Pel darrere

Ressaques

Les eleccions del 9-M han deixat ressaques electorals en gairebé tots els partits i les seves conseqüències polítiques són de dimensions considerables. Aquest final de curs polític promet emocions fortes.

Queco Novell

Un dels plaers ocults de votar és que també decidim el futur personal d'aquells que s'hi presenten i als quals provoquem, generalment de forma involuntària, sotracs emocionals: ara vull que continuïs, ara vull que marxis. I això té conseqüències devastadores i doloroses perquè el candidat pot trobar que no l'estimen tant com ell es pensava. I quan arriba aquest moment més val preparar-se per a la ressaca.

Però la ressaca d'aquest 9-M ha estat especial. Em recorda aquelles ressaques de borratxeres juvenils, o no tant, i que difícilment oblidem: els danys col·laterals que provoquen sempre eren i són superiors a la presumpta satisfacció que sentíem quan anàvem abocats cap al precipici etílic.

A Iniciativa, per exemple, sembla que hagin quedat com en estat de coma etílic. No reaccionen. Bé, sí que han reaccionat, però la cara que els ha quedat és de no reaccionar. La connexió en directe de TV3 de diumenge passat amb la seu dels ecosocialistes era el més semblant a un reality show: mentre celebraven el segon diputat vam veure la tragèdia en directe. La notificació que el segon diputat ja no era tal, tal com arribava tornava a marxar, i les cares de Saura i del pobre Herrera eren tot un poema. I amb aquella cara es van quedar.

En canvi, els socialistes catalans viuen una ressaca d'aquelles de bon vi o bon cava: sense mal de cap. En el cas dels chacon-boys el mal de cap pot venir si a Zapatero se li acut pactar amb Convergència i Unió, coalició que també es pot dir que viu una ressaca no desagradable, sobretot per a Unió. No deixa de ser afalagador sentir-se desitjat.

El que és clar és que la ressaca que viuen PP i ERC no passa ni amb totes les aspirines que caben als contenidors d'un vaixell de càrrega. El tsunami que els ve a sobre als d'Esquerra és de dimensions considerables i ja hi ha bufetades per agafar entrada per al congrés que tenen convocat al mes de juny. Em recorda La guerra dels Rose, aquella pel·lícula en què una parella és capaç d'autodestruir-se per tal de reparar les ferides que s'han fet.

I al PP? A Mariano Rajoy encara li dura la cara de lluç que lluïa al balcó del carrer Génova, on l'única cara sincera era la de la seva esposa: la cara de la derrota, la cara que deia "Mariano, marxem cap a casa que aquí ja no hi pintem res". Però el Mariano es queda. Això no ha fet res més que començar.

AVUI