De La Gabarra a Coromina i Cia
Joan Baptista Coromina,
pintor, ceramista i director de l'Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell,
i Rafael Masó, arquitecte, van ser els artífexs de la fàbrica La Coromina. L'origen d'aquesta rau en l'empresa La Gabarra,
fundada el 1911 al carrer Indústria de la Bisbal per Coromina i Masó.
Feia tot just uns anys que s'havien conegut: cap al 1908, Rafael Masó va
arribar al taller Coromina Fills amb un encàrrec. El taller
existia des del 1906 i era propietat de Joan Coromina pare, que comptava
amb l'ajuda dels seus tres fills adolescents. Joan B. Coromina, llavors
de 17 anys, va assumir la tasca de mantenir l'arquitecte informat per
carta del procés d'elaboració de les peces encarregades. A partir de
llavors, tots dos homes van encetar una relació d'amistat fins que el 20
de març del 1911 van obrir conjuntament la fàbrica La Gabarra,
sobretot perquè el taller familiar on treballaven llavors no disposava
de forn propi. El 1918, els tres germans Coromina, Joan, Alfons i
Leonci, van associar-se amb la casa Butsems de Barcelona per constituir
la societat Coromina, Butsems i Cia i van instal·lar-se a una
nova fàbrica ubicada a la sortida de la Bisbal. L'any següent s'hi
construiria el primer forn de flama invertida de la ciutat, que va
comportar unes cuites molt més uniformes, així com un estalvi de
combustible.
Joan Baptista va morir de febre tifoidea als 29 anys;
poc després el seu germà Alfons moriria de tuberculosi. El tercer
germà, Leonci, va passar a fer-se càrrec de l'empresa, reanomenant-la Leoncio Coromina Sociedad en Comandita.
L'any 1936, coincidint amb la guerra civil, Leonci va anar-se'n a
Barcelona i no se'n va saber res més. La fàbrica va passar per diverses
mans a partir de llavors: al capdavant s'hi van posar Pere Lloberas,
durant la direcció del qual es va crear la societat Coromina i Cia;
Joan Coromina Costa, fill de Leonci que va viure els aiguats del 1977;
Narcís Coromina, que va intentar donar una empenta a l'empresa amb la
posada en marxa d'un forn de rodets, i la seva vídua. Els aiguats del
1977 no van ajudar, tot el contrari, ja que les pèrdues van ser de 50
milions de pessetes i van significar el començament d'una crisi que
acabaria portant al seu tancament. El 1981 es va impulsar la rajola de
10x10, la més característica dels últims anys.
El tancament
Els
últims anys de la seva activitat l'empresa va sortir a subhasta
diverses vegades, recomençant i liquidant el deute quan es trobava un
comprador. A partir de llavors existirien diverses societats, fins que
Trovicasa, amb Santiago Ballester al capdavant, es va convertir en
propietària de l'edifici.
A principis de la dècada del 2000
l'empresa va contreure un deute amb la Seguretat Social, i es va optar
per formar una cooperativa, ja que l'única alternativa era tancar.
Precisament uns anys abans, la dècada dels noranta, ja s'havia
contemplat aquesta possibilitat després que els treballadors estiguessin
molts mesos sense cobrar; es va acabar descartant. El 2002, doncs, els
treballadors (un total de 25) es convertien en propietaris de la
cooperativa que va rebre el nom de Terra i Tradició SCCL, i
responien amb el seu patrimoni. El tancament es va produir per evitar
que això passés. Albert Vancells serà gerent de la cooperativa durant
vuit anys, però s'anirà incrementant el deute de l'empresa que Enric
Pacreu, que és qui ens ho explicava, es va trobar inesperadament quan,
el novembre del 2005, va substituir Vancells a la direcció. Tot i els
problemes econòmics, els empleats no van deixar de cobrar en cap moment,
explicava Antoni Ruiz Cabezas, treballador de La Coromina des del 1998
fins poc abans del seu tancament. A més, les vendes es mantenien en bon
estat: un client dels Estats Units comprava un contenidor sencer de
rajoles cada poc temps.
El producte principal de l'empresa eren
les rajoles, que se separaven en dues categories segons la seva
qualitat. Amb tot, era un producte que entrava en decadència,
sobretot quan no s'innovava en la cerca de nous materials, entre altres
processos productius. L'activitat industrial es va aturar el 31 de març
del 2007 per evitar riscos. Es comenta si el mateix any la fàbrica podria haver estat venuda per tres milions d'euros, però no ho hem pogut contrastar. Tanmateix,
l'empresa encara està donada d'alta i a alguns dels treballadors se'ls
deu encara els diners de la quitança. Ruiz deia que la línia de
producció de la fàbrica havia esdevingut obsoleta amb el pas dels anys,
posant com a exemple les galeteres, que s'havien instal·lat cap als anys
seixanta. Les naus, afegia, estaven molt deteriorades, sense teules. En
el moment del tancament, estava pactat que s'enderrocaria tota la
fàbrica a excepció de les xemeneies, acció que finalment no es va dur a
terme. Després es van iniciar els tràmits per aconseguir que La Coromina
entrés dins de la zona de concentració comercial, acció que s'ha
materialitzat recentment.
Present i futur de la fàbrica
Uns
mesos després del tancament, l'Ajuntament de la Bisbal va iniciar els
tràmits per declarar la fàbrica Bé Cultural d'Interès Local (BCIL).
Aquest grau de protecció es va aprovar el 2007, explicava Òscar
Aparicio. Malgrat que ho hem intentat en diverses ocasions, no hem
aconseguit trobar un moment per parlar amb l'actual alcalde, Lluís Sais,
sobre aquesta qüestió. El BCIL protegeix la nau central i les dues
xemeneies, i comporta que aquests elements no es poden enderrocar i
s'han de mantenir; la responsabilitat recau sobre el propietari.
Aparicio explicava que "en algun moment" l'Ajuntament haurà de requerir
al propietari que sanegi la instal·lació i en protegeixi els elements. A
hores d'ara, l'edifici està en mal estat de conservació, ja que la nau
central s'enfonsa. L'exalcalde, que remarcava que al propietari
l'interessa vendre la fàbrica, comentava que durant el seu mandat el
consistori es va interessar per restaurar l'espai i dedicar-lo a la
ceràmica. Per tal d'assolir-ho es contemplava acollir-se a un fons
europeu transfronterer, que requereix un projecte en tres regions
europees diferents i que pot arribar a aportar fins a cinc milions
d'euros. Tanmateix, no es va ser a temps en la convocatòria del 2014.
Ara com ara, però, aquesta gestió està aturada i no sabem si s'hi pensa
per a la convocatòria del 2016.
El 2012, la fàbrica estava ocupada
per quatre persones. El novembre passat l'únic ocupant que hi quedava
és un home marroquí de 32 anys, que té un 65% d'invalidesa i cobra una
pensió de 365 euros mensuals. Està instal·lat a l'edifici de les
antigues oficines des del 2008 i malviu amb menjar dels contenidors del
supermercat i roba que troba pel carrer. Amb uns grans bidons recull
l'aigua de la pluja i se serveix de l'aixeta de la gasolinera que hi ha
al costat per beure. Quan disposa de prou aigua es dutxa, situació que
passa dos o tres cops al mes. Ens explicava que ajuda diverses persones
més sense sostre i que la seva intenció és tornar al Marroc per
reunir-se amb la seva dona. Fa vuit mesos, deia, l'havia atropellat un
cotxe mentre travessava un pas de vianants en bici, just davant de la
fàbrica. El cas acabava arxivat.
Aquest 2015, en el marc
d'unes obres per instal·lar un nou col·lector a l'Aigüeta, s'ha previst
urbanitzar un carrer entre Can Coromina i el supermercat Dia, que
connectaria l'Aigüeta i el c. Paral·lel. La urbanització del carrer no
es va poder fer fa temps perquè la fàbrica encara funcionava; quan hi
hagi una altra activitat a les instal·lacions, segons l'alcalde Lluís
Sais, s'executarien les obres, i ho hauria de fer la propietat de la
finca.
La fàbrica Coromina, amb una superfície de 9.120 m2,
està formada per un edifici principal amb coberta en forma de dents de
serra i una façana plana i regular que amaga aquestes dents. El primer
cos té dotze naus, i el segon conté el forn i l'assecador. Hi ha també
dues xemeneies i tres naus més amb la trituradora de terres, les terres i
els forns de rodets.
La Demarcació de Girona del Col·legi
d'Arquitectes de Catalunya defensa la preservació de la fàbrica
Coromina. L'arquitecta Anna Albó va elaborar un informe que exposa
diversos motius per preservar la instal·lació, després que l'Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Històric visités
la fàbrica el 2007 en el marc de l'Any Masó i s'assebentés del seu
imminent tancament. Les raons per protegir-la que hi figuren són, entre
altres, la seva arquitectura, el forn de flama invertida, l'interès
urbà, històric i social per a la Bisbal i Catalunya, i la seva
vinculació amb el modernisme i el noucentisme en l'àmbit de les
comarques gironines.
Durant el seu apogeu, i degut a l'important
nombre de treballadors, es va instal·lar una sirena per comunicar l'hora
d'entrada i sortida de la feina, que sonava sis vegades al dia. Cinc
minuts abans de les vuit del matí i de les dues del migdia es
realitzaven dos tocs previs per avisar que els treballadors havien
d'estar al vestuari, i a l'hora en punt es feia sonar un sol toc per
indicar l'inici de la feina. Al final dels torns, a les dotze del migdia
i a les sis de la tarda, es feia també un sol toc. La sirena també
sonava per aiguats i bombardejos. El dia del tancament de la fàbrica, la
sirena sonava de forma contínua. A hores d'ara la sirena toca des de la
nau de Can Mir, a Cruïlles, per continuar mantenint una tradició ben
arrelada a la ciutat.
El logotip de l'empresa, ens comentaven,
representaria una espècie d'ocell, que podria ser una mallerenga
cuallarga. Es creu que primer es podria haver triat el nom de la
fàbrica, La Gabarra, i llavors connectar-la amb les Gavarres buscant un
element representatiu del massís, que seria aquest ocell.
Imatges
Capçalera. Logotip de Coromina i Cia.
1. Façana de la fàbrica, al carrer de l'Aigüeta.
2. Treballadors de la fàbrica el 1931.
3. Esfondrament dels dos pisos de la fàbrica en l'actualitat.
4. Forn de flama invertida de can Coromina.
5. Interior de la nau principal, planta baixa.
6. Interior d'una nau auxiliar.
7. Interior de la nau principal, primer pis.
8. Plànol de la fàbrica que mostra la zona a conservar.
9. Mostra de productes de l'empresa en un catàleg.
10. Exterior de la fàbrica, amb signes d'ocupació.
11. Oficines.
12. Terra del primer pis de la nau principal, amb uns evidents forats.
Bibliografia
1. Façana de la fàbrica, al carrer de l'Aigüeta.
2. Treballadors de la fàbrica el 1931.
3. Esfondrament dels dos pisos de la fàbrica en l'actualitat.
4. Forn de flama invertida de can Coromina.
5. Interior de la nau principal, planta baixa.
6. Interior d'una nau auxiliar.
7. Interior de la nau principal, primer pis.
8. Plànol de la fàbrica que mostra la zona a conservar.
9. Mostra de productes de l'empresa en un catàleg.
10. Exterior de la fàbrica, amb signes d'ocupació.
11. Oficines.
12. Terra del primer pis de la nau principal, amb uns evidents forats.
Bibliografia
ROCAS GUTIÉRREZ, Xavier. Ceràmica i Arquitectura. Els Coromina, Rafael Masó i la gènesi de La Gabarra. Institut d'Estudis del Baix Empordà (2011)
Enric Pacreu Fuster
Antoni Ruiz Cabezas
Enric Pacreu Fuster
Antoni Ruiz Cabezas
Autors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada