LA RODA // JOSEP MARIA TERRICABRAS

L'ús del català a la universitat

Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més: si és normal o no que es promogui la llengua del país, si la televisió del país ha de donar prioritat a les qüestions del país, fins i tot es discuteix si això és un país o no. I això fa que ser català sigui molt cansat: has de defensar constantment coses òbvies, has de demanar perdó per allò que arreu és motiu d'orgull, has d'a- guantar que qualsevol t'expliqui què vol dir ser català i que els que no defensen ni la llengua, ni la història, ni les tradicions del país et diguin que ells són més catalans que ningú. ¡Has d'aguantar cada cosa!
Ara hem sabut que, finalment, es vol exigir un cert grau de coneixement del català als professors universitaris. Això és una cosa que no s'ha d'exigir enlloc, senzillament perquè tothom ho dóna per descomptat. I si no que circuli la gent una mica més i se n'adonarà. A Alemanya, a França o a Itàlia, un professor ha de parlar l'idioma del país. I a Madrid, també. A Catalunya es veu que això no és clar, que se n'ha de parlar, que s'han de posar condicions, que s'ha de demanar amb compte.
Fa més de 30 anys, quan em vaig voler matricular a la Universitat alemanya de Münster em van fer un examen previ d'alemany --el suspenia molta gent--, amb el bon argument que "si no sap alemany, vostè perdria el temps en aquesta universitat". Que hi hagi conferències o cursos especials en anglès, no treu que les classes es facin habitualment en la llengua del país.
Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I una col.lega de la UAB ha dit que la seva universitat no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que si volien tenir els millors professors no ho podien exigir. ¡Com si tingués res a veure una cosa amb l'altra! Els millors professors també van a Alemanya i a França, i n'aprenen l'idioma. Potser l'aprenen justament perquè són bons professors i, és clar, no són lingüísticament incapaços.
¡Ai!, ens ho haurem de fer mirar: jo només vull ser un ciutadà normal d'un país normal.

EL PERIODICO