Filtracions

l'apunt XEVI XIRGO

La setmana passada vaig visitar el Museu de l'Exili de la Jonquera. No se'l perdin. Hi falten coses, potser podria ser un pèl més didàctic –sobretot pensant en les generacions més joves que el visiten–, però no em va quedar cap dubte que és una joia. Jo, que afortunadament no vaig viure directament la Guerra Civil, cada cop que hi penso em ve al cap el refugi antiaeri que hi ha sota el jardí de la Infància de Girona, entre el carrer del Carme i la plaça de Catalunya. Es va poder visitar l'any 2002, i fer-ho et feia venir la pell de gallina. Hi havia filtracions d'aigua i l'Ajuntament el va tancar. Fins l'any passat, quan es va poder visitar ocasionalment, només uns dies, per l'exposició Temps de Flors. No ho entenc. No entenc com l'Ajuntament no fa mans i mànigues per tenir-lo obert permanentment. Per fer venir pell de gallina a tothom. Ah, si, hi ha filtracions d'aigua! Potser sí. Però no deixo de preguntar-me què passaria si l'Ajuntament hi hagués projectat allà mateix un pàrquing subterrani. Potser m'equivoco. Però em fa l'efecte que les filtracions s'haurien resolt fa temps.

EL PUNT

24 anyets

Pel darrere

S'ha acabat la broma. Fora els minuts porqueria. Dissabte canvien l'hora, s'allarga el dia i arriben els mesos més emocionants de l'any. Aquells en què es decideix tot. O gairebé tot.

Albert Om

Els anys segueixen l'esquema clàssic de tots els fils argumentals: plantejament, nus i desenllaç. De les vacances d'estiu fins a Nadal, el plantejament; de Nadal a Setmana Santa, el nus, i des d'avui mateix fins a les vacances d'estiu, el desenllaç. Si això fos una òpera, atenció senyors que comença l'últim acte. Si fóssim al cinema, ja no s'hi val a fer cap altre capcinada si no voleu sortir de la sala amb cara de no haver entès res. Si això fos la universitat, vénen els exàmens finals. I si fóssim al futbol, entrem a la pròrroga, als minuts decisius. Tot a cara o creu. ¿Clinton o Obama? ¿Carod o Puigcercós? Barça o Madrid? Només en pot guanyar un. I aviat sabrem qui serà.

Vivim la nostra vida -amb els nostres plans, dubtes, projectes, il·lusions, imprevistos- i també vivim de propina la vida de la gent que surt als diaris. Ens alegrem quan guanyen els nostres i encara ens alegrem més quan perden els que no són els nostres. Hi ha gent que en pocs dies s'hi juga l'any. O tota la seva carrera. I nosaltres, a primera fila, contemplant aquests duels al sol.

No hi ha espectacle millor que el que ens ofereix la vida en aquests instants decisius. Qui serà el Català de l'Any? ¿Explicarà Pasqual Maragall, quan presenti el llibre de Jordi Mercader 1.000 dies amb PM, com el seu partit el va fúmer escales avall de la Generalitat? ¿Resistirà el govern Montilla les lluites intestines a Esquerra? Quants ministres catalans hi haurà al govern espanyol? Què passarà amb Joan Clos? Qui ho farà millor: Bono de president del Congrés de Diputats o Chikilicuatre a Eurovisió? Qui es traurà abans de sobre qui: el Barça Ronaldinho, o el PP Acebes? ¿De veritat que vindrà Mourinho? ¿I Belén Esteban trobarà vestit per casar-se? ¿I Carla Bruni quedarà embarassada de Sarkozy? ¿Marxarem tots a viure a Nova York si continua baixant el dòlar i pujant l'euro? Quin serà el llibre més venut per Sant Jordi? D'on sortirà l'aigua si no plou?

I tantes altres coses que ara mateix no podem ni arribar a imaginar i que passaran des d'ara fins a les vacances d'estiu. Es juguen els instants decisius del partit. Vénen ganes d'agafar un bon seient, de tenir una bona companyia, una caixa de cerveses fresquetes a mà i posar-se a contemplar el meravellós espectacle de la vida. Paga la pena. I és gratis.

AVUI

Aquests son els meus principis. Si no us agradan, en tinc uns altres" (Grouxo Marx)

A L'OPOSICIÓ LES REBUTJAVA

Iniciativa canvia de parer sobre les dessaladores

Iniciativa per Catalunya criticava les dessaladores quan CiU estava al govern i les proposava com a mesura per a lluitar contra la sequera. En una interpel·lació sobre l'estat dels rius el 13 de febrer del 2002, l'aleshores diputada d'ICV Bet Font va retreure al llavors titular de Medi Ambient, Ramon Espadaler. Font va qüestionar llavors "la promesa ara, molt recent, de fer més dessaladores, que el que fan, al nostre entendre, és tapar un forat per provocar-ne un altre. I ho dic per la immensa quantitat d’energia que necessiten per funcionar. Potser deprés no caldrà parlar de la manca d’aigua, però després sí que caldrà debatre d’on traurem l’energia, perquè aquella quantitat d’energia que es necessita, d’on la traurem? Quina font farem servir? Si fem servir, per exemple, gas natural, que és la que s’està posant més
últimament, doncs el que fem és incrementar les emissions de CO2, i ho deia: volem arreglar un forat i en provoquem un altre".

L'opinió de Bet Font contrasta amb el de l'actual conseller d'Interior i líder d'ICV, Joan Saura, que dissabte passat -en rèplica a la vicepresidenta del Govenr espanyol, María Teresa Fernández de la Vega- es va mostrar partidari de "solucions estructurals, com les dessaladores, al costat de mesures com la reutilització de l'aigua i la reducció del consum".

E-NOTICIES

El rap dels Cunís

Boníssim

encara no ha dimitit ningú?

Aquí no plega ni déu. Ni per dignitat. Ni per vergonya.

ELRASCLET

Què farà el PSC amb l'excés d'èxit?

Marta Lasalas / mlasalas@avui.cat

Amb la mona coll avall i el 9-M macerant una setmana podem concloure que a Catalunya les generals no li han anat bé a ningú. Destaquen per l'espectacularitat -en extrems oposats- la pinya d'ERC, evident des del primer instant, i el paradoxal cas d'excés d'èxit que ataca al PSC. La feina que se li gira a ERC no necessita comentaris, ja que les ganivetades que intercanvien els seus líders ocupen diàriament els titulars.

Però el cas dels socialistes és molt més complicat i no es limita a la inestabilitat que s'ha instal·lat al tripartit. La mateixa nit electoral, ERC va enviar un missatge ben clar al carrer Nicaragua: atès que és el PSC qui dóna la victòria a José Luis Rodríguez Zapatero, que assumeixi el PSC la responsabilitat de negociar el nou finançament de Catalunya. I no només els republicans s'espolsen les puces del finançament -i per extensió del desplegament de l'Estatut-. Tan bo és el resultat que el PSC ha aconseguit per a Zapatero que el PSOE pot escollir entre diferents suports al Congrés per governar. De moment, el PNB es mostra disposat a preparar al pil-pil el peix que havia d'anar al cove dels catalans i ha exhibit aquest cap de setmana un pragmatisme que no s'arronsa ni amb el referèndum d'Ibarretxe. Com més decidida és la disponibilitat del PNB, més s'aigualeix el pes de CiU a Madrid. Això vol dir que el PSC tampoc podrà comptar amb la pressió de CiU per estovar les negociacions del desplegament de l'Estatut. Si a això hi afegim que el PSOE pensa que el bon resultat català l'ha aconseguit Zapatero i no el PSC, i atribueix la baixada que ha patit a l'Estat a un excés de protagonisme de Catalunya, l'escenari es perfila complicat per als socialistes catalans a Madrid.

AVUI

El Panteó d'Agrippa

El Panteó (en italià Pantheon) és un dels edificis de l'antiga Roma més ben conservats, construït originàriament com a temple dedicat a tots els déus (això és el que vol dir el nom grec Πάνθεον, Pàntheon), o més aviat a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart). En textos més moderns es troben sobretot Mart i Venus. Els romans l'anomenen popularment la Ritonna («la Rotonda»), i d'aquí prové el nom de la plaça on s'aixeca.

L'edifici original el va fer construir l'any 27 aC el polític i general romà Marc Vipsani Agripa, amic i gendre d'August. Més tard, va patir un parell d'incendis fins que Adrià el va reconstruir totalment, alterant la seva estructura entre els anys 118 i 128.

La façana està formada per setze fines columnes fetes de granit egipci i la seva cúpula és un prodigi arquitectònic. Només hi existeix una entrada de llum, l'òcul situat a la part superior de la semiesfera. L'efecte de la llum que hi penetra ha captivat molts estudiosos.

L'edifici fou declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1980.

M.AGRIPPA.L.F.COS.TERTIUM.FECIT

Marc Agripa, fill de Luci, cònsol per tercera vegada, (el) va construir

Aquesta és la inscripció que pot llegir-se en el fris del pòrtic d'entrada. Atribueix la construcció de l'edifici a Marc Vipsani Agripa, amic i gendre de l'emperador August. L'any del tercer consolat d'Agripa fou el 27 aC. A més, Dió Cassi l'enquadra^[2] a les obres realitzades per Agripa a la zona de Roma coneguda com el Camp de Mart l'any 25 aC.

«Vaig voler que aquest santuari de tots els déus representara el globus terrestre i l'esfera celeste, un globus dins del qual es tanca la llavor del foc etern, tot contingut en la Cova esfèrica.» (Marguerite Yourcenar)

El Panteó va ser inicialment un temple consagrat a les set divinitats celestes de la mitologia romana: el Sol, la Lluna i els cinc planetes (Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn). Cadascun tenia assignat un dels set absis de l'interior.

D'altra banda, la mateixa sala circular era una esfera perfecta, representació de la concepció cosmogònica d'Aristòtil. D'una banda, el món infralunar correspon a la meitat inferior de l'edifici. El món supralunar, l'esfera celeste, és la volta, en la qual l'òcul central fa de Sol. L'edifici estava concebut per a unir l'home amb la divinitat, però sobretot amb l'emperador, que era proclamat un déu als ulls del poble.

VIQUIPÈDIA

Pel darrere

Mones abans d'hora

M'agrada aturar-me davant l'aparador de les pastisseries per contemplar les mones: n'hi ha algunes de molt 'currades' i d'altres més pròpies de taller de pastisseria d'esplai que no pas de professionals.

Queco Novell

Avui molts nens i nenes rebran les tradicionals mones de mans dels seus padrins, un dolç regal que comença a escampar-se més enllà de Catalunya igual que aquí per Tots Sants cada cop hi ha més carbasses i menys castanyeres. Es porta la importació i exportació de festes tradicionals, més per l'interès comercial que poden tenir que no pas per l'interès folklòric que puguin despertar.

La majoria de mones se sustenten en referents televisius o cinematogràfics que entren per la vista dels seus destinataris. També n'hi ha de referents futbolístics, encara que a veure quin padrí té pebrots per comprar i regalar aquest any una mona de Ronaldinho, jugador que ha confós la tradició o no l'hi han acabat d'explicar del tot bé, perquè en lloc de comprar mones, sembla que les agafa. La mona de l'excrac brasiler cotitza a la baixa.

Però diuen que les tradicions estan per trencar-les i aquest any m'he adonat que algunes criatures no saben si convertir la mona en una escombra o menjar-se el palmó. El Diumenge de Rams em vaig trobar un amic que sortia de la pastisseria amb la mona a la mà. Em vaig interessar per les quatre formalitats de rigor ("Com va tot", "Què tal la feina", "Encara tens aquella novieta" i "A veure si ens truquem i quedem") fins que no vaig poder estar-me de preguntar-li quin motiu el feia anar amb una mona pel carrer una setmana abans del dia que assenyala la tradició. "He trobat un bitllet baratíssim, torno dilluns de Londres i li porto avui la mona a la meva fillola", em va dir. Sí, és clar, vaig pensar. Normal. El low cost ha alterat el calendari de les tradicions i la mona de Pasqua ja no té un dia assenyalat en vermell al calendari sinó que ja compta amb el privilegi d'una setmana per ser regalada. Que consti que no em sembla malament perquè no estic en contra de saltar-se les tradicions o d'adaptar-les a les nostres vides en lloc d'adaptar-nos-hi nosaltres (fins i tot algun any he pensat a provar com es viu una festa de Cap d'Any en ple mes d'agost). Però si el dia de la mona el marqués El Corte Inglés segur que no ens el saltaríem a la torera.

I abans d'acabar, una pregunta: què hi fan beneint la palma i el palmó famílies senceres els progenitors de les quals tenen autèntics problemes per explicar als seus fills el significat de tot allò?

AVUI

Marxa popular de les Ermites de Lloret

Després de les merescudes vacances de Setmana Santa a Roma (aniré penjant més coses), aquest diumenge torna l'atletisme. Aquesta vegada és la marxa de les ermites de Lloret, una de les mítiques. Segurament no sabria assegurar amb exactitud les vegades que l'he feta ja que només tinc dades des del 1992 (5 cops des d'aquest any), però des del 84 que fem marxes i podríem arribar a la desena d'ocasions. És una de les poques marxes que ha mantingut el seu quilometratge al llarg de les dècades (18-19 quilòmetres) i per això ara la fa més interessant. Si recordem temps, el 1992 i el 1993 vaig tardar més de dues hores (2.08 i 2.14), mentre que les tres darreres (2000, 2001 i 2003) he estat entre 1.40 i 1.42. Diumenge ja us explicaré com ha anat, amb el canvi d'hora que implica dormir menys ... Us deixo el recorregut per si voleu fer-hi una ullada.

els que fa anys volien fer un transvassament ara hi estan en contra ... i viceversa

Transvasaments

l'apunt

XEVI XIRGO

M' encanta, aquesta manera de fer del nostre govern. Ens diu que fa falta aigua i, mentre es va pensant què ha de fer, primer ens regala difusors per a l'aixeta. Ara, un cop ja han descobert que això no serveix de res, i després d'haver corejat allò de «lo riu és vida» a les manifestacions antitransvasament, el conseller Baltasar admet que estan pensant en una «aportació temporal» d'aigua del Segre cap a Barcelona. Es veu que de cap manera es tractarà d'un transvasament. Mai de la vida! Serà, insisteixen, una «mesura puntual», una mena de «captació excepcional d'aigua», per dir-ho en paraules seves. Res. Només per uns mesos. L'11 de maig del 1959 el govern espanyol va aprovar la llei del transvasament del Ter cap a Barcelona i va fixar un mínim cabal ecològic. Cinquanta anys després, el govern català, tan contrari als transvasaments, el continua acceptant com si res. I del cabal mínim ja ni en parlem. Potser és que no es tracta de cap transvasament sinó, simplement, d'una «aportació temporal».

EL PUNT

EL PERIODICO

ui ui ui, que ja comencen ... i no és inmoral l'espoli fiscal?

LA PUBLICACIÓ ÉS "INMORAL"

El PSOE comença l'ofensiva contra les balances fiscals

El president d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha titllat la publicació de les balances fiscals d'"inmoralidad lo diga quien lo diga". Fernández Vara ha afirmat que la "inmoralidad" respón a que "es inmoral defender que tiene más derechos quien más paga", que a la vegada ressalta que això "significa revisar la Constitución Española, que establece igualdad de derechos y deberes de los ciudadanos, con independencia de su lugar de residencia". En aquest sentit, el president extremeny assegura que "se vuelve a poner precio a las cosas, como si hubiera cosas que tuvieran precio", recalcant que "el discurso de las balanzas fiscales, vinculado además, como se hace, con lo que significa la financiación de las Comunidades Autónomas, es una inmoralidad, lo diga que lo diga". A més, Fernández Vara ha recordat que una balança fiscal "estaría completa si a la foto de hoy se le añadiera el transvase, por ejemplo, de capital humano que ha hecho que hoy esas balanzas fiscales sean así". El president d'Extremadura ha assegurat que "me niego, por inmoral, y menos en un contexto de pactos políticos y en un contexto de desarrollo de un nuevo modelo de financiación autonómica, a aceptar el criterio de balanzas fiscales".

E-NOTICIES

El Govern utilitzarà una canonada per "aportar" aigua del Segre al Llobregat si persisteix la sequera a la tardor

El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, ha anunciat que, si persisteix l'actual situació de sequera, la Generalitat portarà aigua del riu Segre a la conca del Llobregat a través d'una galeria paral·lela al túnel del Cadí. En cas que fos necessària, la mesura s'aplicaria a partir de la tardor i per un període màxim de vuit mesos.

Així ho ha anunciat Baltasar durant una roda de premsa a Lleida. El dirigent ha negat que la mesura sigui un "transvasament" i l'ha qualificat d'"aportació temporal", alhora que ha assegurat que no afectarà ni els regants ni els usuaris de Lleida.

EL PERIODICO

Com són aquests pijo-progres de pacotilla ... això ho fa un conseller de CiU o del PP i li demanen la dimissió ja. Però clar, és un partit comunista i això no es pot fer. Em pot explicar senyor Conseller la diferència entre això i un trasvassament? I quan diu que no afectarà ni als regants ni als usuaris de Lleida ho diu com tampoc ho fan amb els de Girona, que baixa el Ter més sec que la riera que passa per casa?

Passa-ho!

FELICITEM ELS SENYORS TRÀNSIT

Iu Forn

A falta de tancar definitivament el balanç de les operacions sortida i tornada de Setmana Santa, la xifra de morts és la mateixa que la de l'any passat. Plas, plas, plas, aplaudim els senyors Trànsit per aquest gran èxit i comparem-lo amb els números de la Dirección General de Tráfico. Vaja, allà l'any passat va haver-hi 99 morts i aquest any només 55. Carai, quina baixada, oi? Bé, però segur que han fet trampes. Home (i dona), si en fem aquí no afegint al recompte final, per exemple, una persona que va trobar-se morta a Veciana el diumenge dia 16 perquè feia dos dies que havia patit l'accident i llavors encara no era període oficial de Setmana Santa, què no faran allà, oi?

Tenint en compte que 1) tant allà com aquí han endurit el Codi Penal per treure de la carretera els conductors assassins (no tenen altre nom els que van borratxos i a 200 per hora), que 2) allà baixa a la meitat la xifra de morts i aquí és la mateixa que la de l'any passat i que 3) entre allà i aquí només hi ha una diferència en l'aplicació de la llei, que és això del 80 per hora, queda demostrat un cop més que la decisió d'aplicar aquesta limitació és encertadíssima.

I si l'èxit en la reducció de la sinistralitat és evident, ja no li explico el que està tenint a l'hora de reduir la contaminació, que de fet era l'excusa inicial per aplicar-la. Els cotxes anant a 80 han reduït tant la contaminació (o més) que han deixat a l'aire prou espai lliure perquè hi càpiga la contaminació que provoca la pols en suspensió de les obres que es fan a l'àrea de BCN. En només dos mesos hem arribat als límits màxims que fixa la Unió Europea per a tot un any. Sen-sa-ci-o-nal!!! Fan anar els cotxes a 80 a base d'omplir-ho tot de radars i, mentrestant, els camions que transporten la terra circulen destapats, cosa que els permet arribar a deixar anar en cada viatge una contaminació de pols equivalent a la que emeten uns 2.000 vehicles dièsel. Plas, plas, plas, mai em cansaria d'aplaudir els senyors Trànsit. Genis, que sou uns genis.

AVUI

AVUI

Com és que a Espanya els morts en trànsit per setmana santa s'ha reduit a gairebé la meitat i a Catalunya s'ha mantingut igual que l'any passat? Per això serveixen els radars i rebaixar la velocitat màxima a 80? O potser perquè tenim una pèssima xarxa de carreteres secundàries i a la resta de l'estat hi ha autovies per anar de poble en poble?

Passa-ho!

CATALUNYA ÉS UN GRAN 'FENG SHUI'

Iu Forn

Feia temps que es notaven canvis molt positius relacionats amb la conselleria d'Interior. I tothom es preguntava, què deu haver passat? L'altre dia van obrir-nos els ulls. La causa és el feng shui. Resulta que el nou edifici on s'ha instal·lat el departament que dirigeix Joan Saura l'han rehabilitat aplicant aquesta tècnica xinesa que, per dir-ho ràpid, busca l'harmonia dels espais en funció dels colors amb què es pinten les sales i de la situació dels mobles. Els resultats són tan evidents que a partir d'ara s'aplicarà a tot el país la tècnica feng shui. Després de consultar el Manual del 'feng shui' i astrologia xinesa, de Marcelo Vigginiano, puc fer propostes i tot.

Les autopistes han de pintar-se de blau, el color que ajuda a la introspecció i a contactar amb les pròpies emocions. Efectivament, la introspecció és el més apropiat quan vas a 80 per hora i veus que fins i tot t'avancen els jubilats que han sortit a passejar per prendre el sol (bé, o aquests dies a prendre la neu o la calamarsa).

En el feng shui és molt important l'aigua, sobretot en moviment. Diu que situada als llocs apropiats dóna prosperitat. Per tant, és moment de foradar encara més les conduccions d'aigua de boca (com m'agrada aquesta paraula) que van a BCN. Que flueixi l'aigua, que això és bo per a Catalunya. Aigua avall i ja veurà vostè quin finançament, quin hub a l'aeroport i quin de tot (i més).

Les zones del Camp Nou per on transita Ronaldinho es pintaran de groc clar. Aquest és el color que augmenta la nostra energia quan ens resulta difícil estar-nos molta estona treballant. Ho trobo apropiadíssim i no entenc com encara no han pintat el vestidor sencer, tota la zona de la banqueta, la llotja i els domicilis particulars de jugadors, cos tècnic, cos mèdic i de tota la directiva.

I això funciona, es pregunta ara vostè? Home (i dona), és que ho dubta?

Fixi's que a la llista d'edificis famosos dissenyats amb feng shui hi ha (encara) el World Trade Center de Nova York.

AVUI

15-11

Quinzena victòria de l'Akasvayu, aquest cop davant del segon classificat, el DKV Joventut. Gran partit, com de costum, de Marc Gasol (MVP per vuitena vegada aquesta temporada). Tot i això, el Gran Canària segueix a dues victòries, encara que empatem amb el cinquè classificat. La setmana que ve, més.

ACB

Algun padrí pensa regalar una mona d'en Ronaldinho al seu fillol?

Les Termes de Caracalla

Las Termas de Caracalla fueron un amplio complejo de baños de la Roma imperial. Fueron construidas en la ciudad de Roma entre 212 y 216 d.C, durante el reino del Emperador Caracalla, se inauguraron con el nombre de Termas Antoninas, pues al emperador Marco Aurelio Antonino Basiano jamás se le conoció en vida con el nombre de Caracalla. Actualmente, las extensas ruinas de estas termas son una atracción turística importante. Aunque fueron despojadas de sus esculturas y demás riquezas desde fecha temprana, se conservan aún grandes fragmentos de mosaicos, algunos de ellos correspondientes a la planta superior del edificio, que se desplomó.

Varias de las gigantescas bañeras de mármol, esculpidas en un solo bloque, se trasladaron al centro de Roma para ser usadas como fuentes. Su escultura más famosa, el grupo llamado "Toro Farnesio", se conserva en el Museo Arqueológico de Nápoles. Actualmente, los restos del complejo se encuentran entre la Viale Aventino (avenida Aventino), y la Viale delle Terme di Caracalla (avenida de las Termas de Caracalla).

Las Termas de Caracalla se convirtieron en el complejo de baños más grande y lujoso de toda Roma. El edificio fue construido en cinco años, lo que supone un logro de la ingeniería romana, considerando el tiempo que tardaron y la enormidad del complejo. Las termas contaban con un gran recinto, de más de 400 metros de anchura en los ábsides, y una estructura central en donde se encontraban las termas, propiamente hablando. A su alrededor había un amplio jardín. Para el suministro de agua, se desvió hacia los baños una rama del Aqua Marcia para abastecerlo, que recibió el nombre de Aqua Antoniniana Iovia.

En el siglo III adC, en la zona en que serían edificadas las termas, había un amplio estanque conocido como Piscina Pública. Cuando en el siglo III dC, los baños fueron terminados e inaugurados, se encargaron de reemplazar a la antigua piscina.

Las Termas de Caracalla eran un gran complejo de baños de agua caliente. El problema del abastecimiento fue fácilmente resuelto, pero calentar el agua fue un problema más complejo. La solución consistió en un horno interior y otro exterior, en el cual se encontrarían los esclavos avivando las llamas. En función de la habitación a la que estuviera destinada, las aguas se calentaban a una temperatura o a otra. Para mejorar la difusión del calor, se construyó el sistema del hipocausto, bastante práctico y eficaz.

VIQUIPÈDIA

A partir d'avui, i tornant a la rutina després de la setmana santa, aniré penjant fotos d'aquesta estada a Roma. Fotos i explicacions (tretes de fonts contrastades a internet): des del fòrum romà fins a Òstia passant pel Coliseu o el Tíber.

petit canvi de plans

Ahir i avui la pluja és la principal protagonista a Roma. Avui al matí havíem de visitar el fòrum romà però plou i ens hem quedat al pis. A la tarda farem alguna visita en algun recinte tancat (museu). Però el canvi principal és que, com que he d'agafar el vol demà a les 6 del matí, he decidit que agafaré el bus cap a l'aeroport al vespre i passaré la nit allà. Així no m'hauré d'aixecar a les 3 del matí i agafar un bus nocturn (si passa) o un taxi (si ve).

Ahir vam visitar el Coliseu, el fòrum de Trajà, Sant Pere del Vaticà i la Fontana di Trevi. I dijous passat, amb l'arribada d'en David i l'Eva, vam anar a conèixer la Roma de nit; el Trastevere.

Quan arribi a casa dilluns, fotos de tot.

més visita de Roma

Avui a la tarda ha tocat el torn de la part sud de la Roma turística: la porta Maggiore, Sant Joan de Letran, el Circus Maximus i el Pal·latí i finalment el barri de Trastevere. Demà més.

algu em pot dir quina es la diferencia entre transvassament i captacio d'aigua temporal i d'emergencia?

Nadal nega que es prepari cap transvasament del Segre però admet que s'hi podria fer una "captació d'aigua temporal i d'emergència"

No hi haurà transvasament del Segre cap a la conca Ter-Llobregat, però no es pot descartar una "captació d'aigua temporal d'emergència" si calgués. És el que ha assegurat aquest dimarts el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, que avui actuava com a portaveu del govern després de la reunió setmanal de l'executiu català.

AVUI

La bandera del no

Salvador Cot

Imatge impressionant, ahir, la dels serbis radicals de Mitrovica fent onejar banderes espanyoles. TVE ens va ensenyar com un d'ells fins i tot arribava -fent saltironets, tot content- fins al canó d'un tanc espanyol i hi penjava una bicolor constitucional. Una alegria, vaja.

És la segona vegada que aquesta bandera adquireix un significat internacional. Sense ànim d'ofendre, George Orwell s'hi referia com la bandera "feixista" en l'Homenatge a Catalunya. La contraposava, normalment, a la roig-i-negra o a la roja i eren les que distingien unes trinxeres de les altres a la línia del front de l'Aragó. La bandera rojigualda, per tant, era un símbol per a una determinada Europa, la més autoritària, la que simpatitzava amb els revoltats... Però d'això ja fa molts anys.

Ara, per segona vegada, la bicolor desperta simpaties fora de les fronteres del seu estat. En aquest moment significa la negació del dret a l'autodeterminació, l'oposició al fet que un Parlament decideixi, votant, l'estatus jurídic i polític del seu país. Al marge, fins i tot, del que decideixi la comunitat internacional.

Simbolitza el no.

AVUI

Pel darrere

Ressaques

Les eleccions del 9-M han deixat ressaques electorals en gairebé tots els partits i les seves conseqüències polítiques són de dimensions considerables. Aquest final de curs polític promet emocions fortes.

Queco Novell

Un dels plaers ocults de votar és que també decidim el futur personal d'aquells que s'hi presenten i als quals provoquem, generalment de forma involuntària, sotracs emocionals: ara vull que continuïs, ara vull que marxis. I això té conseqüències devastadores i doloroses perquè el candidat pot trobar que no l'estimen tant com ell es pensava. I quan arriba aquest moment més val preparar-se per a la ressaca.

Però la ressaca d'aquest 9-M ha estat especial. Em recorda aquelles ressaques de borratxeres juvenils, o no tant, i que difícilment oblidem: els danys col·laterals que provoquen sempre eren i són superiors a la presumpta satisfacció que sentíem quan anàvem abocats cap al precipici etílic.

A Iniciativa, per exemple, sembla que hagin quedat com en estat de coma etílic. No reaccionen. Bé, sí que han reaccionat, però la cara que els ha quedat és de no reaccionar. La connexió en directe de TV3 de diumenge passat amb la seu dels ecosocialistes era el més semblant a un reality show: mentre celebraven el segon diputat vam veure la tragèdia en directe. La notificació que el segon diputat ja no era tal, tal com arribava tornava a marxar, i les cares de Saura i del pobre Herrera eren tot un poema. I amb aquella cara es van quedar.

En canvi, els socialistes catalans viuen una ressaca d'aquelles de bon vi o bon cava: sense mal de cap. En el cas dels chacon-boys el mal de cap pot venir si a Zapatero se li acut pactar amb Convergència i Unió, coalició que també es pot dir que viu una ressaca no desagradable, sobretot per a Unió. No deixa de ser afalagador sentir-se desitjat.

El que és clar és que la ressaca que viuen PP i ERC no passa ni amb totes les aspirines que caben als contenidors d'un vaixell de càrrega. El tsunami que els ve a sobre als d'Esquerra és de dimensions considerables i ja hi ha bufetades per agafar entrada per al congrés que tenen convocat al mes de juny. Em recorda La guerra dels Rose, aquella pel·lícula en què una parella és capaç d'autodestruir-se per tal de reparar les ferides que s'han fet.

I al PP? A Mariano Rajoy encara li dura la cara de lluç que lluïa al balcó del carrer Génova, on l'única cara sincera era la de la seva esposa: la cara de la derrota, la cara que deia "Mariano, marxem cap a casa que aquí ja no hi pintem res". Però el Mariano es queda. Això no ha fet res més que començar.

AVUI

el trio la la la

Aznar considera que envair l'Iraq va ser una "decisió correcta"

A punt de complir-se el cinquè aniversari de la guerra d'Iraq, iniciada la matinada del 20 de març del 2003, José María Aznar, aleshores president del govern espanyol, ha assegurat a la cadena Radio 4 de la BBC que no té cap dubte que "es va prendre la decisió correcta" quant al suport espanyol a la invasió. "Actuaria igual com ho vaig fer. Tot i que va ser un moment difícil per a mi, la meva convicció, la meva consciència i la meva ment estan clares", ha assegurat Aznar.

L'expresident considera que actualment, la situació al país àrab, "és molt bona, tot i que no és idílica". "La gent –ha continuat Aznar– pot participar en eleccions i parlar lliurement. Hi ha llibertat al país i existeix la possibilitat d'establir una democràcia".

AVUI

per Vicent Partal

dimarts, 18 de març de 2008

Tíbet i Jocs

El mal del Tíbet no són els Jocs Olímpics de Pequín. El mal del Tibet és una ocupació cruel i persistent, una destrucció estudiada del país i de les seues formes de vida, un atac sense treva a una cultura i a una nació i, en tot cas, la hipocresia de les democràcies. Aquests són els mals reals del Tíbet. Però, dit això, els Jocs són una oportunitat magnífica. Ho seran fins el dia que s'acabaran.

Els Jocs Olímpics han esdevingut una plataforma publicitària com no n'hi ha cap més al món. I això dóna als qui en són els organitzadors una força enorme, però també els porta uns maldecaps igualment enormes. I els fa una por tremenda, per qualsevol possible problema que n'altere la bona marxa.

Els tibetans, en aquest sentit, podrien aprendre de la nostra experiència. Poc abans dels Jocs del 92 el govern espanyol estava realment preocupat per l'abast del 'Freedom for Catalonia', per la mobilització d'una bona part de la societat civil en favor de les seleccions nacionals i per la possibilitat que Terra Lliure o ETA provassen d'atemptar durant els Jocs. I van fer arribar senyals i declaracions públiques dient que, d'això de les seleccions, 'se'n podria parlar' passats els jocs i que, si ens portàvem bé, és a dir: si no hi havia maldecaps durant els Jocs, ells ho sabrien recompensar...

La resta de la història és coneguda ací, però potser l'hauríem d'explicar al Tíbet.

VILAWEB

la Roma turística

La columna Trajana, al costat del Mercat de Trajà i del Fòrum del mateix senyor

Sota la columna

El fòrum romà

El Panteó d'Agrippa

El Tíber

anem a sopar

Avui ni pasta ni pizza ni res d'italià. Avui, pa amb tomàquet i pernil!

embolica que fa fort

Carretero presentarà una candidatura alternativa a les Carod i Puigcercós per dirigir ERC

L'exconseller i líder del corrent crític d'ERC Reagrupament.cat, Joan Carretero, ha anunciat avui que el seu equip presentarà una candidatura per guanyar la presidència i la secretaria general del partit en el procés congressual del juny. Tanmateix, no ha concretat, perquè encara no ho té decidit, si ell mateix aspirarà a la presidència o a la secretaria. En una compareixença al Col·legi de Periodistes de Barcelona, Carretero ha reclamat també que es facin primàries per triar els candidats a les eleccions.

Pel que fa a l'actual crisi del partit, l'exconseller creu que és una "anomalia democràtica" que no hagi dimitit ningú al partit després del daltabaix electoral de la setmana passada, que els ha comportat perdre cinc dels vuit escons que tenien al Congrés de Diputats.

Tot i la posició seva coneguda posició crítica respecte de l'actual govern tripartit, l'exconseller no és partidari, de moment, de trencar-lo. "No podem ser responsables d'unes noves eleccions anticipades", ha argumentat. Entén que només caldria trencar amb el govern de Montilla si aquest no aconsegueix un bon model de finançament per a Catalunya i si no reacciona adequadament davant d'una eventual sentència adversa del Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut.

AVUI

14 maratona della città di Roma

Els primers classificats, arribant a la meta, a Piazza Venezia

Quilòmetre 36. Els atletes amateurs van enfilant l'arribada. Ja estan al mur.

Són més de les dues de la tarda, a la piazza del Popolo. Quilòmetre 38.

segon dia a Roma

Avui ha tocat visita turística. Al matí, la Roma republicana: fòrum romà, columna i mercat de Trajà, Coliseu, arcs de tríomf, panteó ... A més, avui era el dia de la marató de Roma i ens hem estat estona mirant com corrien els atletes. Estàvem a l'alçada del quilòmetre 36 i al principi la gent corria però al final (allà cap a dos quarts de tres) ja eren moribunds que intentaven arribar a meta. Hem dinat a Vil·la Burguesa (a sobre la Piazza del Popolo) i després baixant cap a Piazza Spagna i tornant amb autobús. Ara estem fent el sopar (peix al forn i amanida) i mig mirant el barça per internet. Demà penjaré fotos perquè ho pogueu veure tot tot i tot.

EL PUNT

des de Roma

Hola familia! Ja sóc a Roma i us escric des de l'habitació de la Mireia gràcies al wi-fi d'un veí que, amablement, ens ofereix la seva connexió. Ja he tastat els tortellini de salmó i espàrrecs, el suplí (croqueta d'arrós, mozarella i tomàquet) i croqueta de patata. Després de la migdiada de rigor, hem anat a fer un gelato i ara farem el sopar d'avui i el dinar de demà. Ara a la nit anirem a fer un volt per piazza Venecia i demà ruta turística 100%. Ja penjarem fotos i tota la pesca.

Arrivederci!!

podria haver estat pitjor

Quarts de final

Arsenal-Liverpool
Roma-Manchester
Schalke-FC Barcelona
Fenerbahçe-Chelsea

Semifinals

Guanyador de l'Arsenal-Liverpool-Guanyador del Fenerbahçe-Chelsea

Guanyador del Shalke 04-FC Barcelona-Guanyador del Roma-Manchester

Perfil propi

l'apunt

XEVI XIRGO

Aquests dies tothom opina sobre el paper d'ERC en el govern tripartit aquest que tenim. A mi, de tots els arguments que donen els defensors del pacte, n'hi ha un que em sembla que és realment indiscutible. «No tenim cap voluntat de passar desapercebuts; formarem part del tripartit però imposarem el nostre perfil propi», van anunciar anys enrere. I això, em sembla indiscutible que ho han complert fil per randa. Han marcat perfil propi. ERC deu ser l'únic partit que en pocs anys ha tingut un conseller en cap expulsat del govern, el conseller més efímer de la història (que va arribar a batre el rècord que feia anys que tenia Jaume Oliveras El Breu) i ara, finalment, el d'un altre conseller també breu que deu ser el primer de la història que plega amb l'argument que se li ha girat feina en un altre lloc. A mi em poden comptar entre els defensors del tripartit. I, francament, estic expectant en espera de saber quin serà el nou capítol...

EL PUNT

EL PUNT

Passa-ho!

PUIGCERCÓS PREPARA L'ASSALT FINAL

Iu Forn

Vostè té superpoders i avui els usarem per saber que està passant realment a Esquerra. Ja veurà, és molt senzill. Respiri profundament dos cops, concentri's i digui la paraula florolos. Bé, doncs a partir d'ara cada cop que vostè llegeixi una declaració textual, just a continuació llegirà entre parèntesis el que la persona que ho va dir estava pensant realment quan ho va dir. Exemple: "Pasqual, apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña" ("Pasqual, os voy a apuñalar por la espalda a ti y al Estatut"). Sorprenent, no? Oi que vostè no hauria sospitat mai que tingués aquests poders?

Joan Puigcercós ha dit que deixa el govern "per dedicar-se al partit" ("ara que ens hem fotut una hòstia de nassos i que començarà el ball de bastons intern, plego del govern, me'n vaig al partit i preparo l'assalt definitiu a la cadira d'en Carod"). Puigcercós ha afegit que "hi ha d'haver persones que es dediquin al partit i unes altres al govern" ("en Carod es queda al govern i es menja entre els nostres votants la imatge de ser qui ha fet president Montilla i jo intento que s'interpreti el meu moviment com una picada d'ullet perquè he entès el missatge electoral que ens han enviat i que és per això que em desmarco del pacte amb el PSC i em quedo amb la bandera de la puresa ideològica"). Finalment, el ja exconseller ha volgut deixar clar que la decisió s'ha d'entendre perquè "ha arribat l'hora de reforçar el partit" ("el dia que en Carod vingui per la seu, ja no li caldrà ni buidar els calaixos perquè ja ho hauré fet jo personalment").

Per la seva banda, Josep Lluís Carod Rovira ha dit que "Esquerra s'ha d'adaptar a aquestes noves circumstàncies i ha d'assumir la seva condició de partit de govern, de partit seriós, de partit estable" ("no tinc cap força al partit, o sigui que no té sentit anar a lluitar a camp obert i en terreny enemic. Jo aquí al govern, observant el que passi, i en Puigcercós que es baralli amb els sectors crítics a veure si es maten entre tots i llavors puc aparèixer com l'home de consens").

AVUI

més reflexions

per Vicent Partal

dimarts, 11 de març de 2008

Quatre propostes per a després del 9M

1) Cal abandonar la baralla estèril. Dins els partits, entre els partits i fora dels partits. No porta enlloc. I, si pot ser, cal més unitat.

2) El dret de decidir sense subordinació exterior, ni organitzativa ni política, és el terreny d'encontre dels uns i dels altres.

3) Cal sumar noves cares a les direccions actuals i fer-les créixer com a símbol del canvi. Sense renunciar a ningú, però sense que ningú faça de tap tampoc.

4) Anar al darrere del PSOE competint per ser-ne l'aliat predilecte, és una garantia del fracàs. Que facen allò que vulguen.

No dic que siga fàcil; no ho és. Ni que siga l'única solució perquè els votants catalanistes recuperem l'autoestima perduda i ens proposem objectius més ambiciosos. Són, simplement, quatre propostes que em semblen lògiques i senzilles d'entendre per a eixir de l'atzucac en què ens trobem ara mateix. Molts no ens sentim reflectits en els resultats de diumenge; però sense alternatives engrescadores a curt termini, les coses seran molt pitjors. I que això no passe és responsabilitat de tots. Dels de dins dels partits i dels de fora. Ara no és el moment de deixar sols els polítics.

Hi ha ningú que en vulga parlar?

VILAWEB

AVUI

EL PUNT

més reaccions

DILLUNS, 10/03/2008 - 18:03h

ANÀLISI: Esquerra Republicana: l’hora de saber cap on va

Fa quatre anys Carod-Rovira podia aparèixer en públic emocionat i afirmar que s’obria una nova etapa de la vida política catalana i espanyola, amb un protagonisme fonamental del partit republicà. 638.902 electors els havien donat suport i portaven Esquerra a una posició insòlita que feia somiar als seus dirigents la xifra mítica del milió d’electors. Han passat quatre anys i el gràfic del nombre de vots republicans dibuixa aquella nit com una excepció enorme.

De fet des de les eleccions catalanes de 2003 Esquerra Republicana perd vots una vegada i una altra, amb la sola excepció d’aquelles eleccions espanyoles, marcades per l’encontre de Carod-Rovira amb ETA a Perpinyà i per la posterior expulsió del govern tripartit, a les ordres ja de Rodríguez Zapatero.
A les eleccions del 9-M, de fet, ERC torna a situar-se en nombre de vots per sota del volum de votants aconseguit a les eleccions del Parlament de 1995, molt per sota del cicle a l’alça que la va portar al govern de la Generalitat uns pocs anys després.
Els resultats d’unes eleccions i unes altres no es poden comparar perquè el comportament de l’electorat és diferent, però els resultats d’ahir deixarien Esquerra al Parlament amb només 12 diputats, molt lluny de la situació actual.
Això no passa en el millor moment perquè Esquerra és a les portes d’un congrés que es presenta molt conflictiu.
Els darrers mesos han crescut les veus dins ERC que reclamen un canvi de rumb o directament la substitució de la direcció actual. L’estratègia dels actuals dirigents es basa a suavitzar les reivindicacions sobiranistes i refermar el paper de partit de govern i soci estable. I això es justifica afirmant que d’aquesta manera ERC menjarà vot al Partit Socialista a les comarques on aquests tenen una gran implantació. Però després dels resultats d’ahir, mantenir aquesta tesi és francament difícil. Més aviat ha passat el contrari i això, i la caiguda sostinguda del vot republicà, promet emocions fortes els pròxims mesos.

VILAWEB

Sortida dominical a Sant Gregori

Diumenge al matí, els Amics dels Camins i Corriols Colomencs vam anar a l'ermita de Sant Gregori (a sobre Osor, o la Cellera, depèn d'on t'ho miris). Vam deixar el cotxe una mica més amunt d'Osor, on ja s'albira el pantà de Susqueda (molt sec). D'allà, carretera i manta. Com que no vam saber trobar Sant Gregori a la primera, ens vam aturar a esmorzar i, un cop la panxa plena, vam arribar a destí: l'ermita de Sant Gregori, amb una peculiar piràmide al seu costat. Foto de familia i baixant ens vam trobar amb una font ben seca. Després baixada cap als cotxes i cap a casa. A dinar i a votar.

prova gràfica

Per si algú tenia dubte que vaig fer la Mitja Marató de Banyoles amb un temps d'1h.42m.18s., aquí en teniu la prova (el de la samarreta blanca, al mig, amb malles negres).

Ens cal una estratègia nova

Els qui volem que aquest país sigui més lliure no podem estar contents amb els resultats electorals d’ahir. Són dolents a tot el país i preocupants. Hem quedat atrapats en general
en la teranyina del PSOE. Enlloc com aquí funciona l’estratègia de la por i l’estratègia contra el PP. Però aquest fet no es pot analitzar a la babalà. Que els grups nacionalistes d’esquerra i ecosocialistes arribin a perdre tants vots només per l’amenaça als seus votants que pot manar el PP a Espanya no és normal.

Hi ha també una poca consistència dels votants que resulta alarmant. O un desencís molt notable amb la tasca feta els darrers anys, que pot afectar sobretot Esquerra i Iniciativa, que són al govern però que no explicaria els mals resultats d’Unitat per les Illes o del Bloc-Iniciativa-Verds.

Vistos els resultats, CiU pot sentirse moderament satisfeta per haver demostrat que és un partit molt sòlid i que la llunyania del poder l’afecta poc. Però faria malament de no recordar que aquests resultats són entre els pitjors de la seva història.

I tots plegats, encara, ens hauríem d’interrogar sobre com és possible que havent-hi més sobiranistes que mai, els resultats en conjunt de les forces nacionals són tan minsos.
La raó, segurament, cal cercar-la en la desorientació profunda de l’electoral nacionalista. Fart de les baralles fratricides que no porten enlloc i mancat d’un horitzó clar cap al qual encaminar el país.

Resoldre aquestes dues qüestions és la garantia del futur.

VILAWEB

Les primeres víctimes del 9-M

Ja en són dues les víctimes de les eleccions d'ahir. El primer és Gaspar Llamazares, el secretari general d'IU, que no es tornarà a presentar a aquest càrrec. Almenys algun polític dimiteix per mals resultats. El segon és Joan Puigcercós, conseller de Governació. Plega per dedicar-se al partit (per controlar-lo i fer-li el llit a en Carod). Però ara s'obre una nova lluita dins ERC. El congrés de la tardor es passa a l'estiu per frenar els crítics però ja hi ha una lluita entre Puigcercós i Carod per veure qui ocuparà la nova conselleria. Els partidaris de Puigcercós volen Jaume Oliveras, l'actual número 2 de la conselleria, mentre que Carod vol ... Joan Ridao !!!!! Ahir es fot la gran patacada i avui ja el volen fer conseller. Però la gent no el va votar per anar a Madrid? I diuen que un possible pacte passa per fer conseller ... Jordi Portabella !!!! Però no el van votar per alcaldable per Barcelona?

Reaccions

Efectivamente, Federico tiene la culpa

ENRIC JULIANA

Primeras consideraciones sobre el resultado electoral:

1) El bipartidismo avanza en España. Los dos grandes partidos crecen, pero también muestran sus límites. El PP vence con contundencia en Madrid, Comunidad Valenciana y Murcia, pero se hunde en Catalunya frente a los socialistas. El PSOE, que mejora posiciones en toda la España septentrional, comienza a ceder terreno en Andalucía. Sigue siendo el gran partido del Sur, pero un poco menos.

2) Sin el espectacular resultado del PSC en Catalunya, la victoria de José Luís Rodríguez Zapatero, o bien no se habría producido, o tendría hoy un tono agónico. El voto de los catalanes ha sido, de nuevo, decisivo. Los catalanes debían escoger entre dos malhumores: el disgusto ante la agresividad de los federicos –el tono arrogante de quienes creían que el PP podía ganar las elecciones movilizando al resto de la sociedad española en clave anticatalana-, o el malhumor generado por los incumplimientos de Zapatero y, sobre todo, por la cadena de desaguisados en las infraestructuras y servicios públicos. Aun estando emprenyat, el catalán sigue siendo sentimental y orgulloso. Un hombre orgulloso (o una mujer orgullosa) puede llegar a aceptar que los trenes no funcionen bien durante meses, pero nunca aceptará que le pisen y quieran humillarle.

3) Los catalanes han votado mayoritariamente a Zapatero para frenar al PP. Y la culpa es de Federico. Evidentemente, el locutor de la COPE no es el único artífice de la estrategia del PP, pero ha demostrado ser el más conspicuo ideólogo del anticatalanismo. Políticamente, se trataba de utilizar Catalunya como factor de movilización en toda España. Comercialmente, el anticatalanismo ha resultado ser muy rentable, puesto que ayuda a fidelizar lectores y oyentes. Con el anticatalanismo incluso se gana dinero. La estrategia ha funcionado bastante bien en Madrid, en la Comunidad Valenciana y en Murcia, pero no así en el resto de España. ¿Hasta cuándo el PP seguirá apostando por el "federiquismo"?

4) El PSOE se ha comido a Izquierda Unida (que ahora cederá a la tentación de una mayor radicalidad) y el PSC se ha zampado a Esquerra Republicana. El descalabro de ERC es monumental y no sólo se explica por el voto útil a los socialistas. En los últimos cuatro años, Esquerra ha demostrado una gran falta de profesionalidad en el Congreso de los Diputados. En más de una ocasión se ha comportado como un partido freak. Muchos catalanes han sentido vergüenza ajena ante su conducta. Ahora les ha llegado la factura.

5) El PSC puede haber generado la siguiente paradoja: ha garantizado la victoria de Zapatero y puede que haya dinamitado –involuntariamente- el gobierno tripartito de Catalunya. El resultado de ERC es tan malo que tendrá consecuencias en un partido ya de por sí muy inestable. Carme Chacón se lleva el premio y a José Montilla le esperan días más complicados. La cuadratura del círculo es siempre difícil.

6) CiU no regresa a los tiempos de Miquel Roca, pero consigue un muy buen resultado, cuyo mérito corresponde principalmente a Josep Antoni Duran Lleida. CiU no será del todo decisiva, pero logra escapar de la marginalidad.

7) Se oye crecer la hierba en las tumbas de Cánovas y Sagasta. Decían que España se rompía y ahora resulta que los dos grandes partidos españoles nunca habían sumado tantos votos y escaños. Desde la Restauración no se veía nada igual.

8) La historia nunca se repite (a veces ni siquiera en forma de farsa).

LA VANGUARDIA

el vot en blanc

Els vots en blanc superen l'1%, la tercera xifra més alta de la democràcia

A Catalunya, el nombre de vots en blanc s'ha duplicat respecte als anteriors comicis, passant del 0,89% a l'1,54% dels sufragis, un total de 56.771 vots. Personalitats polítiques com l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall o l'expresident del Parlament català Heribert Barrera, així com alguns partits minoritaris, han optat per demanar el vot en blanc. Pel que fa al vot nul, el creixement és inferior, de només dues dècimes, passant del 0,32% al 0,54% dels sufragis emesos, la qual cosa significa 19.933 vots.

TELENOTICIES

resultats d'ahir a Vilobí d'Onyar

Deu vots han separat CiU i el PSC a Vilobí d'Onyar. ERC, que l'any 2004 va ser la força més votada, baixa fins la tercera posició. Molt més allunyats, el PP i ICV.

TELENOTICIES

per Vicent Partal

dilluns, 10 de març de 2008

Calma i parlem-ne

Els resultats de les eleccions són decebedors. El PSOE aconsegueix una victòria notable, que té un regust amarg al Principat. Després de tantes burles, caos i promeses no complertes, resulta molt preocupant que hi haja més votants socialistes encara. Preocupant i digne de reflexió. Sobretot, si el fet va acompanyat d'un mal resultat de les forces catalanistes. CiU és cert que aguanta, però aguanta un mal resultat, i Esquerra i Iniciativa fan una reculada espectacular, sobretot els republicans. Esquerra no pot continuar, com fins ara, ignorant les repetides advertències de com és d'equivocada la seua política de suport al PSOE. I les Illes i el País Valencià un desert. Cal que en parlem de tot això, i molt. Però amb calma.

Les hores immediates a una contesa electoral no són el moment més adient per a parlar de canvis de rumb, però en aquest cas les dades són difícils de contestar. Els socialistes han jugat a la perfecció les seues cartes, i els sobiranistes o nacionalistes, no. La divisió fa mal, això és evident. Al Principat i al País Valencià. La confrontació CiU-Esquerra perjudica tots dos partits, desorienta el vot nacionalista i motiva desafecció. I el trencament entre Esquerra Unida i el Bloc-Iniciativa-Verds no resol res. Mentrestant la coalició tripartida de govern al Principat es fa evident que l'única cosa que fa és reforçar el PSC. La nit de les eleccions catalanes del 2003 i la del 2006 els socialistes eren un partit moribund. A les primeres, Maragall volia dimitir i, a les segones, Montilla va obtenir un resultat desastrós. Esquerra va ser en tots dos casos el tauló de salvament del PSC i ara aquest partit gaudeix d'un poder polític i social desmesurat. Però ahir Esquerra i Iniciativa en trobaren el regust més amarg. Que els electors no entenen el que està fent el vell partit de Macià és difícil de negar després de tres eleccions seguides perdent vots i dues, municipals i espanyoles, de forma escandalosa.

Ara, la resurrecció socialista no ha estat únicament cosa dels republicans. Artur Mas va salvar també Zapatero amb el famós pacte sobre l'estatut, que tant car li ha costat. I la constant baralla entre convergents i republicans per a ser els socis predilectes de ZP, els ha eixit ben cara, a tots dos. Acaba un cicle electoral complicat i manquen tres anys per a la pròxima cita. CiU és a l'oposició i sense gairebé cap possibilitat d'influir. És cert que ha demostrat amb claredat que és un partit molt robust i que les apostes sobre la seua desaparició eren una ximpleria. Però CiU s'equivocarà si accepta el resultat d'ahir com a bo, perquè no ho és. El contrast del carrer amb els vots clama i si el "català emprenyat" no s'ha traduït en res sembla que és més per manca d'una oferta coherent que no per cap altra cosa.

Ara seria un bon moment per a liquidar la guerra fraticida encetada fa anys entre CiU i Esquerra. Perquè tots dos partits saben que competint per les gràcies de Zapatero només s'afebleixen entre ells. I perquè només hi ha un futur clar si se saben bastir ponts entre ells dos i oblidar. Caldrà, però, molta generositat de tothom per a intentar-ho.

Al País Valencià tampoc la divisió entre Esquerra Unida i el Bloc-Iniciativa-Verds sembla haver estat un encert. Totes dues formacions admetien que el diputat per València estava perdut d'entrada i afirmaven en veu baixa que en aquestes eleccions el més important era posicionar-se cara al futur, cara a la batalla pel tercer espai de la política valenciana. Si era això cal dir que Esquerra Unida ha guanyat amb rotunditat i que el pas de bona part de la vella EUPV a Iniciativa no ha aportat vots a la coalició amb el Bloc. És cert que Esquerra Unida a nivell estatal és ja un cadàver polític però això no certifica res ni prefigura res.

Finalment a Les Illes, que és on s'havia fet l'esforç més gran d'unitat les xifres tampoc no són gens engrescadores. Unitat per les Illes se situa en un notable cinc per cent del vot, una xifra que supera, per exemple, la que aconsegueix Iniciativa al Principat, però queda molt lluny dels resultats per separat, fa quatre anys, de la coalició encapçalada pel PSM i d'Unió Mallorquina. De fet tot just si aconsegueixen la meitat dels vots que aleshores. És una mala notícia perquè l'esforç fet havia estat important.

En qualsevol cas el que queda clar és que les coses tal i com anaven fins ara no van bé. I que el missatge, l'esquema mental i les actituds dels partits sobiranistes i nacionalistes han de canviar molt si no volem quedar arrossegats en la dinàmica més espanyola. Perquè una dada que no es pot obviar és que la suma de PSOE i PP fan més vots i més diputats que mai en la història. I això vol dir més Espanya.

VILAWEB