Ni crits ni hòsties

Xavier Gual / Escriptor i professor

La impossibilitat de castigar físicament el fill ha obert un debat que va més enllà del que per a tots és obvi. Que el mal físic no s'ha de contemplar com a opció de control -i menys encara d'educació- no ho discutirem. Però si amb la modificació del Codi Civil ara un fill pot denunciar els pares en cas de produir-se seria bo, almenys, entrar en matisos. Quina diferència hi ha, doncs, entre un bolet, un calbot o una bufetada? Tots són punibles i denunciables per igual? Tampoc és el mateix un pam-pam al culet que un cop de puny a la panxa o una cremada de cigarreta al braç. Ni una mala cara a ignorar-lo durant setmanes, o un crit d'atenció a una esbroncada que l'escoltin tots els veïns.

FINS ARA L'ARTICLE 154 DEIA QUE ELS PROGENITORS podien "corregir raonablement i moderadament" el seu fill. Això serà substituït per "caldrà corregir amb respecte a la seva integritat física i psicològica". És a dir, es condemna tant l'escridassada humiliant com el pam-pam al culet. ¿Realment en tots els casos és una experiència traumàtica? És clar que en més d'un calabós saben tècniques de tortura sense deixar marques... Si preguntem als educadors ens diran que més val eliminar tot indici de força física, per suau que sigui, perquè tristament la nostra societat encara té massa problemes de violència domèstica. Però, en canvi, si ho plantegem als pares, molts encara ens diran que defensen aquesta possibilitat, sempre que sigui "raonablement i moderadament". Ho defensen argumentant que, quan els altres recursos no funcionen, el copet és una solució infal·lible. En principi a un fill se l'estima i no se'l vol torturar. Però, si ara neguen als pares el crit i el pam-pam, almenys se'ls hauria de formar en tècniques assertives que ho suplissin amb més eficàcia, i no deixar-los de sobte abandonats a la seva sort, amb la mala consciència de ser uns torturadors en potència.

LA LLÀSTIMA ÉS QUE TOTES LES LLEIS que pregonen un món millor també tenen la seva interpretació perversa. Els camins d'un adolescent són inescrutables, i qui sap si pot utilitzar el nou codi per amenaçar per qualsevol desavinença els seus pares, i tenir-los permanentment atemorits. Un mal dia el té qualsevol, i les imprudències cada vegada es paguen més i pitjor. I això sense oblidar que malauradament també es donen casos de pares maltractats -físicament i psicològicament- pels seus fills. I aquests casos normalment no es denuncien per por i vergonya. De fet, si els pares veiessin el que fan els seus fills a l'hora del pati -més enllà d'esquarterar enemics a la videoconsola de casa-, s'adonarien que molts dels seus jocs predilectes passen pel sedàs de la violència. Des de les segades assassines arran de terra simulant que busquen la pilota, fins a les lluites lliures per recuperar l'entrepà, o les burles dels companys, que sempre aprofiten els pitjors defectes. Normalment la sang no arriba mai al riu, però la integritat física i psicològica es posa a prova cada dia. Negar això és negar el nostre origen animal. Si juguessin als escacs o a recitar poesia trobadoresca seria potser més idíl·lic, però tampoc ens semblaria normal. Pel que fa als instituts, han quedat enrere pràctiques inquisitorials com picar els dits amb el regle i posar els braços en creu. Irònicament des de llavors els professors han perdut prestigi social. Però actualment, tal com estan les coses, el més prudent per a un professor és no tocar ni un pèl de l'alumne. Ni per bé, ni per mal. Tampoc funciona cridar fins a la afonia. Al contrari. Si un professor acaba esbroncant i deixant-s'hi la veu, en el fons és que els alumnes li han guanyat la partida i l'han tret de polleguera. El millor que pot fer és com si no passés res. Mantenir-se impertorbable, mirar-los i esperar en silenci. Que vegin que no és un tema personal, que si no li deixen fer la classe també cobra a final de mes -això els frustra moltíssim-. Que la situació caigui pel seu propi pes, i -si cal- expulsar algú de l'aula sense canviar el to de veu. Això és control i, per sobre de tot, una demostració d'educació, no sempre fàcil d'aconseguir. Perquè, no ens enganyem, els professors també porten el seu petit animal a dins, i de bona gana n'escanyarien més d'un. Però això, avui en dia, a més d'irrealitzable i denunciable, també és inconfessable. No s'angoixin, ells també són humans.

AVUI