Els boletaires refinen tècniques per despistar els aficionats
Es calcen les xiruques quan tot just han aparegut els primers rajos de llum. No obliden un petit piscolabis on no hi sol faltar el pa amb tomàquet i, sobretot, es pengen al braç el seu cistell de vímet, que serà el refugi del seu més gran tresor: els bolets. Amb l'arribada de la tardor, els boletaires ja han començat les seves recerques als racons més insospitats de la muntanya, petits llocs secrets que només els savis del bosc coneixen i que molts no estan disposats a compartir. Trobar bolets s'ha convertit en un esport de moda entre molta gent de ciutat que es desplaça a entorns rurals els caps de setmana. Per aquest motiu, els boletaires van perfeccionant, cada vegada més, tècniques per despistar els popularment coneguts com a pixapins.
Per Salvador Sabé, un gran boletaire de 50 anys de Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental), anar a buscar bolets és una tradició que forma part de la seva vida des que va aprendre a caminar, un ritual que comparteix amb la seva dona, Assumpció Tort, i que ha inculcat als seus dos fills, Sara i Jordi. Sabé, que és un linx a la muntanya, no fa de la seva passió un negoci, però reconeix la picardia de molts coneguts que viuen tot l'any dels diners que aconsegueixen a la tardor mitjançant la venda de bolets.
"Fan de tot per enganyar l'enemic", afirma l'expert en bolets. Els bons boletaires solen ser molt coneguts, sobretot si viuen en pobles petits. Per evitar la gent que, sense cap discreció, estan atents a la seva sortida de casa els dissabtes i els diumenges al matí per perseguir-los i descobrir on cullen els bolets, els buscadors experimentats se'n van al bosc en hores intempestives. Sabé afegeix que, per si de cas, fins i tot fan més voltes amb el cotxe "per despistar". L'expert de Palautordera també adverteix que els bons buscadors no van mai amb el seu gos. L'animal els restaria atenció i els podria delatar davant els aficionats.
Els boletaires són silenciosos al bosc i actuen amb molta cautela. Si deixen empremtes marcades al fang, alguns es dediquen a esborrar- les i, després de recollir un erol de bolets, tapen la zona amb fulles perquè no es noti que algú hi ha remenat. Si un dels invasors de cap de setmana els pregunten on poden trobar molts bolets, els guien amablement a un lloc on molt probablement no en trobaran cap.
EN FAMÍLIA
La família Sabé sol anar junta a buscar bolets. Encara que no els importi que la gent conegui els seus racons, entre ells també tenen unes consignes per anunciar una gran troballa sense fer molt enrenou. "Si li pregunto l'hora a Salvador significa que he trobat un erol de bolets", explica Assumpció Tort. Sara, que als seus 21 anys a més de tenir olfacte per als bolets és una gran pintora, opta per amagar el seu cistell si algú passa a prop. "Buscar bolets s'ha convertit en un esport de luxe", diu la noia. "El que no suporto, ja sigui gent de ciutat aficionada o experts, és que esgarrapin la terra del bosc, arrenquin tots els bolets sense discriminar i després llencin els no comestibles a la carretera o donin cops als arbres per fer caure castanyes, ja que aquest fruit s'ha de recollir de terra", confessa Sabé, i afegeix: "El pitjor és que a més a més hi ha molta gent que no respecta gens el bosc i hi llença escombraries".
L'expert de Palautordera explica entre rialles que el súmmum d'alguns boletaires és arribar al poble amb el cistell buit i no poder presumir de la seva mercaderia. Per salvar el seu fracàs, alguns tapen el cistell perquè no es vegi i altres l'omplen de fulles i escampen per sobre els pocs exemplars que han recollit.
MIRAR AL CEL, NO A TERRA
La vista cansada, les molèsties a les vèrtebres per anar mirant a terra i les cames carregades, juntament amb l'enyorança a l'arribar l'hivern, són els principals mals dels boletaires. Sabé creu que l'olfacte per als bolets és una cosa innata i que són pocs els que saben que per buscar-los "s'ha de mirar al cel i no a terra".
EL PERIODICO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada