Passa-ho!

NO ERA TENIS, ERA NACIONALISME

Iu Forn

Semifinal de Copa Davis Espanya - Estats Units. Abans de sortir a la pista, amb els colors de la bandera espanyola a l'equip (això no s'havia vist mai al tenis), els jugadors cantaven "yo soy español, español, español". A les grades, el crit de guerra era "España, España". Pregunta: això és nacionalisme? Resposta: noooor!!! Si ho fes un equip català, llavors sí. Només cal llegir les cròniques de la Brunete l'endemà dels partits de costellada de la selecció catalana de futbol.

És que quan ho fan ells ni es plantegen que ho sigui. Ho troben natural, sobretot ara, que triomfa com mai el neoespanyolisme esportiu. Aquesta ideologia, que també podríem anomenar paugasolisme, està basada en una barreja perfecta de nacionalisme i màrqueting de l'èxit. La forma definitiva l'hi va donar la cadena Cuatro durant l'Eurocopa. La confirmació va ser durant els Jocs amb el famós anunci en què Gasol deixava anar dues perles guionades per la marca esportiva que ensuma millor les noves tendències: "Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad" i "Está bien conseguir que tu país te admire, pero es mejor lograr que el mundo admire a tu país". Fiquem-nos-ho al cap, agradi o no, ho vulguem reconèixer o no, milions de persones (sobretot joves) veuen en el català Gasol i en el mallorquí Nadal les icones d'una nova forma de ser espanyol a través de l'esport. I sap per què? Perquè guanyen. Quan comencin a perdre, s'haurà acabat el negoci, però mentrestant...

I mentrestant, nosaltres què fotem? Doncs demanem a Gasol que baixi del núvol de l'èxit i es comprometi amb la nostra causa. A canvi de què? D'una barretineta i un tortellet i d'aconseguir el reconeixement de la selecció catalana de burxar-se el nas als semàfors. El món va a 500 per hora i nosaltres, per no gastar i pel "ai nena, voools dir? Ves què diran", anem amb un Gordini. Escolti, i si, per un cop, deixéssim de ser tan patètics?

AVUI