fer-se gran

Fer-se gran

L'autèntica revolució de Zapatero és haver fet ministra una Bibiana. Bibiana encara no pot ser nom de ministra. Com tampoc, en aquest país, encara no hi ha avis que es diguin Nil, Joel o Roger.

Albert Om

Un dia, de cop, descobreixes que els jugadors de futbol -aquells senyors grans que col·leccionaves en cromos- ja són més joves que tu. Primer cop baix. Al cap d'un temps, es repeteix el fenomen amb els entrenadors. Mires el seu DNI i van néixer dos, tres o quatre anys abans que tu. Segona garrotada. El dia més cruel, però, és quan t'adones que hi ha un grapat de ministres que també són més joves que tu.

Això va passar aquest dissabte i una d'elles -la titular de la cartera d'Igualtat- es diu Bibiana, té 31 anys acabats de fer i és la primera ministra d'Espanya que va néixer quan Franco era mort. De cop, Zapatero ens ha fet grans a tots. No és que sigui el primer símptoma de la maduresa, però és l'estocada definitiva.

Despertar-se al matí i preguntar a la teva parella si ha dormit bé. Això és fer-se gran. Fer-se gran és trobar-li més gràcia al diumenge al matí que al dissabte a la nit. És preferir quedar per dinar que per sopar. És un vermut al solet llegint el diari, abans que uns xurros de matinada.

Fer-se gran és la primera vegada que et tracten de vostè. El primer cop que un marrec et diu "senyor". Les primeres arrugues. Els primers cabells blancs. Els primers símptomes d'una calvície incipient. Fer-se gran és que et comenci a agradar el jazz, el gintònic, el bacallà i les bledes. És apuntar-se a un curset de tast de vins.

Fer-se gran és la primera hipoteca i la primera separació. És que se't continuïn casant els amics, però en segones o terceres noces. És que les festes ja no les organitzis tu, sinó que te les facin per sorpresa.

Quan neix un fill et fas gran i encara te'n fas més quan se't mor el pare. Fer-te gran és comprar-te una bicicleta de muntanya. I sortir a córrer cada dia una mica més fins que puguis acabar una marató. Fer-te gran és preguntar-te el sentit de la vida i apuntar-te a classes de ioga. És demanar una excedència per agafar un any sabàtic. És criticar internet, perquè és un món que la teva generació no domina prou. És buscar el telèfon d'un psiquiatre de confiança. És que et convidin a sopars d'exalumnes d'EGB.

Fer-se gran és tornar-se més rabiüt. I maniàtic. I pensar-te que amb tu va néixer el món i que amb tu morirà. Fer-se gran, en definitiva, és que passin els anys i, de cop, adonar-te que ja hi ha ministres que es diuen Bibiana.

AVUI