Francesc-Marc Álvaro - El Singular Digital

ERC, gràcies pel monòleg

En l’època en què Carod encara parlava amb la gent (ara fins i tot cessa algunes de les persones que més suport li han donat) i molts crèiem de bona fe que hi havia un espai entre CiU i ERC que podia regenerar el nacionalisme, el líder republicà reiterava la necessitat de posar fi a la Catalunya dual, la qual consistia en un pesat diàleg – sovint de sords – entre CiU i PSC. Quan, a petició d’Enric Marin, vaig entrevistar Carod per al llibre de l’exposició sobre els 70 anys del naixement d’Esquerra, aquesta idea era un dels fils que relligava les seves reflexions sobre el passat i el futur del partit. Sempre em va semblar que un dels arguments més ben trobats de la direcció de la nova ERC era aquest missatge sobre la necessitat de superar la tensió pujolisme-antipujolisme. Per als que no vam viure la transició, aquest objectiu esdevenia una obligació vital.

Igual com d’altres amics, vaig entendre que la fi d’aquest diàleg bloquejat entre CiU i PSC havia de portar una nova esperança per al nacionalisme o sobiranisme. No per a CiU o per a ERC, sinó per al país, més enllà dels partits. La tesi implícita d’aquest plantejament de Carod era anar a enfortir el camp de la gent que pensem que Catalunya és una nació. Amb dret a ser allò que la majoria de catalans vulguin ser. Avui, després de molts avatars, Carod i Esquerra han aconseguit, efectivament, posar fi a la Catalunya dual. Però no en benefici d’una Catalunya on el nacionalisme sigui més fort i més decisiu, al contrari. Els independentistes han ajudat a crear la Catalunya del monòleg socialista. El PSC avui ho controla tot: Govern de la Generalitat, Ajuntament de Barcelona i la resta de capitals provincials, molts consells comarcals, ajuntaments de l’àrea metropolitana, capitals de comarques destacades i, si res no ho atura, tres de les quatre diputacions. Tot això balla al so mecanitzat del carrer Nicaragua, a més de l’Administració central de l’Estat present a Catalunya, representada pel virrei Rangel, criatura grisa crescuda a imitació de Montilla. Per cert, fa quatre dies que Rangel va negar que Catalunya fos un focus de captació de terrorisme islamista. Espero que ara dimiteixi per decència institucional, a la vista de les detencions realitzades aquesta mateixa setmana.

Gràcies ERC, per aquest monòleg socialista que ens heu regalat i que tant us aprofita, per cert. Pregunteu a Jordi Portabella sobre les virtuts de ser una crossa més del tripartit. Pregunteu-ho també al meu cosí, Josep Tomàs Álvaro, cap de llista d’ERC a Vilanova i la Geltrú, que ha baixat de dos a un regidor. Gràcies, republicans, per haver afavorit amb les vostres intel•ligents decisions la més alta concentració de poder mai vista a Catalunya en mans de la sucursal del PSOE, partit espanyol i espanyolista que, a més, ha recanviat molts alcaldes a mig mandat amb la vostra submisa acceptació. Si tot plegat us fes profit, l’operació s’entendria. El més impressionant és que els socialistes s’enforteixen mentre vosaltres, amics d’ERC, no aconseguiu ni enfonsar CiU ni substituir el PSC. Bravo, cracks. Clar que sempre us quedarà el gust de parlar infantilment de Països Catalans a l’hora de fer sumes de regidors, obviant que les vostres sigles a València i Mallorca han contribuït a afeblir les opcions nacionals arrelades des de fa anys.

Em diuen que a CiU estan molt preocupats perquè sembla que només governaran a la diputació de Tarragona. La veritat, no entenc aquesta preocupació. Fins i tot tenint en compte que les diputacions, com tothom sap, són repartidores en mans dels partits. Però la paciència és important en política, sobretot si ets al desert. Cal que ERC completi bé la seva feina patriòtica, palangana en mà. Cal que el país arribi al punt màxim de saturació socialista. Cal que els socialistes ens surtin a tots per les orelles, fins arribar a una densitat tal que ja ni els veiem o que, en girar-nos una nit al llit, en comptes d’abraçar la parella ens enganxem al cos d’un secretari d’organització comarcal del PSC. Cal que escoltem, encara, moltes més entrevistes al president Montilla, aquestes boniques digressions farcides de silencis oceànics que expressen, sens dubte, la claredat i riquesa conceptual que avui en guia. Cal que toquem fons de debò, fins que l’avorriment anestesiant ens aixafi tots els porus de l’ànima.

Aleshores, i segons la llei de la supervivència i totes les teories de la física i la química, començarem a tenir prou empenta, idees i gònades per sortir del monòleg d’aquest Matrix on vivim.