divendres, 29 de gener de 2016

La Bisbal, terra de senyors segons Pere Lloberas

Aquells que no hem nascut a la Bisbal, sovint se'ns tracta com a forasters (no en sentit pejoratiu, que quedi clar). I he sentit dir més d'un cop que a la Bisbal són molt senyors. Tot això pot semblar una llegenda urbana però sembla que no. Fa un temps, em van caure a les mans uns llibres d'en Pere Lloberas (exalcalde de la Bisbal durant la República i gran coneixedor de la història local de la Bisbal) on explica d'una manera molt plana la història de la Bisbal d'Empordà; La Bisbal en la història i el record (1959), Un segle de vida bisbalenca (1969) i La Bisbal, anys enrera. 1900 - 1939 (1974). 

En aquest darrer llibre, i quan parla dels industrials, deixa anar, com qui no va la cosa, això:

La Bisbal, fins fa relativament pocs anys, no havia tingut un desplegament industrial satisfactori. En el segle passat i bona part de l'actual, hi dominava l'esperit cofoi, satisfet del llustre antic i del llegat d'una certa finor, amb una estimable cultura. S'idealitzaven les històries i, de cara al futur, les nostres classes rectores s'interessaven més que pel progrés material, pels postulats doctrinals, en mítings i periòdics. No és estrany que en el nostre clima, a més de músics i pintors, florissin molts poetes.

No vaig viure aquella època però el que sí que ha quedat en l'actualitat és aquest clima cultural. Només cal pensar en el gran nombre de músics bisbalencs que actualment ho estan petant: Mazoni, Sanjosex o Miquel Abras, entre d'altres.


Sembla que tindrem biblioteca. Provisional però biblioteca

dimecres, 27 de gener de 2016

Al galliner

Ahir es va acordar com aniran asseguts els diputats al Congrés espanyol. I, que diguem, tacte no en tenen gaire. Enviar la tercera força política al galliner o posar el PNB a baix de tot no és gaire lògic. Acabarà petant tot i cap a eleccions?


diumenge, 24 de gener de 2016

Marxa de Vilobí

23a edició i rècord de participació a la marxa de Vilobí: 2.250 participants. Enguany, el recorregut s'ha allargat uns 400 metres ja que hem passat per Can Bes. Hem quedat amb els Trankils al bar La Plaça, cafè de rigor i a escalfar (no gaire). Tres fotos de grup i a les 9, sortida. 

He acabat fent 1h13m07s en 16'21 quilòmetres a un ritme de 4m31s. El mateix ritme que l'any passat, que el 2014 i que el 2012. Sempre es bo mantenir el ritme quan els anys passen ...


dissabte, 23 de gener de 2016

Tot a punt per demà

El País, diari d'esquerres?

Fixeu-vos en l'editorial d'avui d'El País .

Penoso escenario

Rajoy da un paso táctico que debería ser un adiós definitivo. Sánchez queda en manos de Iglesias

Por si cabían dudas sobre la difícil situación de Mariano Rajoy y su pésima gestión de la crisis desatada tras las elecciones del 20 de diciembre, ahora sorprende con un supuesto movimiento táctico para ganar tiempo y confundir al rival. ¿Eso es lo que este país necesita ahora? ¿Esa es la atención que nuestros dirigentes muestran a los intereses nacionales en una coyuntura compleja? Es dudoso que este paso le dé nuevo oxígeno, pero aunque así fuese, a nadie le importa eso más que al propio Rajoy.

Su decisión de declinar el encargo del Rey a formar Gobierno responde, al parecer, a la voluntad de mover a los partidos con los que pretende contar en el proyecto de gran coalición defendido por él desde el principio, basado en reunir a 250 diputados en torno a un futuro Gobierno encabezado por el PP; bien sea una coalición formal con Ciudadanos y PSOE, bien un pacto parlamentario con suficientes garantías para apoyar a un Gobierno del PP en minoría. Ninguna de esas fórmulas es conveniente para la estabilidad futura. El PP, como ha constatado Rajoy, tiene una amplia mayoría en su contra hoy, pero la tendrá también mañana, la próxima semana y hasta que no encuentre un candidato a la presidencia con más opciones de crear consenso que el actual presidente en funciones. Por eso, la única contribución seria que puede esperarse de él a estas alturas es su verdadera retirada.

No es mucho mejor la situación de Pedro Sánchez, a quien ayer Pablo Iglesias tendió una trampa en forma de Gobierno de coalición de la que haría bien en salirse cuanto antes o seguir la senda de Rajoy.
A la vista del nuevo escenario, el Rey ha convocado otra ronda de consultas a partir del miércoles, con tiempo suficiente, por tanto, para que se realicen contactos y negociaciones en los próximos días.
La comparecencia de Iglesias tras su audiencia con el Rey sembró el desconcierto en las filas socialistas, al dar la sensación de que hay posibilidades de un Gobierno de coalición entre PSOE y Podemos. Para dramatizar más la situación, Iglesias, decidido a romper el tablero a cada ocasión que se le presenta, utilizó al Rey como frontón para hacer un juego con el que pretendió descolocar a los presuntos adversarios, hasta el punto de que Sánchez, recibido en La Zarzuela después de Iglesias, tuvo que enterarse por Felipe VI de los planes del jefe de Podemos. Una rocambolesca situación, justificada melifluamente por Iglesias nada menos que por el respeto institucional debido al jefe del Estado.
No hay utopía alguna en Iglesias a la hora de exigir el cargo de vicepresidente para su persona, ni de plantear una cuota de ministros que él ya tiene decididos, o en la insólita forma de perdonarle la vida al secretario general del PSOE, dando por sentado que solo a él podrá agradecerle ser presidente. Si estas son las bases sobre las que puede negociarse la coalición PSOE- Podemos, Pedro Sánchez no solo debería reconsiderarlo seriamente, sino que ayer mismo debería de haber salido enérgicamente a defender el buen nombre de su partido y de sus votantes en lugar de agradecer temerosamente una oferta que no es más que burdo caramelo envenenado.
No se ve aquí la menor intención de llevar a cabo una leal transacción. Lo lógico es que primero se hable y se negocie con el partido o partidos que correspondan, y después se acuda al jefe del Estado a exponer los resultados y posibilidades de cada opción. Un profesor de ciencia política lo sabe perfectamente, pero Iglesias prefiere ignorarlo para destrozar el juego de los otros actores y atraparles por donde menos lo esperan, gracias a su dominio del arte escénico. El jefe de Podemos demuestra así hasta dónde llega su competencia en el politiqueo.
Los dirigentes socialistas dudan, como sus electores, sobre el papel que debe jugar el partido en la formación de Gobierno. Por una parte han mantenido que nunca apoyarán a Rajoy; por otra, no es confianza ni fiabilidad lo que Iglesias rezuma cuando se dice dispuesto a apoyar a Sánchez como jefe del Ejecutivo en condiciones draconianas solo unos días después de criticarle a los cuatro vientos.
Tanto si la legislatura arranca como si los intentos de investidura fracasaran finalmente, toda la presión recae sobre Sánchez. Rajoy le pone en la tesitura de elegir entre el PP o Podemos. La corta distancia en sufragios entre los partidos de Iglesias y Sánchez (en torno a 300.000) ha abierto un bulevar a Podemos para llevar a cabo en unas futuras elecciones el sorpasso no logrado el 20-D, y ese objetivo condiciona toda su estrategia.
Es difícil imaginar un aliado menos fiable, porque la estrategia de Iglesias no es otra que explotar las contradicciones y debilidades del PSOE, cuyos votos quiere rebañar. Toda esta oferta tan generosa podría representar simplemente el primer acto de la campaña para las nuevas elecciones. Pero ni siquiera eso es lo más significativo de su gesto de ayer. Usar al Rey como frontón para hacer un juego que descoloque a los receptores de su mensaje es un jalón más en su carrera de falta de respeto a las instituciones. Primero, un número en la sesión constitutiva del Congreso; y ahora, la utilización del Rey para acentuar la sensación de debilidad de Sánchez. Ya basta de tratar de embaucar a la galería una y otra vez.

 

divendres, 22 de gener de 2016

Les condicions de Pablo Iglésias al pacte PSOE - PODEMOS - IU

Al migdia, Pablo Iglesias feia saltar la banca proposant un pacte entre PSOE, Podemos i IU amb Pedro Sánchez president i ell mateix vicepresident. També demana un repartiment proporcional dels ministeris tenint en compte els resultats electorals.

Segons OKdiario, aquest pacte tindria els següents acords:
  • Pedro Sánchez, president del govern
  • Pablo Iglesias, vicepresident
  • Podemos es quedaria amb els ministeris d'Economia, Defensa, Interior, Educació, Sanitat o Serveis Socials, per escenificar el canvi
  • Creació d'un ministeri de la Plurinacionalitat, amb un membre de En Comú Podem encapçalant-lo. Apareix el nom d'Ada Colau, que renunciaria a l'alcaldia de Barcelona. Aquest ministeri proposaria la celebració d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya.
  • Alberto Garzón, d'IU, també tindria un ministeri.
  • Podemos controlaria RTVE
  • Es demanaria que Compromís, En Comú Podem i En Marea tinguessin grup parlamentari propi al Congrés.
Perquè tot això passi, caldria que tant ERC com Democràcia i Llibertat s'abstinguessin. 

Personalment, crec que això seria el suïcidi del PSOE o, com a mínim, la divisió en dos. No crec que certs barons socialistes, començant per l'andalusa Susana Díaz, ho permetin. Temps al temps.


dimecres, 20 de gener de 2016

XXXIII Marxa de Vilobí d'Onyar

Aquest diumenge, la marxa de Vilobí

Vilobí celebrarà la seva 23a Marxa Popular el pròxim diumenge



La localitat de Vilobí d'Onyar viurà el pròxim diumenge, 24 de gener, la seva 23a Marxa Popular que constarà enguany de dos recorreguts aptes per a tothom. Organitzada per La Colla de Marxaires i Amics de la Natura, el primer recorregut de la marxa tindrà nou quilòmetres i arribarà fins al paratge de l'ermita de les Fonts de Salitja, i el segon, de 15 quilòmetres, vorejarà el volcà de la Crosa. La sortida tindrà lloc, en ambdós casos, a les nou del matí des del pati de les escoles de Vilobí i la inscripció es podrà fer a partir d'una hora abans al mateix emplaçament. 
El preu serà de 8 euros, i inclourà un tiquet per a la gran botifarrada que tindrà lloc a l'arribada, així com un «kit» del caminador, format per una bossa-motxilla, uns guants, una dessuadora frontal i un buf. L'organització preveu la participació d'unes 1.500 persones.

dimarts, 19 de gener de 2016

No havien de ser el primer grup parlamentari català al Congrés?


En Comú Podem cedeix a les pressions i renuncia al grup propi al Congrés

Podem i les seves quatre confluències han renunciat a última a hora a registrar al Congrés la petició per conformar quatre grups independents, tal i com s'havien compromès en campanya. Cedeixen així a les pressions del PP, PSOE i C's, que ja havien avançat que vetarien qualsevol intent de les confluències per tenir veu pròpia a l'hemicicle. L'equip de Pablo Iglesias ha posat sobre la taula la conformació d'un sol "grup plurinacional", una opció que han vist amb bons ulls tant En Comú Podem com En Marea, l'aliança gallega, però que ha rebutjat taxativament bona part de Compromís.

ARA 


 

diumenge, 17 de gener de 2016

dissabte, 16 de gener de 2016

Com diria l'APM; bye bye, hasta otro ratito. Duran plega.

Duran i Lleida deixa la presidència d’Unió

Josep Antoni Duran i Lleida ha anunciat durant el consell de govern d’Unió que deixa la presidència de l’òrgan. Duran assumeix com a propis els mals resultats dels passats comicis del 27 de setembre i del 20 de desembre i explica que ha pres la decisió un cop aclarit el calendari polític a Catalunya. El fins ara líder d’Unió assegura que el partit podrà revertir la seva situació en el futur perquè creu que les idees que defensa són les que necessita el país. ‘Ara la ciutadania no li dóna prou suport. No defalliu’, ha dit. En aquest sentit, Duran anima el partit a ‘forjar un espai catalanista, central, moderat, social on Unió tingui un rol central i catalitzador’.
Després de les eleccions espanyoles del 20-D, en què Unió es va quedar sense representació al congrés dels diputats, Duran i Lleida ja va reconèixer que havia perdut com a cap de llista. Tot i això, va reafirmar que no pensava dimitir: ‘Seria una temeritat per part meva deixar la direcció del partit. Quan estigui definit el calendari polític de Catalunya, Unió definirà el seu congrés i jo prendré les decisions que hagi de prendre’.
Duran ha estat president d’Unió Democràtica de Catalunya de manera ininterrompuda des del 1987, càrrec que ja ocupà entre 1982 i 1984.



Crònica negra de les Gavarres: dos cossos trobats al pou de Can Vergeli

No podem dir que les Gavarres siguin un CSI però hi ha hagut algun cas macabre a les Gavarres. Fa uns 17 anys, es van trobar dos cossos al pou de Can Vergeli, un mas avui en dia enrunat a pocs metres de Sant Cebrià dels Alls. Us passo l'enllaç d'un gavarrenc que ha buscat força més informació.


Can Vergeli

Can Vergeli 
El pou de Can Vergeli


dimecres, 13 de gener de 2016

Ja tenim govern. A pencar!


Quina llàstima que això hagi de ser notícia. El president diu els pronoms febles.


El president @KRLS diu els pronoms febles

Escriptors, traductors i lingüistes van seguir per Twitter el discurs i l'acte d'investidura del president Puigdemont i en van valorar els aspectes lingüístics

Escriptors, traductors i lingüistes, sobretot aquells qui descobrien Carles Puigdemont, van seguir de prop les paraules i la pronúncia que el nou president de la Generalitat va fer servir durant el discurs d’investidura. Els va sorprendre i va sortir-ne ben puntuat. La resta de polítics que hi van intervenir, en canvi, van suspendre.



diumenge, 10 de gener de 2016

Article sobre la fàbrica Can Coromina de la Bisbal publicat a Tot Bisbal















De La Gabarra a Coromina i Cia

Joan Baptista Coromina, pintor, ceramista i director de l'Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell, i Rafael Masó, arquitecte, van ser els artífexs de la fàbrica La Coromina. L'origen d'aquesta rau en l'empresa La Gabarra, fundada el 1911 al carrer Indústria de la Bisbal per Coromina i Masó. Feia tot just uns anys que s'havien conegut: cap al 1908, Rafael Masó va arribar al taller Coromina Fills amb un encàrrec. El taller existia des del 1906 i era propietat de Joan Coromina pare, que comptava amb l'ajuda dels seus tres fills adolescents. Joan B. Coromina, llavors de 17 anys, va assumir la tasca de mantenir l'arquitecte informat per carta del procés d'elaboració de les peces encarregades. A partir de llavors, tots dos homes van encetar una relació d'amistat fins que el 20 de març del 1911 van obrir conjuntament la fàbrica La Gabarra, sobretot perquè el taller familiar on treballaven llavors no disposava de forn propi. El 1918, els tres germans Coromina, Joan, Alfons i Leonci, van associar-se amb la casa Butsems de Barcelona per constituir la societat Coromina, Butsems i Cia i van instal·lar-se a una nova fàbrica ubicada a la sortida de la Bisbal. L'any següent s'hi construiria el primer forn de flama invertida de la ciutat, que va comportar unes cuites molt més uniformes, així com un estalvi de combustible.
Joan Baptista va morir de febre tifoidea als 29 anys; poc després el seu germà Alfons moriria de tuberculosi. El tercer germà, Leonci, va passar a fer-se càrrec de l'empresa, reanomenant-la Leoncio Coromina Sociedad en Comandita. L'any 1936, coincidint amb la guerra civil, Leonci va anar-se'n a Barcelona i no se'n va saber res més. La fàbrica va passar per diverses mans a partir de llavors: al capdavant s'hi van posar Pere Lloberas, durant la direcció del qual es va crear la societat Coromina i Cia; Joan Coromina Costa, fill de Leonci que va viure els aiguats del 1977; Narcís Coromina, que va intentar donar una empenta a l'empresa amb la posada en marxa d'un forn de rodets, i la seva vídua. Els aiguats del 1977 no van ajudar, tot el contrari, ja que les pèrdues van ser de 50 milions de pessetes i van significar el començament d'una crisi que acabaria portant al seu tancament. El 1981 es va impulsar la rajola de 10x10, la més característica dels últims anys.

El tancament

Els últims anys de la seva activitat l'empresa va sortir a subhasta diverses vegades, recomençant i liquidant el deute quan es trobava un comprador. A partir de llavors existirien diverses societats, fins que Trovicasa, amb Santiago Ballester al capdavant, es va convertir en propietària de l'edifici. 
A principis de la dècada del 2000 l'empresa va contreure un deute amb la Seguretat Social, i es va optar per formar una cooperativa, ja que l'única alternativa era tancar. Precisament uns anys abans, la dècada dels noranta, ja s'havia contemplat aquesta possibilitat després que els treballadors estiguessin molts mesos sense cobrar; es va acabar descartant. El 2002, doncs, els treballadors (un total de 25) es convertien en propietaris de la cooperativa que va rebre el nom de Terra i Tradició SCCL, i responien amb el seu patrimoni. El tancament es va produir per evitar que això passés. Albert Vancells serà gerent de la cooperativa durant vuit anys, però s'anirà incrementant el deute de l'empresa que Enric Pacreu, que és qui ens ho explicava, es va trobar inesperadament quan, el novembre del 2005, va substituir Vancells a la direcció. Tot i els problemes econòmics, els empleats no van deixar de cobrar en cap moment, explicava Antoni Ruiz Cabezas, treballador de La Coromina des del 1998 fins poc abans del seu tancament. A més, les vendes es mantenien en bon estat: un client dels Estats Units comprava un contenidor sencer de rajoles cada poc temps.
El producte principal de l'empresa eren les rajoles, que se separaven en dues categories segons la seva qualitat. Amb tot, era un producte que entrava en decadència, sobretot quan no s'innovava en la cerca de nous materials, entre altres processos productius. L'activitat industrial es va aturar el 31 de març del 2007 per evitar riscos. Es comenta si el mateix any la fàbrica podria haver estat venuda per tres milions d'euros, però no ho hem pogut contrastar. Tanmateix, l'empresa encara està donada d'alta i a alguns dels treballadors se'ls deu encara els diners de la quitança. Ruiz deia que la línia de producció de la fàbrica havia esdevingut obsoleta amb el pas dels anys, posant com a exemple les galeteres, que s'havien instal·lat cap als anys seixanta. Les naus, afegia, estaven molt deteriorades, sense teules. En el moment del tancament, estava pactat que s'enderrocaria tota la fàbrica a excepció de les xemeneies, acció que finalment no es va dur a terme. Després es van iniciar els tràmits per aconseguir que La Coromina entrés dins de la zona de concentració comercial, acció que s'ha materialitzat recentment.

Present i futur de la fàbrica

Uns mesos després del tancament, l'Ajuntament de la Bisbal va iniciar els tràmits per declarar la fàbrica Bé Cultural d'Interès Local (BCIL). Aquest grau de protecció es va aprovar el 2007, explicava Òscar Aparicio. Malgrat que ho hem intentat en diverses ocasions, no hem aconseguit trobar un moment per parlar amb l'actual alcalde, Lluís Sais, sobre aquesta qüestió. El BCIL protegeix la nau central i les dues xemeneies, i comporta que aquests elements no es poden enderrocar i s'han de mantenir; la responsabilitat recau sobre el propietari. Aparicio explicava que "en algun moment" l'Ajuntament haurà de requerir al propietari que sanegi la instal·lació i en protegeixi els elements. A hores d'ara, l'edifici està en mal estat de conservació, ja que la nau central s'enfonsa. L'exalcalde, que remarcava que al propietari l'interessa vendre la fàbrica, comentava que durant el seu mandat el consistori es va interessar per restaurar l'espai i dedicar-lo a la ceràmica. Per tal d'assolir-ho es contemplava acollir-se a un fons europeu transfronterer, que requereix un projecte en tres regions europees diferents i que pot arribar a aportar fins a cinc milions d'euros. Tanmateix, no es va ser a temps en la convocatòria del 2014. Ara com ara, però, aquesta gestió està aturada i no sabem si s'hi pensa per a la convocatòria del 2016.
El 2012, la fàbrica estava ocupada per quatre persones. El novembre passat l'únic ocupant que hi quedava és un home marroquí de 32 anys, que té un 65% d'invalidesa i cobra una pensió de 365 euros mensuals. Està instal·lat a l'edifici de les antigues oficines des del 2008 i malviu amb menjar dels contenidors del supermercat i roba que troba pel carrer. Amb uns grans bidons recull l'aigua de la pluja i se serveix de l'aixeta de la gasolinera que hi ha al costat per beure. Quan disposa de prou aigua es dutxa, situació que passa dos o tres cops al mes. Ens explicava que ajuda diverses persones més sense sostre i que la seva intenció és tornar al Marroc per reunir-se amb la seva dona. Fa vuit mesos, deia, l'havia atropellat un cotxe mentre travessava un pas de vianants en bici, just davant de la fàbrica. El cas acabava arxivat.
Aquest 2015, en el marc d'unes obres per instal·lar un nou col·lector a l'Aigüeta, s'ha previst urbanitzar un carrer entre Can Coromina i el supermercat Dia, que connectaria l'Aigüeta i el c. Paral·lel. La urbanització del carrer no es va poder fer fa temps perquè la fàbrica encara funcionava; quan hi hagi una altra activitat a les instal·lacions, segons l'alcalde Lluís Sais, s'executarien les obres, i ho hauria de fer la propietat de la finca.
La fàbrica Coromina, amb una superfície de 9.120 m2, està formada per un edifici principal amb coberta en forma de dents de serra i una façana plana i regular que amaga aquestes dents. El primer cos té dotze naus, i el segon conté el forn i l'assecador. Hi ha també dues xemeneies i tres naus més amb la trituradora de terres, les terres i els forns de rodets.
La Demarcació de Girona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya defensa la preservació de la fàbrica Coromina. L'arquitecta Anna Albó va elaborar un informe que exposa diversos motius per preservar la instal·lació, després que l'Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Històric visités la fàbrica el 2007 en el marc de l'Any Masó i s'assebentés del seu imminent tancament. Les raons per protegir-la que hi figuren són, entre altres, la seva arquitectura, el forn de flama invertida, l'interès urbà, històric i social per a la Bisbal i Catalunya, i la seva vinculació amb el modernisme i el noucentisme en l'àmbit de les comarques gironines.
Durant el seu apogeu, i degut a l'important nombre de treballadors, es va instal·lar una sirena per comunicar l'hora d'entrada i sortida de la feina, que sonava sis vegades al dia. Cinc minuts abans de les vuit del matí i de les dues del migdia es realitzaven dos tocs previs per avisar que els treballadors havien d'estar al vestuari, i a l'hora en punt es feia sonar un sol toc per indicar l'inici de la feina. Al final dels torns, a les dotze del migdia i a les sis de la tarda, es feia també un sol toc. La sirena també sonava per aiguats i bombardejos. El dia del tancament de la fàbrica, la sirena sonava de forma contínua. A hores d'ara la sirena toca des de la nau de Can Mir, a Cruïlles, per continuar mantenint una tradició ben arrelada a la ciutat.
El logotip de l'empresa, ens comentaven, representaria una espècie d'ocell, que podria ser una mallerenga cuallarga. Es creu que primer es podria haver triat el nom de la fàbrica, La Gabarra, i llavors connectar-la amb les Gavarres buscant un element representatiu del massís, que seria aquest ocell.



Imatges

Capçalera. Logotip de Coromina i Cia.
1. Façana de la fàbrica, al carrer de l'Aigüeta.
2. Treballadors de la fàbrica el 1931.
3. Esfondrament dels dos pisos de la fàbrica en l'actualitat.
4. Forn de flama invertida de can Coromina.
5. Interior de la nau principal, planta baixa.
6. Interior d'una nau auxiliar.
7. Interior de la nau principal, primer pis.
8. Plànol de la fàbrica que mostra la zona a conservar.
9. Mostra de productes de l'empresa en un catàleg.
10. Exterior de la fàbrica, amb signes d'ocupació.
11. Oficines.
12. Terra del primer pis de la nau principal, amb uns evidents forats.


Bibliografia

ROCAS GUTIÉRREZ, Xavier. Ceràmica i Arquitectura. Els Coromina, Rafael Masó i la gènesi de La Gabarra. Institut d'Estudis del Baix Empordà (2011)
Enric Pacreu Fuster
Antoni Ruiz Cabezas 

Autors

Fa 11 anys d'aquest bloc

Fa 11 anys vaig començar aquest bloc. Estava fent un màster sobre TIC i les Ciències Socials. Evidentment, les TIC del 2004 no són les mateixes que les d'avui dia. Però un professor ens va explicar coses sobre blocs i per a que servien. I vaig pensar, doncs en faré un a veure com va. Encara que darrerament no ha estat gaire actiu (fa un parell d'anys que no tinc tant temps), sempre intento penjar-hi alguna cosa. Aquest professor es deia Carles Puigdemont.


Tercera trobada wikilocquera: l'Ardenya

Montagut - Sant Grau d'Ardenya - Puig de Cadiretes

10'3 quilòmetres

362 metres desnivell positiu

A les 8 havíem quedat als peus del Montagut una bona colla de wikilocqueros. Només d'arribar, encara fosc, ja veiem a la llunyania un frontal. És en Miquel que espera que ningú es perdi. Ens presentem els que no ens coneixíem i van arribant tots. Al final serem els mateixos que l'any passat. Foto de rigor i cap a Can Cabanyes a veure l'abric, la pedra dels sacrificis i el paradolmen. Deixem la pista principal i agafem un corriol per anar a Sant Grau d'Ardenya. Allà, la Mireia i jo ens mengem un bon pa amb formatge per agafar forces. Després d'esmorzar, seguim endavant passant per la cova dels lladres i Cal Federal. Una bona pujada per la línia elèctrica made in Miquel i, com que la Mireia i jo havíem de ser d'hora a casa, hem deixat el grup i hem anat cap al puig de Cadiretes i cap al cotxe. Encantats d'haver compartit la jornada amb una bona colla d'amants de la muntanya i de Wikiloc. Fins l'any que ve!

Us deixo l'enllaç del wikiloc












dijous, 7 de gener de 2016

Nova ruta per les Gavarres: Mas Forn del Vidre - Can Mercader - Mas Mates - corriol sota puig Arques - Mas Forn del Vidre

Deixo el cotxe al camí que porta al Mas Forn del Vidre. Vaig direcció el coll Bregó i em dirigeixo a Can Mercader. Faig quatre fotos del mas, la llinda del qual ens marca que està construïda el 1683, i segueixo cap al passallís del Mas Mates. M'enfilo cap al mas, més fotos i segueixo la pista que ens portaria al Puig d'Arques passant per la castanyeda d'en Genoer. Però just quan a mà dreta hi ha el camí per anar a Can Genoer i al seu arboç i al davant ens surt un corriol que fa drecera de la pista general, a mà esquerra i com si reculéssim surt un camí que, fent ziga-zagues, ens farà anar fins a Can Mercader un altre cop. Aquest corriol arriba gairebé sota la castanyeda i seguim la riera d'en Molines. Aquí anem trobant camins que ens baixen de la roquera d'en Mercader (camins que vénen de la Directíssima) i, en un punt, agafem un corriol de la dreta que ens porta a la pista de can Mercader a coll Bregó, Si seguíssim a l'esquerra, aniríem cap al passallís d'en Mates. Intento trobar el forn de vidre de Can Mercader però no hi ha èxit (excusa per anar-hi un altre dia). Refaig camí pel coll Bregó fins al cotxe. Just aquí, trobo que encara hi ha restes de la calamarsada de la tarda de Reis.

Us deixo l'enllaç del wikiloc. Poc més de 9 quilòmetres en una horeta.

Calamarsada de la nit de reis

Corriol sota el puig d'Arques, paral·lel a la riera de Molines

Can Mercader

Llinda de Can Mercader. 1683.

Can Mercader

Can Mercader

Mas Mates