Pel darrere

Síndrome Dymo

Que torni a sonar el despertador emprenya, però posar cara de drama i queixar-te que pateixes síndrome postvacacional és fotre-se'n. La pitjor síndrome és la de posar etiquetes ridícules, i creure'ns-les.

Carles Capdevila

Si et toca els nassos tornar a la feina, vol dir que tens feina, i que a sobre has pogut fer vacances. El que tens no és cap malaltia, es diu mandra, és normal, i és a la gamma alta de la normalitat, la de la gent afortunada. Si a més a més tens jet lag, vol dir que has pogut pagar un avió, i el teu ha aterrat bé. Si et queixes que t'han escorcollat a l'aeroport, vol dir que probablement el vol era transoceànic, veig que no ens estem de res. O sigui que menys fer cara de pomes agres, més somriure i pensar que estàs de sort, i que et duri. I ara, a pencar, tampoc no cal que et passis tres dies explicant el viatget.

Aquest posat transcendent fingint que tens estrès perquè no pots fer classe de ioga cada dia, aquesta expressió de tragèdia quan el dònut no és d'avui, aquesta indignació perquè trigaràs una setmana a rebre el nou model de mòbil, i el teu ja té tres mesos... D'això tota la vida n'hem dit mals de rics. I ja és trist imitar els rics en la part més tonta, la de ser desagraïts. Posats a imitar-los, preferiria fer-ho en el saldo del compte corrent, no en la incapacitat de disfrutar del privilegi que els ha tocat o s'han sabut guanyar.

Al darrere de les etiquetes que posem a coses normalíssimes, com estar desubicat els primers dies de feina, o anar de bòlit, o no entendre't amb el teu cap o haver-te cansat de la parella, hi ha dues perversions. Una és pretendre donar el tracte d'excepcionalitat mereixedora de comprensió social a una cosa que li passa a la majoria de gent. La segona és pitjor, és alliberar de culpa el que té el problema, que en lloc de ser-ne responsable passa a ser-ne un damnificat. Siguem decents: deixem el dret a queixar-se als malalts i desgraciats de debò, no als estressats de disseny.

Si dic "M'he engreixat", és culpa meva, i em toca suar la cansalada si la vull eliminar. Si dic "Pateixo obesitat", passo a ser una simple víctima d'un agent extern que m'ataca, pobre de mi. Crisis de parella, d'identitat, dels quaranta, dels cinquanta... Batejar-les hauria de servir per assumir la nostra vulgaritat, la nostra mediocritat, per acceptar que no som gaire importants, que som previsibles. I celebrar-ho, dissimular-ho, o riure'ns-en, però mai fotre el ridícul i posar cara d'interessants, perquè potser no podem pagar el cotxe de l'any, però almenys patim la síndrome del mes.

AVUI