Sant Jordi explicat als seguidors del Manchester. Que sapigueu que demà arribeu a un país estrany. Que anglesos i catalans compartim patró -sant Jordi- i flor nacional -la rosa-, però poca cosa més.
Albert Om
Benvinguts a Catalunya, país de hooligans. De hooligans culturals. Els catalans arrasem amb tots els llibres que ens surten al pas, tal com vosaltres arraseu amb els barrils de cervesa. Els comprem de tres en tres i, amb els llibres ben agafats a sota el braç perquè ningú no ens els prengui, travessem tot Barcelona perseguint escriptors. I la travessem a peu perquè per Sant Jordi tampoc no hi ha taxis. Això és Barcelona, una ciutat sense aigua ni taxis. L'aigua ja ens l'enviaran de l'Ebre d'aquí a quatre dies. De taxis, també podríem demanar-ne un transvasament.
Els catalans perseguim escriptors i fem llargues cues per obtenir la seva signatura, per una foto amb ells, per veure'ls de prop, per tocar-los d'esquitllada, per creuar-hi quatre paraules. Perquè a Catalunya, en comptes d'adorar els futbolistes, adorem els escriptors. Per a ells són els contractes milionaris i la glòria mediàtica, hores i hores de programes especials de televisió que demà veurem dedicats a explicar la seva vida i miracles. Ronaldinho que marxi al Milan, però Carlos Ruiz Zafón -l'home que ha tornat a posar Barcelona al món, el responsable del cercle virtuós que viu aquesta ciutat- que ningú no ens el toqui.
Sant Jordi, a Catalunya, també és el Dia dels Enamorats, una mena de Sant Valentí però estalviant-nos de regalar joies. Demà se suposa que els homes hem de comprar una rosa a les dones, i elles, un llibre per als homes. Si vosaltres, els anglesos, la trobeu una tradició masclista, penseu que per a xulos i paritaris nosaltres, que tenim una ministra de Defensa catalana, dona i embarassada.
La mateixa ministra que es va quedar curta quan va parlar de la Catalunya optimista. Sapigueu que arribeu a un país eufòric. Ho podreu comprovar demà. Us semblarà que no hi ha prou carrer, que no hi ha prou ciutat per engolir tanta gent com hi passeja amb un somriure als llavis i una rosa a la mà. És la Catalunya enamorada i eufòrica. I treballadora, perquè el que ja no sé com explicar-vos és que tot això ho fem un dia laborable.
Un últim advertiment, benvolguts anglesos: demà, els catalans gosarem profanar el vostre espai sagrat. Per un dia us farem sentir estrangers a la vostra pròpia Rambla. Espero que ens ho sapigueu perdonar. L'endemà tot tornarà a la normalitat: vosaltres, nosaltres i la Rambla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada