Des de fa una setmana, un parell d'orenetes viuen al garatge de casa. Primer van començar buscant lloc i al final van decidir-se per una destral que està penjada a la paret per fer-hi el niu. Van posar-hi fang (la part de sota, més clara) i a sobre branques i fulles (part més fosca) fins arribar a tocar la paret. Però encara no hi ha ous. Van entrant i sortint del garatge i s'estan força estona als voltants del niu, a sobre la porta o per qualsevol racó. De fet, cada any s'hi veuen però fins avui mai havien fet cap niu, un niu allargat adaptant-se a la destral.
... fa més la constància d'una gota que la força d'una onada ... ... el pessimista es queixa del vent, l'optimista espera que canvïi i el realista ajusta les veles ... ... tinc quatre lectors als qui cada dia els dóno les gràcies perquè llegeixen bé allò que jo escric malament ... ... no apostis mai pel cinc perquè cada dos per tres surt sis ...
dijous, 31 de maig del 2007
Francesc-Marc Álvaro - El Singular Digital
ERC, gràcies pel monòleg
En l’època en què Carod encara parlava amb la gent (ara fins i tot cessa algunes de les persones que més suport li han donat) i molts crèiem de bona fe que hi havia un espai entre CiU i ERC que podia regenerar el nacionalisme, el líder republicà reiterava la necessitat de posar fi a la Catalunya dual, la qual consistia en un pesat diàleg – sovint de sords – entre CiU i PSC. Quan, a petició d’Enric Marin, vaig entrevistar Carod per al llibre de l’exposició sobre els 70 anys del naixement d’Esquerra, aquesta idea era un dels fils que relligava les seves reflexions sobre el passat i el futur del partit. Sempre em va semblar que un dels arguments més ben trobats de la direcció de la nova ERC era aquest missatge sobre la necessitat de superar la tensió pujolisme-antipujolisme. Per als que no vam viure la transició, aquest objectiu esdevenia una obligació vital.
Igual com d’altres amics, vaig entendre que la fi d’aquest diàleg bloquejat entre CiU i PSC havia de portar una nova esperança per al nacionalisme o sobiranisme. No per a CiU o per a ERC, sinó per al país, més enllà dels partits. La tesi implícita d’aquest plantejament de Carod era anar a enfortir el camp de la gent que pensem que Catalunya és una nació. Amb dret a ser allò que la majoria de catalans vulguin ser. Avui, després de molts avatars, Carod i Esquerra han aconseguit, efectivament, posar fi a la Catalunya dual. Però no en benefici d’una Catalunya on el nacionalisme sigui més fort i més decisiu, al contrari. Els independentistes han ajudat a crear la Catalunya del monòleg socialista. El PSC avui ho controla tot: Govern de la Generalitat, Ajuntament de Barcelona i la resta de capitals provincials, molts consells comarcals, ajuntaments de l’àrea metropolitana, capitals de comarques destacades i, si res no ho atura, tres de les quatre diputacions. Tot això balla al so mecanitzat del carrer Nicaragua, a més de l’Administració central de l’Estat present a Catalunya, representada pel virrei Rangel, criatura grisa crescuda a imitació de Montilla. Per cert, fa quatre dies que Rangel va negar que Catalunya fos un focus de captació de terrorisme islamista. Espero que ara dimiteixi per decència institucional, a la vista de les detencions realitzades aquesta mateixa setmana.
Gràcies ERC, per aquest monòleg socialista que ens heu regalat i que tant us aprofita, per cert. Pregunteu a Jordi Portabella sobre les virtuts de ser una crossa més del tripartit. Pregunteu-ho també al meu cosí, Josep Tomàs Álvaro, cap de llista d’ERC a Vilanova i la Geltrú, que ha baixat de dos a un regidor. Gràcies, republicans, per haver afavorit amb les vostres intel•ligents decisions la més alta concentració de poder mai vista a Catalunya en mans de la sucursal del PSOE, partit espanyol i espanyolista que, a més, ha recanviat molts alcaldes a mig mandat amb la vostra submisa acceptació. Si tot plegat us fes profit, l’operació s’entendria. El més impressionant és que els socialistes s’enforteixen mentre vosaltres, amics d’ERC, no aconseguiu ni enfonsar CiU ni substituir el PSC. Bravo, cracks. Clar que sempre us quedarà el gust de parlar infantilment de Països Catalans a l’hora de fer sumes de regidors, obviant que les vostres sigles a València i Mallorca han contribuït a afeblir les opcions nacionals arrelades des de fa anys.
Em diuen que a CiU estan molt preocupats perquè sembla que només governaran a la diputació de Tarragona. La veritat, no entenc aquesta preocupació. Fins i tot tenint en compte que les diputacions, com tothom sap, són repartidores en mans dels partits. Però la paciència és important en política, sobretot si ets al desert. Cal que ERC completi bé la seva feina patriòtica, palangana en mà. Cal que el país arribi al punt màxim de saturació socialista. Cal que els socialistes ens surtin a tots per les orelles, fins arribar a una densitat tal que ja ni els veiem o que, en girar-nos una nit al llit, en comptes d’abraçar la parella ens enganxem al cos d’un secretari d’organització comarcal del PSC. Cal que escoltem, encara, moltes més entrevistes al president Montilla, aquestes boniques digressions farcides de silencis oceànics que expressen, sens dubte, la claredat i riquesa conceptual que avui en guia. Cal que toquem fons de debò, fins que l’avorriment anestesiant ens aixafi tots els porus de l’ànima.
Aleshores, i segons la llei de la supervivència i totes les teories de la física i la química, començarem a tenir prou empenta, idees i gònades per sortir del monòleg d’aquest Matrix on vivim.
dimecres, 30 de maig del 2007
parlant d'higiene democràtica en el post anterior ...
GIRONA NECESSITA UN CANVI
Els resultats de les darreres eleccions a la ciutat de Girona han deixat per primera vegada la porta oberta a dues opcions de govern: una encapçalada pel PSC i la seva cap de llista Anna Pagans i una altra encapçalada per CiU, amb Carles Puigdemont al capdavant.
El govern municipal de Girona ha estat ocupat ininterrompudament pel PSC des del 1979. Ha arribat l’hora que les altres forces polítiques tinguin un veritable protagonisme polític.
No defensem simplement una alternança de poder entre PSC i CiU sinó un veritable canvi de model en la manera de fer política municipal. I estem convençuts que en Carles Puigdemont, pel seu tarannà dialogant i seriós, és qui millor pot liderar aquest canvi.
Volem un canvi que es fonamenti en un acord de govern sòlid i no pas en un simple repartiment de carteres. En aquest sentit, creiem que el programa de CiU presenta suficients punts de contacte amb els d’ERC i ICV com per arribar a un acord fins i tot amb més facilitat que amb el PSC (que s’oposa, per exemple, a la creació de dues línies indispensables de tramvia a la ciutat).
Per tot això reclamem una entesa entre els grups municipals de CiU, ERC i ICV.
Girona necessita un canvi!
La societat gironina reclama una entesa CiU-ERC-ICV
Els resultats de les darreres eleccions a la ciutat de Girona han deixat per primera vegada la porta oberta a dues opcions de govern: una encapçalada pel PSC i la seva cap de llista Anna Pagans i una altra encapçalada per CiU, amb Carles Puigdemont al capdavant.
El govern municipal de Girona ha estat ocupat ininterrompudament pel PSC des del 1979. Ha arribat l’hora que les altres forces polítiques tinguin un veritable protagonisme polític.
No defensem simplement una alternança de poder entre PSC i CiU sinó un veritable canvi de model en la manera de fer política municipal. I estem convençuts que en Carles Puigdemont, pel seu tarannà dialogant i seriós, és qui millor pot liderar aquest canvi.
Volem un canvi que es fonamenti en un acord de govern sòlid i no pas en un simple repartiment de carteres. En aquest sentit, creiem que el programa de CiU presenta suficients punts de contacte amb els d’ERC i ICV com per arribar a un acord fins i tot amb més facilitat que amb el PSC (que s’oposa, per exemple, a la creació de dues línies indispensables de tramvia a la ciutat).
Per tot això reclamem una entesa entre els grups municipals de CiU, ERC i ICV.
Girona necessita un canvi!
Adhereix-t'hi aquí
higiene democràtica per a uns i per als altres
per Vicent Partal
DIMECRES, 30/05/2007 - 06:00h
M'agradaria que Joan Reventós presidís la Diputació de Barcelona
DIMECRES, 30/05/2007 - 06:00h
M'agradaria que Joan Reventós presidís la Diputació de Barcelona
Ho dic amb el més gran respecte al polític desaparegut. Però m'agradaria que es repetira l'escena que el va portar, el desembre del 1995, a la presidència del Parlament de Catalunya. Ho recorden? Aquell dia van votar junts el PSC, Iniciativa per Catalunya, Esquerra i el Partit Popular (sí el Partit Popular, el PP de Vidal Quadras a més!). Tots quatre junts, i després de pactar-ho van votar perquè Reventós fóra president del Parlament, amb l'argument que no podia ser que CiU controlara tantes institucions. Avui el PSC en controla més que no en controlava CiU aleshores i Corbacho no té majoria absoluta a la Diputació. Per això propose que CiU, ICV, Esquerra i PP pacten per fer president de la Diputació algú que no siga socialista. Perquè l'acumulació de poder en mans d'un sol partit és avui més gran que no aleshores i perquè estic segur que deu ser més fàcil de pactar amb el PP de Piqué que no amb el de Vidal Quadras. O no? Tinc al davant tot de retalls de diaris d'aquells dies, i van plens de declaracions de polítics, molts amb càrrecs importants avui, que asseguraven que aquell pacte que agrupava des de Vidal Quadras a Àngel Colom o Rafael Ribó responia a la 'higiene democràtica': 'cal evitar que un partit tingui tant de poder', el 'perill que suposa que una sola sigla acumuli tants càrrecs institucionals'. Això, ho deien, hi insistesc, representants de l'esquerra i de la dreta. En aquell moment, quan la higiene democràtica requeria que CiU no tinguera tant de poder, l'ajuntament de la capital i la diputació provincial eren a mans del PSC, no de CiU. Avui, en canvi, un ciutadà de Barcelona es troba en una situació que impressiona. A quin partit pertany l'alcalde de Barcelona? Al PSC. A quin partit pertany el president de la Diputació de Barcelona? Al PSC. A quin partit pertany el president de la Generalitat de Catalunya? Al PSC. A quin partit pertany el president del govern espanyol? Al PSOE. Si el desembre del 1995 hi havia motius per a parlar d'higiene democràtica i de temor per l'excessiu poder d'un sol partit, què hi ha avui? Si el 1995 el PSC, Iniciativa per Catalunya i Esquerra no van dubtar ni un segon a pactar amb el PP, per què avui haurien de dubtar CiU, Iniciativa per Catalunya i Esquerra? O és que tot allò que val contra un no val contra un altre?
Passa-ho!
LA FOTO DELS FUNCIONARIS APLAUDINT
Iu Forn
Escena 1. Plaça de Sant Jaume de BCN el matí del 17 de novembre del 2003. Fa menys de 12 hores que Artur Mas acaba de guanyar les eleccions al Parlament i arriba al seu lloc de treball. A la porta de Palau l'esperen unes desenes de funcionaris i funcionàries de la Generalitat per aplaudir-lo. Cap d'ells ni d'elles saben que no estan aplaudint el futur president. El seu gran error és pensar que, com que CiU i Esquerra sumen, CiU i Esquerra acabaran sumant.
LA FOTO DELS FUNCIONARIS APLAUDINT
Iu Forn
Escena 1. Plaça de Sant Jaume de BCN el matí del 17 de novembre del 2003. Fa menys de 12 hores que Artur Mas acaba de guanyar les eleccions al Parlament i arriba al seu lloc de treball. A la porta de Palau l'esperen unes desenes de funcionaris i funcionàries de la Generalitat per aplaudir-lo. Cap d'ells ni d'elles saben que no estan aplaudint el futur president. El seu gran error és pensar que, com que CiU i Esquerra sumen, CiU i Esquerra acabaran sumant.
Escena 2. Plaça de Sant Jaume de BCN el matí d'abans-d'ahir. Fa menys de 12 hores que Jordi Hereu acaba de guanyar les eleccions municipals i arriba al seu lloc de treball. A la porta de l'Ajuntament l'esperen unes desenes de funcionaris i funcionàries per aplaudir-lo. Tots ells i totes elles saben que estan aplaudint el futur alcalde d'una ciutat que durant un mínim de 32 anys haurà tingut la mateixa estructura funcionarial al servei dels mateixos partits.
Doncs sí, una de les imatges més buscades l'endemà de les eleccions és la del guanyador entrant a l'edifici del poder. I res millor per farcir-la que el simbolisme d'uns quants subordinats feliços i contents palplantats a la porta donant-li la benvinguda. Ara bé, aquí hi ha un petit problema: la gent malpensada. Sí, sí, que per aquí hi corre un personal molt dolentot. Hi pot haver qui, veient la cosa, es pregunti si estem davant de funcionaris de la Generalitat o de l'Ajuntament (depenent de si parlem de l'escena 1 o de l'escena 2) o bé estem davant de funcionaris de CiU o del PSC (també depenent de l'escena triada).
I encara li diré més, aquesta gent tan malfiada pot arribar a pensar que el funcionaris desitjosos (i funcionàries desitjoses) de destrossar-se les mans aplaudint en públic tenen motius poc humans per fer-ho. No sé, per exemple, mostrar agraïment per alguna cosa o potser fer mèrits per agrair-la durant els pròxims quatre anys.
Sort n'hi ha que la gent decent com vostè i jo no pensem coses d'aquestes, oi?
dimarts, 29 de maig del 2007
Pel darrere
2007 o 1977?
2007 o 1977?
Entrar en un col·legi electoral és com veure un capítol de 'Temps de silenci'. Tot continua igual que fa 30 anys. L'única pista per endevinar si ets al 1977 o al 2007 són les patilles del president de mesa.
Albert Om
Des del 1977, al món han canviat moltes coses. Hem passat del disc de vinil a l'MP3, del telèfon góndola als mòbils de tercera generació, de les Olivetti als ordinadors portàtils, dels blocs de notes a les PDA, i dels transistors a la TDT. Les eleccions també s'han beneficiat d'aquests avenços: que si formatgets en 3D, que si escrutini on line a través de l'ordinador, que si t'enviem els resultats a temps real al mòbil. Però hi ha un lloc que s'ha mantingut impermeable al pas del temps: els col·legis electorals. La taula on et toca votar és la mateixa que fa 30 anys. En la majoria de casos, literalment la mateixa. Cavallets de ferro rovellat, taulons de fusta del dinar popular de la festa major i cadires plegables d'envelat. Darrere la taula, el president i dos vocals. Un d'ells dedica tota la jornada laboral a copiar a mà el nom i el DNI de la gent que vota; l'altre té una llista impresa amb les dades de tots els electors i marca amb una creu els qui ja han votat. Per no desviar-se de la línia, va seguint els noms amb un foli. També amb un foli, però amb un altre (la casa és gran), el president tapa el forat de l'urna i només l'enretira cada vegada que, amb el seu consentiment, algú fa l'acció de votar. Abans t'ha tocat buscar el teu nom en un patracol de fulls plegats en forma de llençol, que hi ha a l'entrada del col·legi. Els rètols amb els números de cada mesa estan escrits a mà, amb retolador vermell. Les cortines de les cabines individuals també són vermelles i fan olor de naftalina, i estan plenes d'arnes, de tant tenir-les guardades esperant el seu gran dia. Això sí: paperetes, tantes com en vulguis. A l'era del reciclatge fa mal d'ulls veure l'estesa de paper que hi ha a cada col·legi electoral. I arriba l'hora del recompte. En ple segle XXI, amb tots els colmados i súpers de Catalunya equipats amb un lector òptic, el president i els vocals han d'agafar el sobre, obrir-lo, treure la papereta i comptar-les una per una. Quatre pals verticals, el cinquè en diagonal, i vinga, fins que s'acabi, que omplirem un joc d'actes de la jornada amb paper carbó. Amb aquest panorama, amb el president i els dos vocals com si fossin el capellà i els seus escolans, no entenc com encara algú s'estranya que això de les eleccions hagi acabat com la missa de diumenge: amb menys de mitja entrada, i tot gent gran.
no al feixisme, sí a la cultura, i també a l'ortografia
dilluns, 28 de maig del 2007
MALGRAT QUE S'HA CELEBRAT A MÒNACO
La Moncloa justifica l'abstenció a Catalunya per la Fórmula 1
La Moncloa justifica l'abstenció a Catalunya per la Fórmula 1
Fernando Moraleda, Secretari d'Estat de Comunicació, ha justificat l'abstenció a Catalunya durant aquesta jornada electoral pel Gran Premi de Fórmula 1, malgrat que s'ha celebrat a Mònaco i no pas a Montmeló. En aquest sentit, ha assegurat que "algunos programas deportivos" podrien haver frenat la participació. "Me refiero concretamente al premio de Fórmula Uno", ha aclarit després. Segons han informat Fernando Moraleda i Justo Zambrana, en roda de premsa des del Centre de Dades situat al Palau de Congressos de Madrid, la participació se situa a 3,77 punts de distància del registrat en la cita electoral de 2003, quan es va situar en el 54,30%.
Aquest senyor no ha entès que si la gent no va a votar no és perquè facin la Fòrmula 1 per la tele sinó pels senyors dirigents de baix contingut intel·lectual capaços de fer declaracions tant absurdes com aquesta.
3'1% de vots en blanc
89.617 vots en blanc, el 3'1 % dels electors. A destacar, i molt. Perquè va en augment. I també destacar l'abstenció. El 46'2%.
tornem a estar en precampanya
Passa-ho!
I TORNEM-HI, QUE NO HA ESTAT RES
Iu Forn
Aquest matí vostè s'ha mirat els candidats i les candidates que, penjant encara dels fanals i dels arbres, insistien a demanar-li el vot. I vostè ha mirat les xifres de participació d'ahir i ha conclòs que sí, que Som una Nació, però abstencionista (i encara sort que van canviar el festiu d'avui a dilluns vinent). I mentre vostè ja es prepara per rebre interpretacions variades sobre les causes d'aquesta singularitat nacional, pensa que el millor de l'endemà d'unes eleccions és que s'ha acabat la campanya.
Per tant vostè creu que a partir d'avui ja no haurà de suportar als polítics omplint-se la boca dient que els altres partits no parlen dels temes que interessen realment la gent i que ells sí, però que ara mateix no recorden quins són. Vostè es pensa que s'ha acabat treure a passejar el fantasma de la Guerra Civil, la guerra de l'Iraq o el tema ANB, que ens ha permès escoltar individus, se suposa que amb les seves facultats mentals en estat de revista, afirmant que s'ha permès a ETA entrar a les institucions.
Vostè es pensa que s'ha acabat fer màgia amb el problema de l'habitatge, oi? Res per aquí i res per allà i... txatxatxan!!!, un partit que no fa res per abaratir l'habitatge als llocs on governa exigeix que es faci alguna cosa per abaratir l'habitatge als llocs on és a l'oposició. I val el mateix per al tema de l'urbanisme salvatge.
Vostè es pensa que és història convertir la corrupció en un partit de tenis en el qual la pilota sempre és al camp de l'altre i no al propi. Vostè es pensa que s'ha acabat l'Ànsar vomitant odi i ressentiment en unes compareixences públiques on l'home es motiva posant-se uns calçotets quatre talles petits i farcits d'ortigues. Vostè es pensa que s'ha acabat usar la immigració per obtenir un grapat de vots i no per afrontar els problemes que genera.
Vostè es pensa que tot això s'ha acabat, oi? Doncs em sap greu dir-li que avui mateix ha començat la precampanya de les pròximes eleccions generals. Que no ens passi res.
I TORNEM-HI, QUE NO HA ESTAT RES
Iu Forn
Aquest matí vostè s'ha mirat els candidats i les candidates que, penjant encara dels fanals i dels arbres, insistien a demanar-li el vot. I vostè ha mirat les xifres de participació d'ahir i ha conclòs que sí, que Som una Nació, però abstencionista (i encara sort que van canviar el festiu d'avui a dilluns vinent). I mentre vostè ja es prepara per rebre interpretacions variades sobre les causes d'aquesta singularitat nacional, pensa que el millor de l'endemà d'unes eleccions és que s'ha acabat la campanya.
Per tant vostè creu que a partir d'avui ja no haurà de suportar als polítics omplint-se la boca dient que els altres partits no parlen dels temes que interessen realment la gent i que ells sí, però que ara mateix no recorden quins són. Vostè es pensa que s'ha acabat treure a passejar el fantasma de la Guerra Civil, la guerra de l'Iraq o el tema ANB, que ens ha permès escoltar individus, se suposa que amb les seves facultats mentals en estat de revista, afirmant que s'ha permès a ETA entrar a les institucions.
Vostè es pensa que s'ha acabat fer màgia amb el problema de l'habitatge, oi? Res per aquí i res per allà i... txatxatxan!!!, un partit que no fa res per abaratir l'habitatge als llocs on governa exigeix que es faci alguna cosa per abaratir l'habitatge als llocs on és a l'oposició. I val el mateix per al tema de l'urbanisme salvatge.
Vostè es pensa que és història convertir la corrupció en un partit de tenis en el qual la pilota sempre és al camp de l'altre i no al propi. Vostè es pensa que s'ha acabat l'Ànsar vomitant odi i ressentiment en unes compareixences públiques on l'home es motiva posant-se uns calçotets quatre talles petits i farcits d'ortigues. Vostè es pensa que s'ha acabat usar la immigració per obtenir un grapat de vots i no per afrontar els problemes que genera.
Vostè es pensa que tot això s'ha acabat, oi? Doncs em sap greu dir-li que avui mateix ha començat la precampanya de les pròximes eleccions generals. Que no ens passi res.
La vencedora de les eleccions ha estat l'abstenció, amb més d'un 46% dels electors. Altres? La no pèrdua espectacular de vots de CiU que es pronosticava, amb un excel·lent resultat a Barcelona, acceptable a Girona. El PSC va perdent vots però va guanyant poder. I, probablement, dues notícies a destacar: l'ascens de la CUP i de la Plataforma per Catalunya. Com es pot comprovar, els extrems fan créixer els extrems.
diumenge, 27 de maig del 2007
dissabte, 26 de maig del 2007
visca la democràcia
Avui és la jornada de reflexió i demà són les eleccions municipals. No us diré pas qui guanya perquè no ho sé, el que si que us diré serà una dada. L'abstenció. Normalment les municipals són les eleccions amb més participació perquè són les que toquen més a prop però ja fa uns anys que això va de baixada i si hi hem d'afegir referèndums de constitucions europees o estatuts encara més.
L'endemà de les eleccions tots els polítics ens diuen que l'abstenció és un problema i que hi han de posar remei. Aquesta demanda s'acaba en aquell moment. Perquè mai ho resolen. No sé com s'ha de fer però per això són polítics. Per això hi ha una conselleria de Participació no? Però clar, el seu titular va dient perles com que si la gent que no voti esquerres no cal que vagi a votar ... visca la democràcia!
divendres, 25 de maig del 2007
Ara que ve l'estiu, ens hem d'hidratar. Aquí us deixo algunes propostes: aigua Països Catalans, l'Alter-Cola, beguda isotònica Despertaferro o whisky Jaume I. Sense oblidar-nos de la Moritz.
dijous, 24 de maig del 2007
Anunci aparegut al diari El Mundo. Em pregunto, si Ciutadans no és un partit nacionalista, com és que fa anuncis identitaris com aquest? O potser qui ha fet aquest anunci és ja una escissió de Ciutadans. El senyor Robles potser?
Per cert, si voleu veure el programa electoral de Ciutadans a Barcelona cliqueu aquí. Molt interessant.
O les eleccions a Vilobí són molt importants pel diari o no tenen cap notícia més. Però avui ens parlen de les discrepàncies entre CiU i el PSC pel POUM; o més ben dit entre Joan Busquets i Ramon Rovira. Diumenge al vespre veurem qui guanya.
EL PUNT
mentir és pecat senyor papa
El Papa: El cristianismo se abrió paso en América "dialogando"
Aunque reconoce que no se puede olvidar los sufrimientos infligidos por los colonizadores
Aunque reconoce que no se puede olvidar los sufrimientos infligidos por los colonizadores
El papa Benedicto XVI dijo hoy que el cristianismo se abrió camino en América Latina "dialogando" con las culturas precolombinas y que la "gloriosa" evangelización no puede olvidar "los sufrimientos y las injusticias infligidas por los colonizadores a las poblaciones indígenas".
El Pontífice hizo estas manifestaciones ante unas 50.000 personas que asistieron en la plaza de San Pedro del Vaticano a la audiencia pública de los miércoles, en la que habló de su reciente viaje a Brasil, el primero que ha realizado a América en sus dos años de pontificado.
El Papa pronuncia estas palabras tras ser criticado por algunos dirigentes políticos latinoamericanos al asegurar en la V Conferencia general del Episcopado Latinoamericano y del Caribe (CELAM) que la Evangelización de América "no supuso en ningún momento una alienación de las culturas precolombinas, ni fue una imposición de una cultura extraña".
El Papa pronuncia estas palabras tras ser criticado por algunos dirigentes políticos latinoamericanos al asegurar en la V Conferencia general del Episcopado Latinoamericano y del Caribe (CELAM) que la Evangelización de América "no supuso en ningún momento una alienación de las culturas precolombinas, ni fue una imposición de una cultura extraña".
dimecres, 23 de maig del 2007
Passa-ho!
VOLEM 'KUBOTANS' PER A TOTHOM
Iu Forn
Apunti kubotan a la llista de paraules de moda. Només tres dies d'existència popular i tothom parla del kubotan. L'IEC, a corre-cuita, ha hagut de retirar del mercat el nou diccionari per afegir-hi kubotan: arma dels Mossos que sembla un estri usat per senyoretes actrius d'algunes escenes de les pel·lícules d'en Conrad Son. El verb és kubotanejar: acte pel qual els okupes es fan les víctimes. Exemple: "Després de trencar el nas a un Mosso en una mani il·legal, kubotanejarem una miqueta i direm que els il·legals són ells". La paraula ha irromput amb tanta força en el nostre llenguatge que ja passen coses com aquestes...
El conseller truca a l'editor de confiança i li consulta: "¿Tu convidaries en Kubotan a Frankfurt?". "Saps, al final m'he comprat el kubotan. Sí, la versió dièsel tres portes. Va amb navegador de sèrie i cinc airbags". El Barça anuncia el seu interès per fitxar Kubotan, un lateral ofensiu que pot jugar a les dues bandes. Troben en un antic magatzem d'Amsterdam la versió original que va dibuixar Hergé del mític títol de Tintín Estoc de kubotan.
"Ja m'ha picat el primer mosquit de la temporada. I sort que tenia kubotan a casa, que si no m'hauria sortit una butllofa que...". Si domicilia la seva nòmina a Caixa Kubotan li regalem una vaixella i una abraçada molt sincera. "Sí, ja sé que diumenge hem d'anar a votar, però és que estic molt desencantada. Ja, però a qui voto? Home sí, el Kubotan no està malament, però al meu poble no s'hi presenta". Ferran Adrià presenta la seva última creació: aire escumós i desconstruït de kubotan. L'altre dia em va enxampar la pluja de fang i m'ha quedat el cotxe tan brut que no el faré net ni fregant-lo amb kubotan". Els col·lectiu okupa obre l'espai Kubotan, un lloc on es faran diversos tallers i podran assajar-hi els artistes de circ.
Bé, i això no és res. Ja veurà vostè quan els Mossos comencin a usar el Taser. Ah, que no sap què és el Taser? Doncs corri a comprar-se'n un que en queden molt pocs.
VOLEM 'KUBOTANS' PER A TOTHOM
Iu Forn
Apunti kubotan a la llista de paraules de moda. Només tres dies d'existència popular i tothom parla del kubotan. L'IEC, a corre-cuita, ha hagut de retirar del mercat el nou diccionari per afegir-hi kubotan: arma dels Mossos que sembla un estri usat per senyoretes actrius d'algunes escenes de les pel·lícules d'en Conrad Son. El verb és kubotanejar: acte pel qual els okupes es fan les víctimes. Exemple: "Després de trencar el nas a un Mosso en una mani il·legal, kubotanejarem una miqueta i direm que els il·legals són ells". La paraula ha irromput amb tanta força en el nostre llenguatge que ja passen coses com aquestes...
El conseller truca a l'editor de confiança i li consulta: "¿Tu convidaries en Kubotan a Frankfurt?". "Saps, al final m'he comprat el kubotan. Sí, la versió dièsel tres portes. Va amb navegador de sèrie i cinc airbags". El Barça anuncia el seu interès per fitxar Kubotan, un lateral ofensiu que pot jugar a les dues bandes. Troben en un antic magatzem d'Amsterdam la versió original que va dibuixar Hergé del mític títol de Tintín Estoc de kubotan.
"Ja m'ha picat el primer mosquit de la temporada. I sort que tenia kubotan a casa, que si no m'hauria sortit una butllofa que...". Si domicilia la seva nòmina a Caixa Kubotan li regalem una vaixella i una abraçada molt sincera. "Sí, ja sé que diumenge hem d'anar a votar, però és que estic molt desencantada. Ja, però a qui voto? Home sí, el Kubotan no està malament, però al meu poble no s'hi presenta". Ferran Adrià presenta la seva última creació: aire escumós i desconstruït de kubotan. L'altre dia em va enxampar la pluja de fang i m'ha quedat el cotxe tan brut que no el faré net ni fregant-lo amb kubotan". Els col·lectiu okupa obre l'espai Kubotan, un lloc on es faran diversos tallers i podran assajar-hi els artistes de circ.
Bé, i això no és res. Ja veurà vostè quan els Mossos comencin a usar el Taser. Ah, que no sap què és el Taser? Doncs corri a comprar-se'n un que en queden molt pocs.
Pel darrere
Ets el centre del món
Ets el centre del món
¿Pot un poble que detesta el centralisme madrileny exercir sense manies el centralisme barceloní? El dubte ofèn. Ser practicant del que no creiem és un dels trets més entranyables de la campanya mediàtica municipal.
Carles Capdevila
Capítol 1. Vaig néixer als Hostalets de Balenyà, un poble sense cine ni piscina. Per tirar-nos en bomba des del trampolí o per plorar veient Kramer contra Kramer havíem d'anar a Centelles. Els centellencs ens miraven ufanosos per sobre l'espatlla, ignorant que anys després qualsevol poble tindria piscina i cap tindria cine, perquè les multisales tenen tirada a la capital de comarca. Ui, els vigatans, aquests pla eren centralistes. Però més d'un hostaletenc anticentralista com a veí i independentista com a català va veure trontollar els seus principis quan un barri del poble va demanar la independència denunciant un centralisme local que els deixava desatesos de serveis. Allà vaig aprendre que quan els separatistes ho són per separar-se de tu li trobes menys la gràcia.
Capítol 2. Ja instal·lat a Barcelona, el meu català els feia riure i em deien que era d'Olot. A mi el seu em feia llàstima, ignorant que anys després trobar algú a la capital parlant xava i no castellà ja seria una benedicció. Però la confusió entre Osona i la Garrotxa m'ofenia tant i els meus Hostalets eren tan desconeguts (els d'en Bas i els de Pierola tenen més fama) que vaig optar per simplificar i reivindicar que jo era de Vic. Excepte a l'estranger, on assumia amb la boca petita que era barceloní perquè explicar que eres català feia mandra i acceptar que eres espanyol encara en feia més.
Capítol 3. Finalment em converteixo en barceloní adoptiu i convençut per via filial, la que diu que acabes sent d'on neixen els teus fills, amb la particularitat que m'he fet gracienc i estic aprenent dues coses: a no perdre'm en aquells carrers impossibles i a dir-ne vila de Gràcia, en lloc de barri, de manera que el centralisme barceloní que practico a mitja jornada em rebenta l'altra mitja jornada, quan faig vida de barri (perdó, de vila). L'únic que m'inquieta és que amb el que m'ha costat fer-me barceloní, ara descobreixo que com a gracienc em tocaria tornar a ser antibarceloní, i sospirar per la independència municipal.
Capítol 4. El meu estatus frega la imperfecció absoluta: a Gràcia em troben poc pur, a Barcelona massa pagesot, als Hostalets massa urbanita i amb un català contaminat, i els de Vic troben que el centralista sóc jo, com a barceloní, oblidant que quan era hostaletenc ho eren ells.
dimarts, 22 de maig del 2007
Avui he rebut la propaganda política del PP. Aquest senyor és l'alcaldable. Ja em perdonareu però a mi, més que confiança em fa por. Recordo fa molts anys va venir a casa perquè volia montar una associació de veins. Parlava en castellà i el meu pare li responia en català. I el senyor Herrera li va dir que era maleducat contestar en català si ell parlava en castellà, emparant-se en la constitució. Ja no va tornar més.
A més, va sortir al diari un cop perquè deia que no pagava impostos al municipi perquè les factures eren en català. I vol rotular en català i castellà els carrers, construir una pista de tennis, piscina municipal coberta, instal·lació d'un centre "omnisport" (algú sap què vol dir?) i la defensa d'una Espanya constitucional.
El programa ja està estripat i llençat al contenidor blau. La merda a les escombraries.
Passa-ho!
IMPOST REVOLUCIONARI (ECOLÒGIC)
Iu Forn
Aquest cas (totalment verídic) va succeir no fa gaire en una ciutat de l'àrea de Barcelona. Un particular compra una finca al centre del municipi per aterrar-la i construir-hi un equipament d'ús públic. Demana els permisos, que tarden l'habitual en un món burocratitzat com el nostre, i quan sembla que tot està correcte... apareix la regidoria de Medi Ambient i s'interessa per quatre arbres situats al jardí de la finca. El promotor diu que tenia previst tallar-los perquè no tenen cap valor, però que si cal paga de la seva butxaca el trasplantament a un altre lloc de la ciutat. La regidoria li diu que necessita temps per estudiar el cas i atura provisionalment els permisos.
Cada dia d'aturada costa diners al particular que vol construir un equipament d'ús públic, ja que 1) tindrà més temps les fiances retingudes i 2) s'encarirà el material i la mà d'obra.
Dos mesos després, Medi Ambient comunica la seva decisió: els arbres no tenen valor i poden tallar-se. Ara bé, el particular que vol construir un equipament d'ús públic ha de pagar mil euros. "Per què?", pregunta el pobre home. "Doncs perquè aquests arbres són un bé de la ciutat", contesta la regidoria. "Però si vosaltres mateixos dieu que no tenen valor, per què haig de pagar mil euros?", replica el ciutadà incrèdul. "Mil euros o no hi ha permís d'obres". "I si els trasplanto?". "Impossible. L'única opció és tallar-los".
Dies després, el particular que vol construir un equipament d'ús públic es troba una amiga que treballa a Medi Ambient. Li comenta el cas i ella li deixa anar: "Això que et diré juraré no haver-t'ho dit mai, però abans de demanar cap permís hauries d'haver tallat els arbres sense dir res. Ser honrat t'ha dut a fer el préssec".
Queda al calaix de les preguntes sense resposta saber on carai han anat a parar els mil euros de l'impost revolucionari (ecològic) que el particular, vés a saber per què, ha decidit anomenar directament xantatge.
IMPOST REVOLUCIONARI (ECOLÒGIC)
Iu Forn
Aquest cas (totalment verídic) va succeir no fa gaire en una ciutat de l'àrea de Barcelona. Un particular compra una finca al centre del municipi per aterrar-la i construir-hi un equipament d'ús públic. Demana els permisos, que tarden l'habitual en un món burocratitzat com el nostre, i quan sembla que tot està correcte... apareix la regidoria de Medi Ambient i s'interessa per quatre arbres situats al jardí de la finca. El promotor diu que tenia previst tallar-los perquè no tenen cap valor, però que si cal paga de la seva butxaca el trasplantament a un altre lloc de la ciutat. La regidoria li diu que necessita temps per estudiar el cas i atura provisionalment els permisos.
Cada dia d'aturada costa diners al particular que vol construir un equipament d'ús públic, ja que 1) tindrà més temps les fiances retingudes i 2) s'encarirà el material i la mà d'obra.
Dos mesos després, Medi Ambient comunica la seva decisió: els arbres no tenen valor i poden tallar-se. Ara bé, el particular que vol construir un equipament d'ús públic ha de pagar mil euros. "Per què?", pregunta el pobre home. "Doncs perquè aquests arbres són un bé de la ciutat", contesta la regidoria. "Però si vosaltres mateixos dieu que no tenen valor, per què haig de pagar mil euros?", replica el ciutadà incrèdul. "Mil euros o no hi ha permís d'obres". "I si els trasplanto?". "Impossible. L'única opció és tallar-los".
Dies després, el particular que vol construir un equipament d'ús públic es troba una amiga que treballa a Medi Ambient. Li comenta el cas i ella li deixa anar: "Això que et diré juraré no haver-t'ho dit mai, però abans de demanar cap permís hauries d'haver tallat els arbres sense dir res. Ser honrat t'ha dut a fer el préssec".
Queda al calaix de les preguntes sense resposta saber on carai han anat a parar els mil euros de l'impost revolucionari (ecològic) que el particular, vés a saber per què, ha decidit anomenar directament xantatge.
dilluns, 21 de maig del 2007
Fragment de l'entrevista al candidat d'ICV a Vilobí, Francesc Albiol
7) Si no surt escollit alcalde, contempla positivament l'opció de pactar amb algun altre grup per formar govern? Té alguna preferència?
O sigui, no contempla l'opció de pactar però si ha de pactar, ho farà amb aquell que beneficiï més el poble. Així contempla l'opció de pactar no? Doncs perquè respon que no? No ho entenc.
nou himne dels mossos
Subscriure's a:
Missatges (Atom)