En cadena

Per més insòlites que siguin, les notícies no vénen mai soles. Sempre viatgen en onades. Això sí, tal com arriben, de seguida se'n van i deixen pas a nous esdeveniments en cadena.
Quan un dia et lleves i a un propietari del carrer Urgell de Barcelona quatre xilens li han ocupat el pis, et penses que allò que llegeixes és un cas únic, increïble, pràcticament. Doncs en menys de 24 hores, els pisos ocupats s'han multiplicat per tot el país. Deu ser que el virus informatiu ja ha fet efecte i s'ha escampat amb la mateixa rapidesa que el de la grip. Un esternut al carrer Urgell provoca una febrada a totes les redaccions, fins al punt que sembla que els diaris competeixin entre ells per veure qui troba el cas més estrambòtic. Passa amb els pisos ocupats i passa amb tot. Un dia tens un caçador que mata un company i en poques setmanes a altres col·legues també se'ls dispara l'arma. És com si una notícia donés idees als que la llegeixen. A algú li sembla veure la cara de Jesucrist en una paret de casa seva i, de seguida, els mitjans van plens d'aparicions divines en superfícies tan inusuals com una paella, un entrepà o una ostra. Fins i tot els gossos fa la sensació que estiguin pendents de la tele. Quan un dels seus col·legues mossega una nena, els altres, per mimetisme, també s'hi posen. A vegades, més que periodistes, semblem caçadors de bolets. Si n'hem trobat un, vol dir que, si busquem bé i som els primers d'arribar al bosc, n'apareixeran més. Això és més o menys el que devia passar en aquella època que a la línia de l'AVE de Madrid a Lleida hi van començar a sortir forats. En pocs dies, allò no era una via ferroviària, era un formatge de gruyère. El Col·legi de Periodistes de Saragossa alertava que qualsevol dia s'ensorraria tot. N'heu sabut res més? Jo, tampoc. Com de l'aluminosi. És que ja no hi ha pisos amb aluminosi? O aquella mena d'aeròlits que queien del cel. No hi havia comunitat autònoma a Espanya que no tingués el seu poble espantat pel bloc de gel que havia estat a punt d'impactar al cap d'una veïna que estenia tranquil·lament la roba al terrat. De sobte, els aeròlits van desaparèixer. Qui s'havia calmat: el cel o els periodistes? Amb l'11-S, igual. Després d'un avió, se'n va estavellar un altre, i encara un tercer i també un quart. En dues hores, un fet que no havíem presenciat mai, el vam veure repetit en quatre ocasions. Ells, els terroristes, saben que només la repetició escampa la por i genera alarma social entre els ciutadans. Ho deuen haver après de nosaltres, els periodistes.

Albert Om

AVUI