Pel darrere
Rots

No hi ha dia que, pel carrer, no senti un rot. És clar que, en aquesta vida, i més encara en el nostre país, hi ha coses que ens costen de pair. Però hauríem de mantenir les formes.

Xavier Bosch

Divendres vaig formar part d'una escena que feia molts anys que no veia. Potser des de les etapes d'alta muntanya del Tour del temps de l'Indurain... L'episodi va passar, al carrer, a quarts de sis de la tarda. Érem una vintena de persones, palplantades, davant d'un aparador d'una botiga de televisors. Totes les pantalles planes amb més o menys polzades d'aquella franquícia d'electrodomèstics tenien connectada La 2. A totes s'hi veia el mateix: Rafa Nadal jugant les semifinals de Roland Garros. Era l'últim set, garrotada va garrotada ve, i érem un grup d'homes i nens embadalits davant de les pantalles. Estàvem en silenci, com si estiguéssim a les graderies del Bois de Boulogne. De cop i volta, un rot. Un dels aficionats al tenis, com si estigués sol a casa seva, va deixar anar un rot i es va quedar tan ample. Ningú no li va dir res. Segurament tots ho vam pensar.
Heu notat, últimament, una major facilitat eructadora en públic? Jo sí. I escric aquest article per l'astorament de sentir com en l'última setmana no hi hagut dia que no hagi sentit un bon rot de carrer. He sentit rots d'adolescents al Metro, celebrats enrioladament. He sentit un rot joiós, contundent, del senyor de l'assortidor de benzina del meu costat. Ell devia ser un marrà, però el BMW el portava impecable. He estat a punt de preguntar-li: "T'agrada conduir, tio guarro?". He sentit, també, el rot d'obra, que té aquell baf de Xibeca d'havent dinat. He patit, diguem-ho clar, el rot de futbol, d'aquell espectador de dues files enrera que se li'n fot estar envoltat de més gent i que s'esbrava, com si res, amb la boca oberta. Tot això, en només set dies.
Després d'aquests casos, podem establir alguna teoria? En totes aquestes situacions, mai ningú no demana perdó. Tampoc ningú no demana una explicació ni gosa dir-li quatre de fresques al maleducat de torn. Ja es veu a venir que si té tan pocs miraments envers els altres, recriminar-li res podria arribar a ser una temeritat. Qui sap si porta una arma? Qui sap si l'arma és repetir-te l'eructe arran de nas? El que sí que vull destacar és que, en tots aquests rots que m'he anat topant els últims dies, el protagonista ha estat un home. Deu ser perquè estem un graó de l'evolució per sota de les dones o perquè estem tornant a l'arbre o perquè ens costa més de fer la digestió. Tant se val. El tarannà mai no és excusa.

AVUI

Potser us pensareu, per què posa ara aquest un article sobre rots? Els que em conegueu ja sabreu perquè. Ara, una matisació. Això del gènere dels rots és totalment fals. Passeu-vos algun dia per Can Topazi-2 ... i veureu com els rots no hi entenen, de gènere.