un panorama econòmic francament magre. Em sembla bé que ara digui la veritat. El que ja no em sembla tan bé és que aquest senyor canviï d'opinió cada cop que li convé.

Quants cops

Fa quatre dies, quan volia que el votéssim, en Rodríguez Zapatero deia que el PP era molt dolent i que l'economia anava molt bé. Ara, quan ja l'hem votat, diu que el PP és el seu aliat preferit i assegura que l'economia va molt malament. No és el primer cop que diu o promet una cosa i fa tot el contrari. Quant de temps ens seguirem empassant les seves mentides de parvulari?

AVUI


AVUI

Finalment sabrem qui és el llop

JOSEP-MARIA Terricabras

Des de l'època de Felipe González, al PSOE li ha donat un rendiment extraordinari el fet que el PP mostrés la seva cara més excitada, més reaccionària, més congestionada contra el català i contra tot allò que semblava català. Sovint el PSOE no ha hagut de parlar ni del seu programa ni dels seus projectes. N'ha tingut prou dient: "¡Catalans, el llop!". És un llenguatge planer que s'entén molt bé: parla directament al cor, als sentiments, a la por. Llavors el PSOE ha fet un argument que en lògica no s'aguanta per cap costat, però que té una eficàcia populista indubtable: "El PP és el llop, i com que jo no sóc com el PP, jo no sóc el llop". L'argument no s'aguanta per enlloc, perquè, encara que el PP sigui el llop, ningú no ha dit que només hi hagi un llop, de manera que el PSOE també ho podria ser.
I, així, llop amunt llop avall, hem arribat fins al 2008. Les passades eleccions han fet servir aquesta idea amb una innovació: si tu no ens votes, ells tornen. És a dir, que torna el llop. L'èxit de la crida que han fet el pastor i la pastoreta ha estat total: els catalans han oblidat que no han pogut anar en tren, amb prou feines amb avió, que ja només poden anar a peu, perquè en cotxe han de pagar peatges, que, de fet, sempre han de pagar més que ningú per viure gairebé sempre pitjor que altres; posats a oblidar, han oblidat promeses i repromeses. Ni tan sols saben si algú defensarà l'Estatut que els han fet votar. De moment, no hi ha cap pressa per aplicar-lo.
Però la història del llop té ganxo, té força, té malícia. I després d'aguantar tantes coses, ara els catalans sembla que es quedaran sense aigua. (Perquè, bé hem de parlar de les coses que interessen els ciutadans, ¿oi?, i no de qüestions identitàries). I ara el Govern del PSOE juga al gat i a la rata amb el Govern català: que no et deixaré fer això, que hauràs de fer allò, tot i que encara no sé què és. I sort que el Govern català és un Govern amic, almenys un tros d'ell. El conte, però, encara no s'ha acabat. S'acabarà potser aquesta legislatura: llavors sabrem, finalment, qui és el llop i quants llops hi ha.

EL PERIODICO

més imatges de la cursa Esports Parra

Més imatges. Em direu per què hi ha aquestes ratlles a les fotos? Doncs perquè són fotos fetes a l'arribada i el fotògraf les penja a una web perquè la gent les hi compri. I si només les vols veure, surten amb ratlles. Com que no he donat els meus drets d'imatge a ningú, les agafo i les penjo. Amb el mateix dret que utilitza el fotògraf.



dimarts, 15 d’abril de 2008

Berlusconi III. Il retorno

Pel darrere

No et vull cap mal

Hi ha una tendència a pensar que, quan les coses van malament, és millor que petin del tot perquè així es començaran a arreglar. En discrepo: les solucions millors són tan poc vistoses que ni es noten.
Carles Capdevila

Això que ara en diem "condició humana", i que abans en dèiem "com som" és apassionant. Un dels trets que ens fa més intel·ligents és la capacitat d'especular amb el futur, i un dels trets que ens fa més burros és que sempre que fem previsions la vessem.

Una altra característica molt humana és la part fosca que ens fa celebrar íntimament que als nostres rivals els vagin malament les coses. És una malícia tan comprensible i tan potent que ignora que sovint hi sortim perjudicats nosaltres, també.

És fàcil deduir que molts nunyistes celebren el mal moment de Laporta, o que molts diputats de l'oposició (i fins i tot del govern) s'alegren que un conseller d'Iniciativa s'hagi d'empassar una sequera, i que molts militants d'Esquerra esperaven uns mals resultats per empènyer el relleu a la presidència. Tenen coartada: "Així veurà que des del poder no tot és tan fàcil". És com quan la teva parella et deixa per un altre, que tendeixes a desitjar-li que la seva vida sigui una ruïna.

Els problemes vénen quan amb la teva ex comparteixes uns fills comuns, o quan el president del teu club, encara que no t'agradi, és qui gestiona els èxits o fracassos de l'equip que t'alegra o t'amarga els diumenges, o quan la sequera també la patiràs tu.

La filosofia del "cuanto peor, mejor" la detesto. Fa uns anys, gràcies a Intermón, vaig conèixer una dona peruana, María Elena Moyano, que treballava per combatre la misèria de les mares que no podien donar un got de llet als nens. Els de Sendero Luminoso la van assassinar perquè consideraven que aquesta mena d'oenagés tapen forats i que la revolució total arribaria des de la misèria absoluta. És un cas extrem, però simptomàtic de la crueltat d'alguns mètodes.

És cert que algunes revolucions, tant socials com esportives com personals com de parella, no s'han produït fins que s'ha tocat fons. Però no sempre cal passar fam, o baixar a segona, o tenir una depressió, o arribar a les mans amb el marit, per decidir un canvi de govern, un canvi d'actitud o un divorci. Hi ha una manera més tranquil·la de gestionar els països, els clubs, les famílies, les vides. No és tan sorollosa, perquè no hi ha revolució, sinó una evolució. Però vull creure que és possible. I encara confio a celebrar la Champions sota una pluja imparable.

AVUI

dilluns, 14 d’abril de 2008

aigua, pedra, llamps i trons, vent, peus molls ...

Un quart de sis de la tarda. Arribo a Sils amb el tren des de Figueres. Durant el trajecte, núvols negres amenaçadors. Passat Caldes de Malavella, sento soroll a sobre el vagó. Diria que no és només aigua. Efectivament. Arribo a Sils i baixo. He d'obrir el paraigües (sort que el porto). El que cau és pedra. Espero a que el tren marxi perquè he de creuar la via per anar a buscar el cotxe. En aquests pocs segons, el vent fa que em mulli peus i pantalons. Arribo al cotxe. M'hi estic uns cinc minuts, veient com la pedra es fa cada cop més potent. En un moment de tranqui·litat, engego el cotxe i marxo. Als vorals de la carretera i sota els ponts trobo cotxes aturats. Com que he d'anar a Girona, vaig a buscar la N-II. Però abans d'entrar-hi, m'aturo a la gasolinera de la N-II i espero a que amaini. Al cap de deu minuts ben bons, para de caure pedra i només plou. I així, xop de peus, me'n vaig direcció Girona amb el vidre ple de pedra i trobant-me arcs de sant Martí durant tot el trajecte.

Quan arribo a casa, les restes de la pedregada encara són visibles. Temperatures més baixes i 14 litres al sarró. Però encara en falten més.