Monolingües SF

Fa temps que els catalans ens hem proposat salvar tots els pobles del món menys el nostre. Però no és bona idea combatre els mals dels altres, com proposa MSF, sense respectar-nos nosaltres mateixos.

Alfred Bosch

He rebut una carta de Médicos Sin Fronteras que m'ha situat en un greu dilema. D'una banda, m'anuncien la bona nova que amb 5 € mensuals puc salvar 250 nens del xarampió, una oferta difícilment resistible donada la meva sensibilitat humanitària. De l'altra, sembla que he de conformar-me a sacrificar la vida del meu idioma, perquè tota la missiva és només en castellà (com el rètol que presideix la seu de MSF a Barcelona, la seva web espanyola i altres perles que us estalvio).

La cosa té suc, perquè la carta engega amb un "Apreciado Alfredo", tal com ho llegiu, amb dues Os que salten a la vista com un bon parell de pebrots. Crec que des de la meva torturada infantesa de jous i fletxes no havia tornat a veure aquesta grafia, la qual em desperta alhora nostàlgia i dolor de llengua. I si dic dolor, és pel mal que em fa la llengua d'explicar, fins a l'esgotament, que em dic Alfred i no Alfredo. A casa i a la Xina, la popular i l'altra.

En ple segle XXI, quan semblava que ja podia respirar, compareix la presidenta dels facultatius galàctics i em provoca, suposo que assessorada pel seu cap de comunicació Jaume Codina, un atac de feridura ortogràfic. A més, la molt honorable que signa el full volant, la doctora Farias, obre el foc proclamant que la seva carta hauria de sonar com un crit. I jo li dic que no s'amoïni, que ho ha aconseguit amb escreix. Un crit, un esgarip i un hipo-alè huracanat.

Em consola saber que MSF actua amb total independència de poders polítics i econòmics. I que aquesta associació, nascuda arran del genocidi del poble ibo a la guerra separatista de Biafra, ha corregit ara el rumb, sense pressió de cap mena, per abonar els monolingües sense fronteres. La barrera del llenguatge és l'única que no han sabut superar.

Ho sento, però em temo que no estic preparat encara per apuntar-me a la noble filosofia de MSF. Si més no com a soci benefactor, tot i que potser encaixaria com a pacient. Ja em convindria, ja, una teràpia curativa que reparés la pandèmia que m'ha tocat viure. A mi, i cito, "a milions de persones que semblen no existir per als seus governs, la comunitat internacional i els mitjans".

Quan hagi de morir, deia aquell, només li demano al metge que m'entengui. Quan ajudi un germà a sobreviure, només demano que no em faci matar ni els pares ni la llengua.

AVUI