Pel darrere

El segon dia

Avui és el segon dia de col·legi i, com els passa a tots els segons, no li faran ni punyeter cas. Ni una línia de diari li dedicaran. Ni un minut de televisió.

Albert Om

Connexions en directe, reportatges, debats, declaracions, entrevistes, arriba un moment que, el primer dia de col·legi, ens excitem més els periodistes que els mateixos nens i nenes que comencen les classes. Si la cosa continua així, els alumnes de P3 -davant la incapacitat per atendre tots els mitjans de comunicació que ho sol·liciten per separat- hauran de fer com els futbolistes: habilitar una sala del centre escolar, buscar patrocinadors per omplir-la d'anuncis i fer una roda de premsa abans i després d'entrar a les aules. Alguna pregunta més? No? Doncs, gràcies a tothom. Demà a les 9, classe.

I demà és avui, però avui els periodistes ja deixem tranquils nens i nenes, mares i pares, professors, caps d'estudis, directors generals i consellers del ram, perquè el segon dia ja no és notícia. La rutina no ven. Ven l'emoció de la novetat, els nervis del descobriment. Per això, les segones parts d'una pel·lícula no són tan lluïdes, com tampoc no ho són unes segones noces. Per això, tampoc no solen sortir bé les segones oportunitats que dónes a una parella.

Feu la prova: trobareu molt poca gent que tingui el 2 de número preferit. Ningú no vol ser segon de res. Qui es recorda del segon nòvio o del segon petó? Mentre que el primer no l'oblides mai, el segon l'ignores per sempre més. El primer home que va a l'espai s'emporta tota la glòria. El segon fa la mateixa proesa, però ningú no li reconeix. Potser per això, des de l'any 1969, cap altre home no ha tornat a trepitjar la Lluna: per no haver de ser el segon. S'ha de ser el primer president negre dels Estats Units, la primera dona ministra de Defensa d'Espanya i el primer president de la Generalitat d'origen andalús. Ser el segon ja no serveix de res. En màrqueting, hi ha una regla sagrada: és preferible ser el primer que no pas ser el millor. Al contrari del que diu la ranxera, el rei no és qui sap arribar, sinó qui arriba primer.

El número 2 té tota la pressió del número 1 i cap dels seus reconeixements. Té la glòria massa a prop per no envejar-la. Ho acabem de veure als Jocs Olímpics: està més content el medallista de bronze per haver entrar al podi pels pèls que el medallista de plata, a qui se li ha escapat l'or a l'últim instant.

Quedar segon és la derrota que fa més mal, perquè el segon és el primer dels perdedors.

AVUI