Pel darrere

Bocamoll

Encarna a la perfecció el significat de la paraula 'bocamoll'. Ell, que coneix com ningú les repercussions que poden tenir unes paraules, té la responsabilitat ara de repartir-les de forma justa al Congrés de Diputats.

Queco Novell

"Tens més perill que el Bono davant d'un micròfon". No existeix com a dita popular, però si existís no desentonaria. El nou president del Congrés és un autèntic piròman lingüístic. No en el mateix sentit que ho és Dani Sánchez Llibre, sinó que pertany a una d'aquelles espècies animals que cada vegada que obren la boca desencadenen tsunamis polítics. La seva verborrea pot arribar a provocar, fins i tot, l'esquizofrènia política: d'una banda en alguns (no tots) socialistes catalans que l'han de votar amb el nas tapat com a president del Congrés, i de l'altra en la majoria de simpatitzants del PP, vista l'alegria amb què són rebudes algunes de les seves declaracions entre aquest col·lectiu. És allò que va definir a la perfecció l'expresident Maragall: "Bono és del PSOE, però quan parla sembla del PP". És clar que la relació de Maragall amb Bono mai no ha estat com per tirar coets, i quan les males llengües deien que va plegar de ministre disconforme amb el procés de l'Estatut català ho va negar amb la teatralitat que el caracteritza: "Si no me echó Franco, no me va a echar ahora Maragall".

A vegades aquesta loquacitat excessiva el porta a haver-se de menjar les seves pròpies paraules, com quan dos mesos abans de ser nomenat ministre va afirmar: "En ningún caso sería ministro de un gobierno".

També compleix la condició de caspós, en el sentit figurat d'antic. De fet, si Bono fos en blanc i negre no ens en estranyaríem gens ni mica. Per arrodonir-ho només faltava que el destí l'unís familiarment amb el cantant Raphael. Pagaria per assistir a un dinar de diumenge a casa dels Bono amb els consogres per arribar al moment sublim de la sobretaula en què l'exministre s'animaria a dir: "Vamoj, consuegro: ¡¡cántanoj el «Tamborilero»!!".

Quina carta amaga el castís exministre de Defensa al calaix del seu despatx perquè, després d'haver plantat Zapatero com a candidat a l'alcaldia de Madrid, ara el mateix Zapatero el recompensi amb la presidència del Congrés?

Els humoristes, que fins fa quatre dies anàvem pels carrers arrossegant-nos com ànimes en pena davant la imminent mort política d'Ángel Acebes, hem recuperat l'ànim al veure que la desaparició del doslíneas serà compensada amb el retorn de José Bono. Que segueixi la festa.

AVUI