Pel darrere

Bombes

Un centenar de països miren de posar-se d'acord a Dublín sobre la prohibició de l'ús, distribució o emmagatzematge de les bombes de fragmentació. Aquest és un dels tipus d'armament més cruels que existeixen.

Queco Novell

Ja que sembla impossible prohibir les guerres, posem-hi normes: podem fer servir bombes que matin milers de persones alhora, però està prohibit l'ús d'armament que les mati a poc a poc o amb comptagotes. Això és el que fan les bombes de fragmentació i que consisteixen en una bomba que, quan l'avió la deixa anar, obre la seva carcassa, d'on surten unes dues-centes petites bombes que exploten en caure al terra.

Bé, de fet no totes, perquè entre deu i seixanta no exploten i queden allà jugant a l'atzar amb la població civil durant anys fins i tot, amb un efecte semblant al de les mines antipersona. És com si en lloc de fumigar la cuina quan l'envaeixen les formigues ens dediquéssim a anar tallant una a una les potes d'aquests insectes.

Fins aquí les bones intencions. El problema és que a Dublín no hi ha cap representant dels Estats Units, Rússia, la Xina, Israel, el Pakistan i l'Índia, països tots ells productors o consumidors compulsius d'aquesta crueltat que suposa que el noranta-vuit per cent de les víctimes que fa siguin civils.

Per si no n'hi hagués prou, uns quants països estan d'acord amb la prohibició però no gaire i pretenen que l'eradicació d'aquestes bombes, si es produeix, no sigui immediata. Com si a un franctirador l'obliguessin a deixar de disparar i demanés que, ja que hi està posat, el deixessin acabar el carregador. Tot plegat, un fàstic. Un fàstic que la indústria armamentística tingui el pes que té en la majoria de governs dels països del Primer Món. Un fàstic que uns governs comprin aquestes armes per afavorir econòmicament parents o amics sense importar-los gens ni mica la població civil que n'és víctima. Un fàstic la hipocresia d'uns governants que posen cara de pena d'actor aficionat quan parlen dels danys col·laterals d'una guerra. Un fàstic.

Amb tot, hi ha petits motius per a l'esperança. Fa un temps ningú no hauria dit que s'acabarien prohibint les mines antipersona, una altra joguina mortal destinada a matar o mutilar els desgraciats que hi topaven. I, en canvi, així ha passat. Donat que resulta impossible canviar la mentalitat humana d'alguns entestats a aplicar la seva peculiar política de control demogràfic a base de guerres, lluitem per fer posar vermells els governants que les permeten. Si és que tenen vergonya.

AVUI