Passa-ho!
CAMPIONS DEL PROVINCIANISME
Iu Forn
Aquesta és la història d'en Woody Florolos. Com el seu propi nom indica, en Woody Florolos és un conegut director de cinema català que ha basat el gruix de la seva filmografia més famosa a explicar històries que han tingut com a escenari la seva ciutat, Barcelona. En Woody Florolos mai ha fet aparèixer a les seves pel·lícules ni una sola imatge de Nova York, ni cap personatge relacionat amb Nova York, ni tan sols ha esmentat de passada en cap de les seves obres res que tingui relació amb Nova York. Doncs bé, no se sap per quina estranya raó resulta que el públic de Nova York està convençut que existeix una connexió especial amb en Woody Florolos.
Com deu ser la cosa que a la ciutat fins i tot hi ha hagut revenda d'entrades quan en Woody Florolos hi ha anat a tocar la tenora amb el seu grup de sardanes. Un conjunt tan simpàtic i ple de voluntat com prescindible. Però, és clar, com que hi toca en Woody Florolos i amb en Woody Florolos hem decretat que hi ha una relació especial...
Un bon dia el productor amb el millor olfacte pels negocis audiovisuals de tot Nova York va i diu: "Si hi ha aquesta febre per en Woody, per què no aprofito per portar-lo a fer una pel·lícula? Serà un negoci segur i jo em dedico a fer negocis". I això és el que va fer. I, escolti, quan va arribar el dia en què en Woody Florolos va instal·lar-se a Nova York per filmar la pel·lícula, ni s'imagina vostè el que alguns mitjans de la ciutat van arribar a escriure. Feia vergonyeta aliena i tot. De tan ensucrat que era, mentre ho llegies et queien les pròpies dents i les dents de les persones situades dos quilòmetres al teu voltant.
Ara a Nova York ja frisen per veure la pel·lícula acabada i comprovar quins monuments hi surten i quins no, si hi surt algun conegut (o coneguda), quins paperets hi fan un parell d'actors locals i, sobretot, poder descobrir si a la banda sonora hi ha música d'un altre que també té una gran connexió especial amb la ciutat, en Bruce Florolos.
CAMPIONS DEL PROVINCIANISME
Iu Forn
Aquesta és la història d'en Woody Florolos. Com el seu propi nom indica, en Woody Florolos és un conegut director de cinema català que ha basat el gruix de la seva filmografia més famosa a explicar històries que han tingut com a escenari la seva ciutat, Barcelona. En Woody Florolos mai ha fet aparèixer a les seves pel·lícules ni una sola imatge de Nova York, ni cap personatge relacionat amb Nova York, ni tan sols ha esmentat de passada en cap de les seves obres res que tingui relació amb Nova York. Doncs bé, no se sap per quina estranya raó resulta que el públic de Nova York està convençut que existeix una connexió especial amb en Woody Florolos.
Com deu ser la cosa que a la ciutat fins i tot hi ha hagut revenda d'entrades quan en Woody Florolos hi ha anat a tocar la tenora amb el seu grup de sardanes. Un conjunt tan simpàtic i ple de voluntat com prescindible. Però, és clar, com que hi toca en Woody Florolos i amb en Woody Florolos hem decretat que hi ha una relació especial...
Un bon dia el productor amb el millor olfacte pels negocis audiovisuals de tot Nova York va i diu: "Si hi ha aquesta febre per en Woody, per què no aprofito per portar-lo a fer una pel·lícula? Serà un negoci segur i jo em dedico a fer negocis". I això és el que va fer. I, escolti, quan va arribar el dia en què en Woody Florolos va instal·lar-se a Nova York per filmar la pel·lícula, ni s'imagina vostè el que alguns mitjans de la ciutat van arribar a escriure. Feia vergonyeta aliena i tot. De tan ensucrat que era, mentre ho llegies et queien les pròpies dents i les dents de les persones situades dos quilòmetres al teu voltant.
Ara a Nova York ja frisen per veure la pel·lícula acabada i comprovar quins monuments hi surten i quins no, si hi surt algun conegut (o coneguda), quins paperets hi fan un parell d'actors locals i, sobretot, poder descobrir si a la banda sonora hi ha música d'un altre que també té una gran connexió especial amb la ciutat, en Bruce Florolos.
Aquesta setmana, una periodista d'El Club de l'Albert Om ha fet un seguiment non-stop del senyor Woddy Allen: ens explicava on havia anat a dinar, li donava una gorra del programa o una barretina perquè se la posés davant la càmera, li feia preguntes estúpides (no sé si la periodista no en sabia fer de normals), el molestava quan volia entrar al cotxe, etcètera, etcètera i molts etcèteres.
O sigui, era com mirar Aquí hay tomate o Salsa Rosa. No gràcies. Això és una televisió pública. Si volem saber què menja aquest senyor ja tenim altres cadenes per saber-ho. Almenys no ho pagarem tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada