Passa-ho!

EL FUTBOL ÉS POLÍTICA

Iu Forn

Aquest vespre a tres quarts de nou serem tots (i totes) davant del televisor. ¿Només veient un partit de futbol? No. ¿Hi haurà qui se'l mirarà pel morbo de veure guanyar Alemanya? I tant!!! Però també hi haurà qui, en el fons i sense voler-ho reconèixer, no l'importarà que guanyi Espanya. I sap per què? Perquè aquesta selecció cau millor que altres seleccions espanyoles d'altres moments. Per què? Perquè aquesta selecció espanyola de futbol s'ha basquetbolitzat. M'explico.

A Catalunya la selecció de bàsquet no provoca el rebuig que tradicionalment ha provocat la de futbol. Per què? Per les formes. El tarannà dels jugadors de bàsquet és més "modern", més "europeu", menys "caspós", més "federal" (si em permet la paraula). Vaja, que la veiem molt més "com som nosaltres". ¿Hi ajuda la presència de molts jugadors catalans? Sens dubte. I també perquè els que no ho són, dit així per entendre'ns entre vostè i jo, podrien ser-ho. ¿I això és així perquè tots els catalans som collonuts i els altres no són res sense nosaltres? No, no estem parlant d'això. Estem parlant d'actituds, de transmetre una manera de fer agradable o desagradable.

Traslladem-ho a la política. La selecció de futbol seria, històricament, l'aznarisme de la majoria absoluta. Escolti, mentre vostè em trepitja el cap, pega a la meva dona, m'insulta els fills, li fa beure lleixiu a ma mare i li passa uns mitjons bruts per la cara a mon pare, no pretendrà que, a sobre, li rigui les gràcies, oi? I Ejpaña, l'Ejpaña amb jota, ha optat massa vegades per aquest sistema. Montilla n'ha dit desafecció, però també en podríem dir "Aznar ha estat l'home que ha fet més independentistes". Ejpaña sempre ha preferit jugar els partits contra nosaltres amb una alineació de manifiestos i de "fúria" en comptes de treure un mig del camp de toc amb Xavi, Cesc i Iniesta. Bé, ja s'ho faran. El que no entenc és per què després se sorprenen del resultat i, a sobre, continuen jugant igual.

AVUI