Ja fa 17 anys que vaig crear aquest bloc. Va ser en el marc d'un màster (dels antics, d'abans del pla Bolonya, sense ECTS i que només m'ha comptat com a curs de moltes hores ... però això ja és una altra història) que vaig fer després d'acabar la carrera. Es deia Màster en Tecnologies de la Informació i la Comunicació per a professionals de les ciències socials. I estava format per mòduls, un dels quals, de Periodisme Digital (estem parlant del 2004 ... imagineu-vos com de digital era ...) i que l'impartia un periodista que tenia per nom Carles Puigdemont.
Dic que sembla el Guadiana perquè ha tingut èpoques de tot. Unes èpoques de molt d'ús i d'altres de molt poc, alternant fases sense cap aportació. Evidentment, el sorgiment de les xarxes socials (primer Facebook, després Twitter, Instagram ...) ha anat guanyant quota però també, i perquè no dir-ho, Blogger tampoc s'ha actualitzat gaire (tenen una app que fa força pena). Això de necessitar un ordinador per penjar qualsevol notícia o opinió no és gaire afalagador.
He vist que els primers dies de pandèmia vaig intentar tornar-hi però va ser una flor d'estiu. Ahir, mentre m'avorria una estona a la tarda, em va tornar a venir al cap. No us penseu que aquest article vulgui dir un retorn. Però m'ha vingut de gust.
El que sí que faré és deixar l'estètica vintage que té. I el títol del bloc, les frases que encara apareixen a la portada ... De fet, em va venir el bloc al cap mentre escoltava una cançó al cotxe de Fito y Fitipaldis de 2006. 15 anys enrere ...
