Dia de partit

Els dimarts solen ser dies tristos, amb pocs al·licients. Avui no. Avui per a molta gent és el superdimarts. Algú em pot dir quant falta perquè siguin tres quarts de nou del vespre?

Albert Om

Som com nens, avui. Com nens que quan pugen al cotxe, ja volen ser a lloc. Com nens que no tenen paciència, que no paren quiets ni un moment i que es passen el dia preguntant quant falta, papa. Com nens grans que avui, per fi, tenen un sopar amb aquella noia tan desitjada i que ja estan, dutxats i arreglats, esperant que arribi l'hora.

La d'avui és l'excitació prèvia als grans viatges. T'ha costat dormir, potser. Repasses que tot estigui a punt: la tele amb el so abaixat, les veus de la teva ràdio preferida, la cervesa i el sopar fred per als amics que vindran a casa. Sigueu puntuals, si us plau.

Només obrir un ull has pensat en el partit de la nit. Avui el dia es farà llarg. Les mateixes converses a tot arreu: al bar, a la feina, al taxi, avui ni a l'ascensor parles del temps. Com ho veus, això? Què hi poses, tu, a la porra? Tothom fa els seus pronòstics, les seves alineacions, les seves teories. Tothom té les seves supersticions, que no gosa explicar, perquè els grans partits també tenen una dimensió estrictament íntima.

Avui, tot el dia es respira futbol. Tot el dia és un gran instant previ. Els prolegòmens del partit es fan eterns. De tant en tant, et sorprens taral·lejant l'himne de la Champions, que té l'èpica que el teu equip necessita per guanyar. I cada hora que passa, una mica més nerviós. Gols i no paraules, això és el que vols. Massa tertúlies i connexions en directe que ja no aporten res de nou. Només inquietud. I és que avui, certament, ho vius amb més inquietud que il·lusió. Amb més pors que esperança. Hi ha pocs elements que et convidin a l'optimisme. I, en canvi, ara mateix tot és possible. Això només passa en aquest esport. En 90 minuts, glòria o misèria. O tot o res. A buscar els mocadors per treure'ls d'aquí a final de temporada o a córrer a fer cua al RACC a comprar entrades per a la final. A Moscou o a la merda. No hi ha terme mitjà. Que gran que és el futbol. De dies com aquests, n'hi ha molt pocs. Disfrutem-los, minut a minut. Des de primera hora del matí fins a tres quarts de nou del vespre, perquè a vegades és millor el que està a punt de passar que no pas el que acaba passant.

I, a partir d'aquella hora, enganxats a la pantalla de la tele, que sigui el que Messi vulgui i al lloro, Jan, que, mentrestant, no ens tornin a fotre l'ordinador.

AVUI

Vaticini per avui a la nit? Mínim 3-0. I cap a casa a plorar les penes. O a esperar a finals de mes per tornar a cobrar ...