per Vicent Partal
dilluns, 10 de març de 2008
Calma i parlem-ne
Els resultats de les eleccions són decebedors. El PSOE aconsegueix una victòria notable, que té un regust amarg al Principat. Després de tantes burles, caos i promeses no complertes, resulta molt preocupant que hi haja més votants socialistes encara. Preocupant i digne de reflexió. Sobretot, si el fet va acompanyat d'un mal resultat de les forces catalanistes. CiU és cert que aguanta, però aguanta un mal resultat, i Esquerra i Iniciativa fan una reculada espectacular, sobretot els republicans. Esquerra no pot continuar, com fins ara, ignorant les repetides advertències de com és d'equivocada la seua política de suport al PSOE. I les Illes i el País Valencià un desert. Cal que en parlem de tot això, i molt. Però amb calma.
Les hores immediates a una contesa electoral no són el moment més adient per a parlar de canvis de rumb, però en aquest cas les dades són difícils de contestar. Els socialistes han jugat a la perfecció les seues cartes, i els sobiranistes o nacionalistes, no. La divisió fa mal, això és evident. Al Principat i al País Valencià. La confrontació CiU-Esquerra perjudica tots dos partits, desorienta el vot nacionalista i motiva desafecció. I el trencament entre Esquerra Unida i el Bloc-Iniciativa-Verds no resol res. Mentrestant la coalició tripartida de govern al Principat es fa evident que l'única cosa que fa és reforçar el PSC. La nit de les eleccions catalanes del 2003 i la del 2006 els socialistes eren un partit moribund. A les primeres, Maragall volia dimitir i, a les segones, Montilla va obtenir un resultat desastrós. Esquerra va ser en tots dos casos el tauló de salvament del PSC i ara aquest partit gaudeix d'un poder polític i social desmesurat. Però ahir Esquerra i Iniciativa en trobaren el regust més amarg. Que els electors no entenen el que està fent el vell partit de Macià és difícil de negar després de tres eleccions seguides perdent vots i dues, municipals i espanyoles, de forma escandalosa.
Ara, la resurrecció socialista no ha estat únicament cosa dels republicans. Artur Mas va salvar també Zapatero amb el famós pacte sobre l'estatut, que tant car li ha costat. I la constant baralla entre convergents i republicans per a ser els socis predilectes de ZP, els ha eixit ben cara, a tots dos. Acaba un cicle electoral complicat i manquen tres anys per a la pròxima cita. CiU és a l'oposició i sense gairebé cap possibilitat d'influir. És cert que ha demostrat amb claredat que és un partit molt robust i que les apostes sobre la seua desaparició eren una ximpleria. Però CiU s'equivocarà si accepta el resultat d'ahir com a bo, perquè no ho és. El contrast del carrer amb els vots clama i si el "català emprenyat" no s'ha traduït en res sembla que és més per manca d'una oferta coherent que no per cap altra cosa.
Ara seria un bon moment per a liquidar la guerra fraticida encetada fa anys entre CiU i Esquerra. Perquè tots dos partits saben que competint per les gràcies de Zapatero només s'afebleixen entre ells. I perquè només hi ha un futur clar si se saben bastir ponts entre ells dos i oblidar. Caldrà, però, molta generositat de tothom per a intentar-ho.
Al País Valencià tampoc la divisió entre Esquerra Unida i el Bloc-Iniciativa-Verds sembla haver estat un encert. Totes dues formacions admetien que el diputat per València estava perdut d'entrada i afirmaven en veu baixa que en aquestes eleccions el més important era posicionar-se cara al futur, cara a la batalla pel tercer espai de la política valenciana. Si era això cal dir que Esquerra Unida ha guanyat amb rotunditat i que el pas de bona part de la vella EUPV a Iniciativa no ha aportat vots a la coalició amb el Bloc. És cert que Esquerra Unida a nivell estatal és ja un cadàver polític però això no certifica res ni prefigura res.
Finalment a Les Illes, que és on s'havia fet l'esforç més gran d'unitat les xifres tampoc no són gens engrescadores. Unitat per les Illes se situa en un notable cinc per cent del vot, una xifra que supera, per exemple, la que aconsegueix Iniciativa al Principat, però queda molt lluny dels resultats per separat, fa quatre anys, de la coalició encapçalada pel PSM i d'Unió Mallorquina. De fet tot just si aconsegueixen la meitat dels vots que aleshores. És una mala notícia perquè l'esforç fet havia estat important.
En qualsevol cas el que queda clar és que les coses tal i com anaven fins ara no van bé. I que el missatge, l'esquema mental i les actituds dels partits sobiranistes i nacionalistes han de canviar molt si no volem quedar arrossegats en la dinàmica més espanyola. Perquè una dada que no es pot obviar és que la suma de PSOE i PP fan més vots i més diputats que mai en la història. I això vol dir més Espanya.
VILAWEB
Les hores immediates a una contesa electoral no són el moment més adient per a parlar de canvis de rumb, però en aquest cas les dades són difícils de contestar. Els socialistes han jugat a la perfecció les seues cartes, i els sobiranistes o nacionalistes, no. La divisió fa mal, això és evident. Al Principat i al País Valencià. La confrontació CiU-Esquerra perjudica tots dos partits, desorienta el vot nacionalista i motiva desafecció. I el trencament entre Esquerra Unida i el Bloc-Iniciativa-Verds no resol res. Mentrestant la coalició tripartida de govern al Principat es fa evident que l'única cosa que fa és reforçar el PSC. La nit de les eleccions catalanes del 2003 i la del 2006 els socialistes eren un partit moribund. A les primeres, Maragall volia dimitir i, a les segones, Montilla va obtenir un resultat desastrós. Esquerra va ser en tots dos casos el tauló de salvament del PSC i ara aquest partit gaudeix d'un poder polític i social desmesurat. Però ahir Esquerra i Iniciativa en trobaren el regust més amarg. Que els electors no entenen el que està fent el vell partit de Macià és difícil de negar després de tres eleccions seguides perdent vots i dues, municipals i espanyoles, de forma escandalosa.
Ara, la resurrecció socialista no ha estat únicament cosa dels republicans. Artur Mas va salvar també Zapatero amb el famós pacte sobre l'estatut, que tant car li ha costat. I la constant baralla entre convergents i republicans per a ser els socis predilectes de ZP, els ha eixit ben cara, a tots dos. Acaba un cicle electoral complicat i manquen tres anys per a la pròxima cita. CiU és a l'oposició i sense gairebé cap possibilitat d'influir. És cert que ha demostrat amb claredat que és un partit molt robust i que les apostes sobre la seua desaparició eren una ximpleria. Però CiU s'equivocarà si accepta el resultat d'ahir com a bo, perquè no ho és. El contrast del carrer amb els vots clama i si el "català emprenyat" no s'ha traduït en res sembla que és més per manca d'una oferta coherent que no per cap altra cosa.
Ara seria un bon moment per a liquidar la guerra fraticida encetada fa anys entre CiU i Esquerra. Perquè tots dos partits saben que competint per les gràcies de Zapatero només s'afebleixen entre ells. I perquè només hi ha un futur clar si se saben bastir ponts entre ells dos i oblidar. Caldrà, però, molta generositat de tothom per a intentar-ho.
Al País Valencià tampoc la divisió entre Esquerra Unida i el Bloc-Iniciativa-Verds sembla haver estat un encert. Totes dues formacions admetien que el diputat per València estava perdut d'entrada i afirmaven en veu baixa que en aquestes eleccions el més important era posicionar-se cara al futur, cara a la batalla pel tercer espai de la política valenciana. Si era això cal dir que Esquerra Unida ha guanyat amb rotunditat i que el pas de bona part de la vella EUPV a Iniciativa no ha aportat vots a la coalició amb el Bloc. És cert que Esquerra Unida a nivell estatal és ja un cadàver polític però això no certifica res ni prefigura res.
Finalment a Les Illes, que és on s'havia fet l'esforç més gran d'unitat les xifres tampoc no són gens engrescadores. Unitat per les Illes se situa en un notable cinc per cent del vot, una xifra que supera, per exemple, la que aconsegueix Iniciativa al Principat, però queda molt lluny dels resultats per separat, fa quatre anys, de la coalició encapçalada pel PSM i d'Unió Mallorquina. De fet tot just si aconsegueixen la meitat dels vots que aleshores. És una mala notícia perquè l'esforç fet havia estat important.
En qualsevol cas el que queda clar és que les coses tal i com anaven fins ara no van bé. I que el missatge, l'esquema mental i les actituds dels partits sobiranistes i nacionalistes han de canviar molt si no volem quedar arrossegats en la dinàmica més espanyola. Perquè una dada que no es pot obviar és que la suma de PSOE i PP fan més vots i més diputats que mai en la història. I això vol dir més Espanya.
VILAWEB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada