Passa-ho!
CULERS UNA MIQUETA PERIQUITOS
Iu Forn
Pare, venia a confessar-me d'un pecat molt i molt greu que vaig cometre dimecres a la nit. Veurà, sóc soci del Barça des de dues hores després d'haver nascut. És una tradició familiar encetada pel meu avi i seguida fins al meu nét. Quan perdem, me'n vaig al llit sense sopar. Ara, quan guanyem... buf! Encara recordo Basilea. Quina nit! Sobretot després del partit. La meva senyora sempre em diu que a veure si repetim una celebració com aquella. I no sóc sospitós d'infidelitat als colors. A casa hi tinc un assortit de coets sempre a punt per celebrar tots els gols que li fan al Madrit i a l'Espanyol.
I parlant de l'Espanyol. Abans-d'ahir vaig veure la final. Però només pel morbo de veure perdre els periquitos, tot i que el Sevilla em cau com una cop de peu al paladar, sobretot el president i l'entrenador. A la mitja part van venir el meu fill i el meu nét i tots tres vam fer un pa amb tomàquet al sofà. Vam estar d'acord que l'expulsió era injusta i als últims deu minuts de partit haig de reconèixer que vam patir pels pobres periquitos. No gaire, eh. Només una miqueta.
I quan el Kanouté va fer el segon, vam dir: "Mira, sap greu, tu. És lògic, amb 10 estan fosos. Però han lluitat molt. Es mereixien guanyar, pobrets. Ei, i abans que el Sevilla, l'Espanyol, tu...". I llavors el Jônatas fot un golarro. Pare, en aquell moment confesso que vaig saltar del sofà i em vaig abraçar al meu fill i al meu nét. Nosaltres, una família culer de tota la vida. I ara, pare, ve el pitjor. Quan l'Espanyol va fallar l'últim penal, se'ns van humitejar els ulls. A tots tres! Ah, que a vostè li va passar exactament el mateix. Ja, però potser vostè és periquitos. No, no l'insulto, només deia que... I que el deixi tranquil, que vostè no és mossèn. I llavors què hi fa aquí? Ah, és una penitència pels mals pensaments. I vostè, qui coi és? Òndia, en Laporta! No, no es preocupi, aquesta conversa mai ha succeït. On va a parar, culers patint per l'Espanyol? Nooo, on s'és vist!
CULERS UNA MIQUETA PERIQUITOS
Iu Forn
Pare, venia a confessar-me d'un pecat molt i molt greu que vaig cometre dimecres a la nit. Veurà, sóc soci del Barça des de dues hores després d'haver nascut. És una tradició familiar encetada pel meu avi i seguida fins al meu nét. Quan perdem, me'n vaig al llit sense sopar. Ara, quan guanyem... buf! Encara recordo Basilea. Quina nit! Sobretot després del partit. La meva senyora sempre em diu que a veure si repetim una celebració com aquella. I no sóc sospitós d'infidelitat als colors. A casa hi tinc un assortit de coets sempre a punt per celebrar tots els gols que li fan al Madrit i a l'Espanyol.
I parlant de l'Espanyol. Abans-d'ahir vaig veure la final. Però només pel morbo de veure perdre els periquitos, tot i que el Sevilla em cau com una cop de peu al paladar, sobretot el president i l'entrenador. A la mitja part van venir el meu fill i el meu nét i tots tres vam fer un pa amb tomàquet al sofà. Vam estar d'acord que l'expulsió era injusta i als últims deu minuts de partit haig de reconèixer que vam patir pels pobres periquitos. No gaire, eh. Només una miqueta.
I quan el Kanouté va fer el segon, vam dir: "Mira, sap greu, tu. És lògic, amb 10 estan fosos. Però han lluitat molt. Es mereixien guanyar, pobrets. Ei, i abans que el Sevilla, l'Espanyol, tu...". I llavors el Jônatas fot un golarro. Pare, en aquell moment confesso que vaig saltar del sofà i em vaig abraçar al meu fill i al meu nét. Nosaltres, una família culer de tota la vida. I ara, pare, ve el pitjor. Quan l'Espanyol va fallar l'últim penal, se'ns van humitejar els ulls. A tots tres! Ah, que a vostè li va passar exactament el mateix. Ja, però potser vostè és periquitos. No, no l'insulto, només deia que... I que el deixi tranquil, que vostè no és mossèn. I llavors què hi fa aquí? Ah, és una penitència pels mals pensaments. I vostè, qui coi és? Òndia, en Laporta! No, no es preocupi, aquesta conversa mai ha succeït. On va a parar, culers patint per l'Espanyol? Nooo, on s'és vist!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada