Pel darrere

No et vull cap mal

Hi ha una tendència a pensar que, quan les coses van malament, és millor que petin del tot perquè així es començaran a arreglar. En discrepo: les solucions millors són tan poc vistoses que ni es noten.

Carles Capdevila

Això que ara en diem "condició humana", i que abans en dèiem "com som" és apassionant. Un dels trets que ens fa més intel·ligents és la capacitat d'especular amb el futur, i un dels trets que ens fa més burros és que sempre que fem previsions la vessem.

Una altra característica molt humana és la part fosca que ens fa celebrar íntimament que als nostres rivals els vagin malament les coses. És una malícia tan comprensible i tan potent que ignora que sovint hi sortim perjudicats nosaltres, també.

És fàcil deduir que molts nunyistes celebren el mal moment de Laporta, o que molts diputats de l'oposició (i fins i tot del govern) s'alegren que un conseller d'Iniciativa s'hagi d'empassar una sequera, i que molts militants d'Esquerra esperaven uns mals resultats per empènyer el relleu a la presidència. Tenen coartada: "Així veurà que des del poder no tot és tan fàcil". És com quan la teva parella et deixa per un altre, que tendeixes a desitjar-li que la seva vida sigui una ruïna.

Els problemes vénen quan amb la teva ex comparteixes uns fills comuns, o quan el president del teu club, encara que no t'agradi, és qui gestiona els èxits o fracassos de l'equip que t'alegra o t'amarga els diumenges, o quan la sequera també la patiràs tu.

La filosofia del "cuanto peor, mejor" la detesto. Fa uns anys, gràcies a Intermón, vaig conèixer una dona peruana, María Elena Moyano, que treballava per combatre la misèria de les mares que no podien donar un got de llet als nens. Els de Sendero Luminoso la van assassinar perquè consideraven que aquesta mena d'oenagés tapen forats i que la revolució total arribaria des de la misèria absoluta. És un cas extrem, però simptomàtic de la crueltat d'alguns mètodes.

És cert que algunes revolucions, tant socials com esportives com personals com de parella, no s'han produït fins que s'ha tocat fons. Però no sempre cal passar fam, o baixar a segona, o tenir una depressió, o arribar a les mans amb el marit, per decidir un canvi de govern, un canvi d'actitud o un divorci. Hi ha una manera més tranquil·la de gestionar els països, els clubs, les famílies, les vides. No és tan sorollosa, perquè no hi ha revolució, sinó una evolució. Però vull creure que és possible. I encara confio a celebrar la Champions sota una pluja imparable.

AVUI