Pel darrere
2007 o 1977?

Entrar en un col·legi electoral és com veure un capítol de 'Temps de silenci'. Tot continua igual que fa 30 anys. L'única pista per endevinar si ets al 1977 o al 2007 són les patilles del president de mesa.

Albert Om

Des del 1977, al món han canviat moltes coses. Hem passat del disc de vinil a l'MP3, del telèfon góndola als mòbils de tercera generació, de les Olivetti als ordinadors portàtils, dels blocs de notes a les PDA, i dels transistors a la TDT. Les eleccions també s'han beneficiat d'aquests avenços: que si formatgets en 3D, que si escrutini on line a través de l'ordinador, que si t'enviem els resultats a temps real al mòbil. Però hi ha un lloc que s'ha mantingut impermeable al pas del temps: els col·legis electorals. La taula on et toca votar és la mateixa que fa 30 anys. En la majoria de casos, literalment la mateixa. Cavallets de ferro rovellat, taulons de fusta del dinar popular de la festa major i cadires plegables d'envelat. Darrere la taula, el president i dos vocals. Un d'ells dedica tota la jornada laboral a copiar a mà el nom i el DNI de la gent que vota; l'altre té una llista impresa amb les dades de tots els electors i marca amb una creu els qui ja han votat. Per no desviar-se de la línia, va seguint els noms amb un foli. També amb un foli, però amb un altre (la casa és gran), el president tapa el forat de l'urna i només l'enretira cada vegada que, amb el seu consentiment, algú fa l'acció de votar. Abans t'ha tocat buscar el teu nom en un patracol de fulls plegats en forma de llençol, que hi ha a l'entrada del col·legi. Els rètols amb els números de cada mesa estan escrits a mà, amb retolador vermell. Les cortines de les cabines individuals també són vermelles i fan olor de naftalina, i estan plenes d'arnes, de tant tenir-les guardades esperant el seu gran dia. Això sí: paperetes, tantes com en vulguis. A l'era del reciclatge fa mal d'ulls veure l'estesa de paper que hi ha a cada col·legi electoral. I arriba l'hora del recompte. En ple segle XXI, amb tots els colmados i súpers de Catalunya equipats amb un lector òptic, el president i els vocals han d'agafar el sobre, obrir-lo, treure la papereta i comptar-les una per una. Quatre pals verticals, el cinquè en diagonal, i vinga, fins que s'acabi, que omplirem un joc d'actes de la jornada amb paper carbó. Amb aquest panorama, amb el president i els dos vocals com si fossin el capellà i els seus escolans, no entenc com encara algú s'estranya que això de les eleccions hagi acabat com la missa de diumenge: amb menys de mitja entrada, i tot gent gran.

AVUI