Pel darrere
Ets el centre del món

¿Pot un poble que detesta el centralisme madrileny exercir sense manies el centralisme barceloní? El dubte ofèn. Ser practicant del que no creiem és un dels trets més entranyables de la campanya mediàtica municipal.

Carles Capdevila

Capítol 1. Vaig néixer als Hostalets de Balenyà, un poble sense cine ni piscina. Per tirar-nos en bomba des del trampolí o per plorar veient Kramer contra Kramer havíem d'anar a Centelles. Els centellencs ens miraven ufanosos per sobre l'espatlla, ignorant que anys després qualsevol poble tindria piscina i cap tindria cine, perquè les multisales tenen tirada a la capital de comarca. Ui, els vigatans, aquests pla eren centralistes. Però més d'un hostaletenc anticentralista com a veí i independentista com a català va veure trontollar els seus principis quan un barri del poble va demanar la independència denunciant un centralisme local que els deixava desatesos de serveis. Allà vaig aprendre que quan els separatistes ho són per separar-se de tu li trobes menys la gràcia.

Capítol 2. Ja instal·lat a Barcelona, el meu català els feia riure i em deien que era d'Olot. A mi el seu em feia llàstima, ignorant que anys després trobar algú a la capital parlant xava i no castellà ja seria una benedicció. Però la confusió entre Osona i la Garrotxa m'ofenia tant i els meus Hostalets eren tan desconeguts (els d'en Bas i els de Pierola tenen més fama) que vaig optar per simplificar i reivindicar que jo era de Vic. Excepte a l'estranger, on assumia amb la boca petita que era barceloní perquè explicar que eres català feia mandra i acceptar que eres espanyol encara en feia més.

Capítol 3. Finalment em converteixo en barceloní adoptiu i convençut per via filial, la que diu que acabes sent d'on neixen els teus fills, amb la particularitat que m'he fet gracienc i estic aprenent dues coses: a no perdre'm en aquells carrers impossibles i a dir-ne vila de Gràcia, en lloc de barri, de manera que el centralisme barceloní que practico a mitja jornada em rebenta l'altra mitja jornada, quan faig vida de barri (perdó, de vila). L'únic que m'inquieta és que amb el que m'ha costat fer-me barceloní, ara descobreixo que com a gracienc em tocaria tornar a ser antibarceloní, i sospirar per la independència municipal.

Capítol 4. El meu estatus frega la imperfecció absoluta: a Gràcia em troben poc pur, a Barcelona massa pagesot, als Hostalets massa urbanita i amb un català contaminat, i els de Vic troben que el centralista sóc jo, com a barceloní, oblidant que quan era hostaletenc ho eren ells.

AVUI