«¡Como sois... los catalanes!»Els que patim els peatges som els que vivim en el territori i que reiteradament ens toca rascar-nos la butxaca, mentre que a la resta de la península, aquesta no és la tònica general
la crònica
Ella és una senyora madrilenya, que té parents a Girona. Altres vegades s'ha traslladat amb vehicle des de la capital d'Espanya fins aquí, però portant el cotxe una altra persona. Aquesta vegada ha vingut conduint ella mateixa, i ho ha fet donant un ampli tomb per tota la península, practicant turisme d'hivern, aprofitant el bon temps. En un comentari privat, entre família, no s'ha estat de donar la seva impressió sobre un aspecte curiós del viatge: «¡Como sois los catalanes!...» (sic). «He fet un recorregut molt llarg per diverses regions espanyoles. Gairebé sempre per autovies i autopistes, en cap lloc m'han exigit pagament de peatge. És una delícia viatjar així, i no pas exclusivament pel cost, sinó per l'atabalament que suposa la mecànica d'agafar el tiquet, i després la tarja. Però, noi! Tan bon punt he entrat a Catalunya... ah! Els peatges! M'he cansat de treure la tarja i pagar i pagar.... A vegades per poc tram d'autopista. Sembla mentida com sou: us cal recollir diners amb tot i l'autopista ens la feu pagar a nosaltres!» Encara que aquest comentari no ho descobreixi, es tracta d'una persona adulta, assenyada, mare de família i el que diu li surt de dins, sincerament. Prou li han replicat que aquest concepte –bastant compartit a Espanya– és fora de lloc: els que patim els peatges som els que vivim en el territori i que reiteradament ens toca rascar-nos la butxaca, mentre que a la resta de la península, aquesta no és la tònica general. I que amb l'import dels nostres peatges hem contribuït al fet que els seus no existeixin i es puguin traslladar per autovies de quatre carrils, cada vegada millors, encara que la intensitat de l'ús sigui generalment molt inferior al nostre. Ha fet una disquisició molt divertida: «No és el mateix, vosaltres pagueu els vostres peatges. A nosaltres –la resta d'espanyols–, ens els feu pagar!» No l'han pas convençuda. Li ha fet mala impressió la diferència de tracte, i encara que els fets són evidents queda amb una mena de desconfiança i se'n torna a casa amb una certa impressió d'haver estat espoliada.
Segona part. Ella és una vaileta gironina, molt trempada i voluntariosa, però té un lleuger problema de dislèxia. Com és sabut, la dislèxia és una incapacitat per llegir i escriure correctament, produïda per la dificultat de dividir la parla i l'escriptura en estructures petites –síl·labes– com pot fer la majoria de la gent. La família s'ha traslladat a Madrid per consultar un especialista que els han aconsellat i que és tota una celebritat en la matèria. El doctor, després d'escoltar la noia, fer-li proves i conèixer les circumstàncies, els ha dit solemnement: «Bona part del problema prové d'haver alternat dos idiomes: català i espanyol. Si aquesta persona hagués estat educada exclusivament en espanyol, segurament no hauria tingut cap dificultat. Però, es clar... Dues llengües... Hauria estat millor fer-li conèixer l'espanyol des de petita i el català ja hauria vingut després!»
Tal com diuen allà: «Apaga i vámonos!»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada