dilluns, 5 de desembre de 2016

Mitja marató de Figueres

53a mitja marató i setena millor marca personal amb 1h31m04s i classificat en el lloc 73 d'un total de 392 participants, baixant en 20 segons la mitja de Ripoll de fa tres setmanes. Sortida en baixada des de Torre Galatea, volta per Figueres i tot planejant cap a Vilatenim, Vilabertran, Perelada i Cabanes, per acabar, en pujada a Figueres. Gran organització i molt bon recorregut; llàstima de la darrera pujada. I pluja fina en un tall del recorregut.

Us deixo l'enllaç al wikiloc i algunes fotografies.


diumenge, 27 de novembre de 2016

El trio de les Gavarres: Puig d'Aiguabona, Puig de la Gavarra i Puig d'Arques


Ruta amb en Miquel (el capità Haddock) per preparar un ruta més multitudinària que es farà d'aquí un temps incert. Hem deixat el cotxe als plans de Can Sabater i, només de començar, ja ens hem enfilat als tres colossos de les Gavarres: el Puig d'Arques amb el seu radar i mirador, el Puig de la Gavarra o Nonell amb el seu vèrtex geodèsic i, finalment, la darrera troballa, el Puig d'Aiguabona o Aiguaró, que acaba sent el cim més alt de les Gavarres per centímetres. Tornem a baixar a la pista principal i, un cop passat l'Hostal de Fontbona o la parada dels Dos Rals, girem a mà dreta per un camí que baixa paral·lel al que va per la castanyeda d'en Genoer. Tornem a la pista principal del Mas Mates i anem cap a Can Genoer, passant per la seva font (totalment neta) i l'arboç. Baixem cap a la riera i ens enfilem amunt fins arribar a Can Caçà. Hem anat a veure Cal Regidor i el cementiri dels Jueus. De tornada, hem passat per can Sitges, hem investigat la font i hem acabat la ruta visitant el Mas Fonollet. 

D'aquí uns dies, més i millor.

Us deixo unes fotos i l'enllaç al wikiloc.






dijous, 24 de novembre de 2016


Clar, perquè els del PP l'heu tractada molt bé ...

El PP denuncia l'"escrache" a Barberá de Cuatro i La Sexta


El portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, ha assegurat aquest dijous que al partit no hi ha mala consciència per la mort de la senadora Rita Barberá i ha afirmat que va ser apartada precisament per evitar el seu "linxament", però "les hienes van seguir mossegant-la".
Hernando ha fet aquestes afirmacions a RNE, on ha carregat contra alguns mitjans de comunicació, especialment La Sexta i altres que han fet "seguidisme", per haver convertit Barberá en "un pim-pam-pum al qual castigar permanentment", perquè "donava audiència".
"No són els dirigent del PP, no, no,... ja està bé", ha advertit el dirigent popular, que ha cridat a la reflexió els directius d'aquests mitjans de comunicació, "alguns dels quals s'han omplert les butxaques gràcies perquè a les seves cadenes de televisió es practica un periodisme d'assetjament i 'escrache'". Els ha demanat que pensin si tenen la consciència "neta i tranquil·la" i ha subratllat que "el problema avui és Rita Barberá, demà pot ser qualsevol altra persona".
Segons ha lamentat, gràcies a aquests mitjans hi ha qui viu al Parlament del "dolor", el "rancor" i la "infàmia", com "els senyors de Podem, que han obtingut un gran resultat electoral gràcies a aquestes persones que des dels mitjans de comunicació fan programes en què s'estimula la banalització del mal polític".
Per Hernando, la decisió de Podem d'absentar-se del minut de silenci per la mort de la senadora va ser "repugnant" i ha manifestat la seva decepció especialment amb Íñigo Errejón, a qui ahir li va dir que "ja no tenia res a parlar amb ell".



Bitllets o targeta de crèdit?

Adéu als diners en efectiu?
Com més va, més països prenen mesures per a retirar diners en efectiu i opten per pagar-ho tot amb targeta





‘Suècia, la primera societat sense diners en efectiu?’ Així es presenta aquests país nòrdic des de la pàgina oficial sweden.se, propietat del govern. S’hi explica que el 80% de les transaccions econòmiques a les botigues es fan amb targeta o amb el mòbil. Els diners en efectiu, ni el toquen. I també informa que els nens suecs reben la setmanada per mitjà de la seva targeta; i que els bancs han creat una aplicació, Swish, per a pagar per mitjà del mòbil i que ha tingut un èxit immediat. No solament això. Segons el diari The Guardian, de les 1.600 oficines de banc sueques, més de la meitat, 900, ja no tenen diners en efectiu, ni tan sols n’accepten.
A Dinamarca fins i tot el sense-sostre fan servir sistemes electrònics, i no diners en efectiu. La setmana passada l’aplicació Mobilepay, instal·lada en el 90% dels telèfons del país, i que serveix per a pagar amb mòbil, va arribar a un acord amb l’associació de persones sense sostre. A Dinamarca els sense-sostre també tenen mòbil, la majoria, i ara el faran servir per a acceptar almoines. La gent ja no els deixarà caure unes monedes. Els les enviaran per mòbil. El banc central danès ha fet un estudi ben complet (pdf) sobre els diners en efectiu del país. Informen que només el 20% de les compres a les botigues es fa en efectiu.
A Noruega el principal banc del país, DNB, va filtrar aquest estiu per mitjà de la premsa local la proposta d’eliminar tan aviat com es pugui els diners en efectiu.  No hi veuen sinó avantatges, i el banc calcula que només el 6% de la població de Noruega fa servir diàriament els diners en efectiu.
‘I no et descuidis d’Islàndia. Hi he passat uns quants dies i ho he pagat tot, absolutament tot, amb targeta. Fins i tot els lavabos públics. En lloc de posar la moneda de rigor que t’obre la porta, es fa amb targeta. És realment xocant veure com es paga tot amb targeta’, diu Oriol Amat, professor d’economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) que ha visitat aquell país no fa gaire. Segons ell, no fer servir diners en efectiu té tres grans avantatges: ‘Redueix la corrupció, perquè gran part del mercat corrupte es fa en efectiu. Els bitllets no deixen rastre. En canvi, els moviments d’una targeta són de molt més bon identificar. El perill d’amagar diners es redueix molt. En segon lloc, això no tan sol afecta la corrupció. Les empreses poden tenir molt més control sobre els treballadors. Si tot ho paguen amb targeta, les despeses d’un viatge de feina, per exemple, són molt més controlables. Finalment, imprimir diners costa diners. Hi ha un cost d’emissió. I els bitllets vells s’hauran de canviar al cap d’uns quants anys i substituir-los per nous.’
Estat espanyol
Segons dades del Banc d’Espanya recollides pel diari El Mundo, a l’estat espanyol aquest estiu per primera vegada la retirada de diners en efectiu dels caixers ha estat menor que les compres fetes amb targeta. L’estat espanyol, doncs, és lluny de les xifres dels països nòrdics, però va cap al mateix lloc. I, de fet, els bancs ho promouen, amb l’augment de les comissions que cobren cada vegada que retirem diners en efectiu. Com més va, més es penalitza l’ús del diner en efectiu.

Desavantatges
Però també hi ha gent que veu desavantatges en el fet de viure en societats on tot es paga amb targeta. N’és un bon exemple aquest article de la publicació especialitzada en finances Zero Hedge. Explica que si tot es paga amb targeta i és fàcil de seguir-ne el rastre, els bancs ens podran tenir molt més vigilats, les administracions ens podran blocar l’accés als diners més fàcilment i les grans multinacionals mouran tot un negoci sobre les dades de la nostra vida privada. Si anem a cal metge per un càncer, si bevem alcohol, si comprem al matí o a la tarda, si bevem un refresc o un got de vi, tota aquesta informació la faran servir companyies asseguradores, marques de begudes o bancs. ‘L’interès dels governs pels comptes corrents electrònics ve del desig dels estats moderns d’exercir control sobre els individus.’ Aquesta visió contradiu l’argument que els diners en efectiu afavoreixen la fi de la corrupció, perquè diu que al mateix temps augmentaran els robatoris per internet i també apunta que emblanquir capital també es pot fer electrònicament, no sols amb diners en efectiu.

L’associació americana de psicologia va publicar un estudi (pdf), que explica allò que molts saben per experiència: pagant en efectiu anem més amb compte, i amb targeta no tant. Per això gastem més.
Hi ha una guerra extraoficial contra el diners en efectiu?
La setmana passada el govern indi va comunicar que retirava bitllets vells en circulació, que renovaria per uns de nous i més segurs. Els vells són el 80% dels diners que circulen. El president va fer una compareixença pública, sense avisar, i la població s’ha trobat d’avui per demà fent cues enormes per poder tenir els nous bitllets. La versió oficial és que és una manera de lluitar contra la corrupció.

A la Unió Europea passa una cosa semblant. El Banc Central Europeu va anunciar amb aquesta nota oficial que l’any 2018 els bitllets de 500 euros es deixarien d’imprimir. I que s’hi introduirien nous bitllets de 100 euros i de 200. La versió oficial és que els bitllets de 500 afavoreixen la corrupció.
Però, com hem vist, també hi ha veus que diuen que tot plegat és una guerra extraoficial contra els diners en efectiu i que l’objectiu final no és acabar la corrupció, sinó moure’ns a pagar amb targeta.
La visió colpidora de David Graeber
Viure en societats sense diners en efectiu no és res de nou. Els egipcis ja ho feien. Aquesta és la visió impactant de l’antropòleg David Graeber, que va desenvolupar en el reconegudíssim llibre The Debt. Després d’ell, la teoria sobre l’origen dels diners ha estat repensada. Aquest llibre explica com les societats humanes, durant milers d’anys, han viscut èpoques en què l’economia girava entorn dels diners en efectiu i èpoques en què no hi havia diners en efectiu. Tot es pagava a deute. Fa milers d’anys a Egipte, per exemple, hom comprava una vaca, eines o una casa i no pagava amb diners. No n’hi havia, de diners. Tampoc no hi havia bescanvi. Simplement, es quedava a deure. I una vegada l’any, això sí, quan es feia la collita, es pagava el deute de la vaca amb blat, ordi o els cereals que fossin. Els diners en efectiu no funcionaven i en canvi hi havia un engranatge complex basat en el deute, que també incloïa el dret de cancel·lació en anys de mala collita.

Bitcoin i més monedes electròniques
Imaginar-se societats sense diners en efectiu no ha d’implicar per força societats on els diners siguin com ara. El segle XXI també pot veure el naixement d’economies virtuals que no requereixen ni bancs ni bancs centrals. És el cas de monedes electròniques com el Bitcoin. Aquestes monedes electròniques, no les controlen els bancs centrals ni els governs, sinó que la gent les fabrica a casa seva. I gràcies a aquestes monedes es pot operar sense deixar rastre. Ningú no sabrà si compres un refresc o una copa de vi. L’objectiu és precisament allunyar-se del control de governs i bancs i, així i tot, viure en societats sense diners en efectiu.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Creuant les Gavarres de Palamós a Girona

Tercera participació com a cursa de muntanya (creuar les Gavarres ho he fet més cops però d'altres formes) a la TransGavarres. Sortida a les 8 puntuals de Palamós en un dia mig ennuvolat i ventós però que no ha sigut cap mena d'impediment. Fins a la carretera de la Ganga, tot semblant (Puig Cargol, Puig de la Bateria i Can Mirameu). A partir d'aquí, hem passat per un nou camí que va paral·lel a la Ganga i que acaba portant entre coll Bregó i Can Mercader. Des d'aquí, hem remuntat el corriol que puja fins a la pista del Puig d'Arques, a l'alçada de can Genoer. Hi hem passat per davant i també el corriol que ja està net que comunica amb Can Caçà. D'aquí als Metges i baixant per Can Buscanya fins el molí d'en Buscà, a la carretera de Santa Pellaia. Pujada cap al Montigalar (no hi hem acabat arribant del tot) i baixada cap a Girona però aquest cop més al sud. Els Àngels ens han quedat lluny aquest cop. Finalment, 53 quilòmetres en 7 hores i 5 minuts.

Us deixo alguna fotografia i l'enllaç al wikiloc.





Ha marxat el caloret




dilluns, 14 de novembre de 2016

Mitja marató a Ripoll

Com ja fem darrerament, hem aprofitat una mitja marató per fer una mica de turisme. Aquest cop ha estat Ripoll. Ha estat la vuitena participació i ha anat força bé. He fet 1h31m26s, segona millor marca a Ripoll i setena de sempre, en la que ha estat la 52a mitja marató. La setmana que ve, la TransGavarres i el dia 4 de desembre, estrenem la mitja marató de Figueres, que serà la 53a.




dilluns, 7 de novembre de 2016

Per què es vota en dimarts als EEUU?

Cada cuatro años, Estados Unidos acude a las urnas el primer martes después del primer lunes de noviembre para elegir a su próximo presidente. ¿Por qué un martes?



Como demuestra este vídeo, ni siquiera los políticos que aspiran a esa presidencia conocen la respuesta. La pregunta tiene su propia página de internet, Whytuesday.com, y con cada campaña electoral nos recuerda que el día de la convocatoria, que ahora se resuelve mediante votos en máquinas electrónicas y papeletas en pantallas táctiles, tiene mucho más que ver con una época en la que los estadounidenses iban a votar en carros de caballos.
La explicación data de 1845, cuando el Congreso decidió que los Estados debían dejar de votar cada uno en un día distinto —como ocurre en el caso de las primarias— y unificar la convocatoria en un solo día. Pero no podía ser cualquier día.
La mayoría de los ciudadanos necesitaba desplazarse entonces hasta el centro de votación en carro de caballos, por lo que quedaron descartados los días del fin de semana, porque muchos ciudadanos dedicaban el domingo para acudir a la iglesia, y el miércoles, día de la semana en que se convocaba tradicionalmente el mercado.
Además, dado que Estados Unidos era una nación principalmente agrícola, los meses de primavera y verano estaban descartados para no interferir con la cosecha y los de invierno también porque la dureza del clima impediría viajar a millones de personas.
Así se eligió el primer martes después del primer lunes de noviembre. Este año, es el próximo día 8 y, si se atreven a estudiar este mapa, podrán saber todas las fechas futuras.
EE UU no parece querer votar en fin de semana, como la mayoría de las democracias occidentales, a pesar de que 1 de cada 4 miembros del electorado asegura que no participa en las elecciones porque se trata de un día laboral. Este es uno de los argumentos que explica por qué la participación es una de las más bajas del mundo —EE UU, con una media del 60% de participación, ocupa el puesto 138 en un ranking de 172 países—, pero no ha logrado convencer a los legisladores a favor de una reforma.
Los detractores de cambiar la fecha alegan que la mayoría de los Estados ofrecen la posibilidad de votar por correo y por anticipado, ya que muchos colegios electorales están abiertos las semanas previas a las elecciones. Este año, por ejemplo, se estima que más de 20 millones de personas habrán emitido su voto antes del 8 de noviembre. Pero no así en 15 Estados, lo que quiere decir que esos ciudadanos solo pueden votar durante un día laboral y si pueden ausentarse de su trabajo durante varias horas.
“Si podemos hacer que las fiestas nacionales del Día de los Presidentes o el Día de Martin Luther King se celebren en lunes por la conveniencia que supone para los consumidores”, preguntan los creadores de Why Tuesday, “¿por qué no hacemos que el día de las elecciones sea más favorable para los votantes?”. Dentro de cuatro años, seguramente sigan haciendo la misma pregunta.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

La posició del PSC

Si en tants anys de casament entre PSC i PSOE el trencament de la disciplina de vot es pot comptar amb els dits d'una mà, em pregunto si votar NO a Rajoy és per no acabar de desaparèixer del tot a Catalunya. Reflexionem-hi.




divendres, 2 de setembre de 2016

Diari de l'educació: #Betacamp

Betacamp: quan els mestres prediquen amb l’exemple d’aprendre entre iguals

Un centenar de mestres participen en una trobada autogestionada de formació i convivència de mestres, un model inèdit a Catalunya d'aprenentatge entre iguals que ja té certa implantació en altres països.

Al voltant d’un joc de taula s’hi reuneixen una dotzena de mestres. Mentre hi juguen, van discutint sobre les seves possibilitats educatives. Fa quasi dos dies que s’hi dediquen. “Analitzem els jocs en clau didàctica per fer-ne una guia per a mestres d’assignatures i etapes diverses”, explica Luis Cros, professor de matemàtiques de Secundària. Va ser ell qui, en arribar a la trobada de mestres Betacamp, va proposar un grup de treball –ells en diuen nodes– sobre aquest tema. “Només em va caldre això: fer una proposta i esperar que hi hagués mestres que compartissin la meva inquietud”, diu. I mans a l’obra.
Aquí no hi ha ni programa d’activitats preestablert, ni experts convidats, ni ponències en auditoris. El Betacamp, que del 26 al 29 d’agost ha congregat Montpol –una vella rectoria amb casa de colònies prop de Solsona– quasi un centenar de mestres, és un espai de formació i convivència per a mestres sense precedents a Catalunya. Són els mateixos docents participants els qui, de forma autogestionada, proposen en una assemblea projectes que els agradaria traslladar a l’aula i, en col·laboració amb altres docents que hi tinguin interès, hi treballen durant els quatre dies d’estada.
“Trenquem amb el model que separa l’expert del que aprèn, el ponent de l’oient; aquí tothom és aprenent i, si vols, també expert”, planteja Sergi del Moral, membre del grup impulsor de la trobada. El Betacamp és radical en la seva horitzontalitat i en l’autonomia que otorga als participants. “En educació anem repetint que no tothom té els mateixos interessos ni aprèn de la mateixa manera, també diem que el rol del professor ja no ha de ser el d’ensenyant”, enumera Del Moral, “doncs aquí ho posem en pràctica”.
Amb paraules similars s’expressa Helena Erviti, una altra de les promotores. “Sovint a classe dissenyes les activitats des de la perspectiva del docent, però aquí passes pel rol de l’alumne, un pas indispensable –i que sovint ens saltem– per saber si la nostra tasca funciona”, s’expressa. Els betacampers són mestres que han decidit predicar amb l’exemple“Sabem que l’aprenentatge és de naturalesa social, que parteix dels interessos de cadascú, que es fa en col·laboració”, enumera Del Moral, “doncs el Betacamp pretén ser coherent amb el que sabem de com la gent aprèn”. Si es reivindica que les escoles avancin cap a aquest model –venen a dir–, també ho haurien de fer els espais de formació docent.

L’auge dels ‘Edcamp’

El Betacamp va néixer l’agost del 2015 després que alguns dels seus impulsors vulguessin dur al terreny de l’educació l’experiència que havien viscut en un BarCamp. Van quedar enlluernats per aquestes trobades, originàriament vinculades al món tecnològic i de software lliure, on són els participants els que generen el programa i els continguts de debat. El que no sabien els actualsbetacampers, però, és que cinc anys abans, el 2010, un grup de professors de Filadèlfia havien tingut exactament la mateixa idea. En el seu cas van impulsar el moviment Edcamp.
“Els edcamp són trobades obertes a tothom, amb un programa cocreat pels seus participants, i amb l’objectiu de compartir coneixement i experiències al voltant de l’educació”, explica Xevi Pujol, un jove mestre que en els darrers mesos ha estat estudiant aquest moviment per un projecte de la Fundació Jaume Bofill. “Les seves normes són senzilles: la primera és que si la sessió on estàs no és del teu interès, marxis!”, exposa. “L’altra és que comparteixis i participis. No té sentit anar a aquestes trobades amb una actitud passiva”, conclou. Des del 2010 s’han celebrat arreu del món centenars de milers d’edcamps. La majoria als Estats Units, cap a Espanya.
El Betacamp en comparteix la filosofia, però no tots els requisits. “Perquè sigui un Edcamp ha de ser completament gratuït –a Solsona paguen una quota per cobrir les despeses dels tres dies– i ha d’incorporar el logo de la seva fundació”, enumera Pujol. També ha de garantir que no hi hagi cap institució o empresa al darrere, “tan sols un col·lectiu de mestres motivats”, sosté Pujol. En aquest cas el Betacamp hi encaixa a la perfecció.

¿Un canvi en el model de formació?

En el món de l’educació se succeeixen cada any tallers, cursos, congressos, xerrades i formacions de tota mena per a docents. ¿Suposen iniciatives com el Betacamp un canvi en el model de formació dels docents? Els seus impulsors no ho veuen així. “És complementari”, afirma Abraham de la Fuente. “Jo sóc un gran aficionat de les trobades de formació i ensenyament, i ho seguiré sent, però aquest format permet altres coses: si en una xerrada em quedaria amb les ganes de fer preguntes i parlar amb l’expert, aquí puc treballar amb ell”, exemplifica.

“No estem sols!”

L’objectiu del Betacamp és, doncs, desenvolupar en quatre dies, de forma col·laborativa, un projecte que després es puguin endur a l’aula (i compartir-lo amb tots els mestres que ho vulguin). Això és el que expliquen la majoria de participants en un primer moment. Però una conversa més distesa amb qualsevol d’ells –durant el dinar, a l’hora de la migdiada, potser també a la nit– fa aflorar un altre motiu. “Venim per sentir que no estem sols”, reconeix la mestra Anna Guim, que participa en un node sobre com educar en l’humor. “Som gent que mirem el currículum i l’educació d’una altra manera, cosa que no sempre passa amb els teus companys de l’escola”, sosté.
Per a la majoria de participants, el Betacamp és de passada una injecció de motivació una setmana abans de tornar al seu centre educatiu, anticossos contra el conservadurisme docent. “A vegades penso que el que més m’interessa és precisament el que passa fora els nodes, perquè el missatge del Betacamp és que amb l’aprenentatge formal de continguts no n’hi ha prou, també hi intervenen les habilitats socials o la capacitat de ser autònom”, defensa Del Moral.
Per això el Betacamp està pensat com una convivència de quatre dies. Totes les tasques les decideix l’assemblea general, des de l’hora en què hauran d’apagar la música l’última nit fins als torns de parar taula, i els nodes no tenen cap més horari o directriu que el que els seus integrants s’imposin. En tots els casos acaben sent més de sis hores diàries de feina, però queden diluïdes en un clima de germanor, quasi de colònies d’estiu, que les fan més suportables.

Humor a classe i la doctora House

¿Es pot generar humor amb els alumnes d’una classe de llengua? Amb aquesta pregunta es va posar en marxa el node Oye, ¿por qué te ries?, de tretze persones disposades a dissenyar un projecte que permeti a joves de Secundària aprendre sobre un concepte per al qual l’escola ha estat tradicionalment territori vedat. “La idea és que aprenguin a generar humor després d’haver reflexionat sobre què és exactament, sobre les seves diferents formes, sobre els seus possibles límits”, exposa Guim. En resum, el que proposen és preguntar als alumnes què entenen per humor -“¿És humor Aquí no hay quién viva? ¿Ho podria ser també una sàtira de Quevedo?”-, aconseguir una definició entre tots i, finalment, crear un “producte” humorístic.
No satisfets amb això, però, des del node van acabar consensuant que potser seria necessari trobar-li una utilitat al producte humorístic, sigui un monòleg o una sèrie d’acudits. “Podem aconseguir que aquest humor tingui també una vessant social i de creixement personal”, explica Guim, un tipus “d’humor terapèutic” que pugui servir per fer somriure els avis d’una residència de la tercera edat o per rebaixar la tensió dels alumnes de Primer d’ESO abans dels seus primers exàmens. Guim vol deixar clar que, “evidentment”, el projecte no hagués sigut tan complet sense “la interacció i l’intercanvi d’experiències” entre tots els membres del seu node.
“És que és obvi que dos cervells pensen més que un”, reflexiona Anna Saperas, “si com a mestres ho tenim comprovat amb els nostres alumnes!”. Ella integra un altre node, que es dedica a dissenyar projectes d’indagació per a ciències. “Plantegem problemes en contextos reals que els alumnes puguin anar resolent a partir de la indagació i de les evidències que els donem”, exposa. En tenen alguns exemples: des de posar-se a la pell d’un perit que ha de deliberar sobre l’autoria d’un accident de cotxe fins a fer-ho en la pell d’un metge que a partir dels seus coneixements sobre el cos hagi de fer diagnòstics o predir els problemes de salut d’alguns pacients. Cap dels dos està encara acabat, però per a l’últim ja li han posat nom: la doctora House.






divendres, 15 de juliol de 2016

diumenge, 10 de juliol de 2016

Petit incendi a La Bisbal

Cap a les set de la tarda es declarava un incendi en un camp davant de l'escola Empordanet. En pocs minuts ha estat extingit.


dimarts, 28 de juny de 2016

Respostes

Un cop passada la ressaca del 26J, anem a respondre algunes de les preguntes que plantejava la nit electoral.


  • Suma més el centre-dreta que el centre-esquerra. 169 per 156
  • No hi ha sorpasso. El PSOE, primera força de l'esquerra
  • El proper president serà del PP però no posaria la mà al foc per Rajoy
  • Queda molt més a prop la majoria absoluta de la dreta que de l'esquerra. Hipotètica investidura: PP, Ciutadans, PNB, CC i un socialista canari que sembla que va una mica per lliure
  • I a Catalunya, tot igual. CDC no se la fot com era d'esperar i el PP li arrabassa un diputat al PSC a Lleida. La resta, tot igual.

Me la jugo. Abstenció del PSOE a un presidenciable del PP que no és Rajoy.