Si fos espanyol

No em cabria l'alegria al cos en veure la caspa castissa convertida en polsim estel·lar. Si fos espanyol, em faria creus de com es fonen els problemes per un gol solitari.

Alfred Bosch

Si jo fos espanyol, seria feliç. Hauria anat amb la bicolor a la plaça Roja (abans de Colón) i hauria festejat una pàtria que finalment assolia el conegut antes roja que rota. Al crit de Crisis, what crisis? hauria carregat a les espatlles l'entrenador de futbol més madrileny del continent, xandall suat inclòs, i m'hauria apuntat al festival de modernitat, joventut i èxit europeu.

Hauria aplaudit a rebentar uns esportistes que, incapaços de fer guanyar els seus respectius clubs, quan s'han vestit la samarreta vermella han oblidat de sobte els problemes de vestidor. Que han apostat per la selecció i la pàtria de moda mentre els dissidents es conformaven amb les bitlles. Que han enterrat tot el tarannà dialogant i el somni plural de fa uns anys sota una robusta capa de crosta nacionalista roja.

Més enllà de la pilota, estaria exultant per l'única crisi profunda, l'única que de debò m'importaria, la d'aquella espina clavada en l'amor propi, la del catalanisme centenari. Content de saber que un idioma entrava al quiròfan, que ràdios i teles desafectes estaven sent fetes miques per les audiències, o que la colònia es rendia als peus del primer Chikilicuatre de torn.

Tindria una hemorràgia de plaer en observar que la llei bàsica dels catalans, primer liofilitzada a les Espanyes, en acabat era envasada al buit pels tribunals. Que els separatistes s'esforçaven a separar-se entre ells, i els no tan separatistes corrien a separar-se clarament dels que ho eren més. Mentre la Catalunya optimista s'abraçava a la cabra de la legió, després d'haver regalat una muntanya de vots al govern més espanyolista de la galàxia políticament correcta. Tot plegat a canvi de (menys) diners.

Si jo fos espanyol, només em quedaria arrodonir la festa signant manifiestos per escombrar el rastre dels darrers 30 anys de catalanisme (normalització lingüística, immersió a les escoles). Fet això, plantaria als morros dels malcontents la crua elecció de futur: o TGV hispànic, o Tren Payà segregat. O província dòcil i eufòrica, o tribu rebel i arruïnada. Amb la confiança dels campions, ja no perdria la son ni pel pitjor dels pecats mortals, allò que en diuen l'autodeterminació dels pobles. I ompliria el cel de petards perquè si ho hagués planificat, no m'hauria sortit millor.

AVUI