Amb més de 900 participants l’any passat, la caminada es consolida com una activitat tant per a joves com per a grans, tant per a aquells a qui agrada fer esport, com per a aquells que busquen una activitat diferent i original per a un dissabte a la nit.
La Caminada Nocturna s’organitza des de fa 10 anys cada primer dissabte d’agost, que aquest any cau el dia 2. Us hi podreu inscriure a partir de les 22 h i fins a les 23.30 h i sortir immediatament.A l’arribada podreu recollir un petit obsequi de record: la samarreta dels deu anys.El recorregut previst enguany, d’aproximadament 15 quilòmetres, és el següent: piscina municipal, font de l’Arbre, palanca de Cruïlles, mas Salelles, alzina grossa de can Salelles, mas Aldrich, mas Llobet, can Coia, molí de can Coia, resclosa del molí d’en molines, pont de les Dobles, can Molines, mas Massaller, mas Ros i la Bisbal.
Com cada any, a l’arribada us espera la xocolatada i la possibilitat de remullar-vos a la piscina.
Us recordem que cal portar llanterna, roba i calçat adequat, banyador i tovallola i moltes ganes de passar-ho bé i gaudir de la natura.
Us hi esperem a tots!!
Una cordial salutació,
ESPOC
Sobre immigració s'escriuen i es diuen moltes tonteries. A través de les ulleres del prejudici, hi ha qui veu tot estranger com un criminal en potència, i hi ha qui per no semblar racista acaba caient en la buidor del que és políticament correcte. Totes dues visions pateixen efectes distorsionadors: els governs -el nostre, i els de tot Europa- fan demagògia fàcil, aprofitant la por provocada per l'allau immigratòria dels últims anys. Als polítics no els interessen tant les solucions com que es percebi que donen solucions. Per això, si cal donar un missatge de fermesa a la població s'anuncien repatriacions massives o es prenen mesures gairebé inhumanes contra els reagrupaments familiars. Si, pel contrari, es vol donar un missatge progressista, només cal dir a tort i a dret que els nouvinguts haurien de tenir dret immediat al vot. En cap dels dos casos hi ha un interès real a donar resposta a un problema evident: cada vegada som més, els serveis socials són els mateixos i la convivència entre cultures diferents no sempre és fàcil.
Però vet aquí que, quan la paciència dels ciutadans europeus començava a donar senyals d'esgotament, ha arribat la crisi. De cop ja no som un país tan atractiu. No oferim les oportunitats d'abans i l'arribada de nous immigrants disminueix dràsticament. A més, uns 200.000 dels que fa poc que van arribar poden acollir-se als plans del govern espanyol de facilitar-los el retorn a casa. Així com la bonança econòmica va provocar un efecte crida al Magrib i a l'Europa de l'Est en els anys 90 i principis del nou segle, la crisi els frena de fer-ho ara. A Catalunya, 50.000 persones menys que l'any passat han iniciat tràmits per treballar. És el primer símptoma d'un nou fenomen: l'estancament o la davallada de la immigració. Potser allò que no han assolit ni governs estatals ni la Unió Europea ho acabarà aconseguint la crisi.
Em punxen i no em treuen sang. No ho digui a ningú, però es veu que a finals d'any l'AVE BCN-Madrid transportarà més viatgers que l'avió. Què?, sorpresa molt sorpresiva, oi? És clar, qui havia d'imaginar que els humans preferirien anar de centre de la ciutat a centre de la ciutat sense retards, sense sentir-te com un delinqüent als controls d'accés i podent passejar tren amunt, tren avall, mentre fas coses tan marcianes com parlar pel mòbil o fer servir l'ordinador. Si ej que...
El Pont Aeri BCN-Madrid va ser la línia amb més trànsit del món. Això vol dir que hi havia més passatgers entre BCN i Madrid que entre Londres i París, Nova York i Los Angeles, o Tòquio i Osaka, per dir uns trajectes que ens sonen com a molt plens. I sap per què? Doncs jo, la veritat, no ho entenc, perquè miri que les alternatives eren potents. En cotxe, durant molts anys, l'excursió era molt còmoda i, sobretot, ràpida corrent per aquelles immenses autopistes d'un carril i esquivant ovelles. I en tren, a l'anada podies treure't la carrera de medicina, fer el MIR, situar-te, obrir la teva pròpia consulta, fer-te fastigosament milionari (o milionària) i comprar-te una masia a l'Empordà i una casa a la Cerdanya, concretament a Pijardà. A la tornada feies arquitectura i amb les teves pròpies mans acabaves la Sagrada Família.
Sap què diu, el meu cunyat? (bé, haig de dir-li que el meu cunyat és un paio que veu conspiracions per totes bandes). Ell defensa que les xifres demostren que no hem tingut un AVE fins ara per no perjudicar Iberia, que als anys 90 va sobreviure artificialment gràcies als immensos ingressos que li reportava l'explotació d'una línia que tenia en exclusiva (40.000 pessetes valia anar i tornar l'any 92). És a dir, que l'Estat va preferir mantenir un monopoli a oferir un servei ràpid i barat. Ai, senyor (i senyora), que malpensat és el meu cunyat... Mira que no adornar-se que això és impossible!
Per fi ho he captat. Aquí el que passa és que en Solbes ens està aplicant el mètode Karadzic. Ei, un mètode entès com a metàfora visual, no ens equivoquem pas. A partir d'ara d'aquesta presa de pèl continuada, d'aquest canari infinit que ens estan fotent, en direm fer un Karadzic. Es tracta que tu envies un Estatut i un finançament amb un aspecte més o menys normal i te'ls tornen tan canviats que ni semblen els mateixos. Bé, de fet, per molt que et jurin que són els mateixos, te'ls mires i te'ls remires del dret i del revés i acabes dient: vols dir que no són uns altres? Vaja, com passa amb el tal Karadzic.
Vam enviar un carpaccio d'Estatut aprovat per dos Parlaments i per un poble on està escrit que el 9 agost del 2008 era la data límit per tenir un nou finançament i el que estarà al límit el 9 agost serà una paciència, la nostra, amb un nivell que no està als escrits i amb la llei convertida en mandonguilles. Les famoses i tan publicitades reunions paritàries acabaran sent reunions d'anar a parir panteres. Vam demanar els papers de Salamanca i ens van portar un rotllo de paper, sí, però d'El Elefante. Ens van prometre el traspàs de Rodalies i no només no ha vingut res, sinó que ara a més de Rodalies també s'espatllen els Ferrocarrils de la Generalitat. Vam demanar participar en la gestió de l'aeroport i el que hem rebut han estat gestos, concretament un que es fa amb la mà empunyada i el dit del mig estès.
Tot just ara fa un any vam patir la famosa apagada de BCN. Hem bufat l'espelma amb un terratrèmol a Santa Coloma de Farners. Ja només falta que es reactivin els volcans de la Garrotxa o que la marxa de Ronaldinho provoqui el tancament de tots els locals d'oci per falta de clients. Radovan Karadzic acabarà al Tribunal Penal Internacional. I nosaltres, com acabarem? Doncs amb el Tribunal Constitucional marcant-nos de penal. I per l'esquadra.
Hola, som els intel·lectuals independentistes ejpañols. Ja sap, els que només ens intel·lectualitzem a favor del nacionalisme ejpañol excloent i identitari. Doncs res, que hem vist l'estudi aquest de la Generalitat sobre balances fiscals i ens hem escandalitzat molt. Quina vergonya!!! Quin robatori a mà armada!!! Quin espoli més descarat!!!
O sigui que ells mateixos (i mateixes) reconeixen que, amb dades de l'any 2005, de cada tres euros que paguen a l'Estat, resulta que els en tornen dos. Però, això què és!!! Però, és que és il·limitada la insolidaritat i l'egoisme d'aquesta colla de xoriços, o que? Ara, més que mai, és urgent imposar-los un nou model de finançament que acabi amb aquesta situació tan injusta. Home (i dona), no es tracta que l'Estat es quedi tres euros de cada tres, però, com a mínim sí 2,99. Total, per a què volen els diners? Si tenen un servei de rodalies modern i eficaç. I una xarxa elèctrica... Vénen experts de tot el món a copiar el sistema cable cau sobre cable, tot fa peeefff i un any després encara no sabem exactament per què ha fet peeefff. I les autovies? Què me'n diu, de les autovies? Tot Catalunya és una immensa autovia de tres carrils que no només és gratuïta, sinó que et paguen per circular-hi. I ara, si ens permet, hem de fer una trucada.
"Fede J.? Escolta, que som els intel·lectuals. Mira, que hem fet un altre manifest... Sí, aquest és contra l'espoli i el robatori a què ens sotmeten dels catalans... Sí, sí, una colla de lladres egocèntrics, ja ho pots ben dir, ja... Mira, que ja tenim la primera llista de signants... Sí, sí, totalment comprovada, com totes les que fem. Apunta: els Wailers, Chuck Norris, Quico Llons, Chanquete, Winston Bogarde, Naranjito, la gosseta Laika i Leticia Sabater. Aquesta última està com a intel·lectual i per cognom, que fa molt de manifest, oi? Ah, i una pregunteta: aquesta vegada ens ho ingresses o envies un taló?"
Seu central del PP a Madrit. En una habitació fosca i plena de fum (els dolents sempre fumen) cinc persones decideixen les accions a realitzar per aconseguir donar la pitjor imatge possible durant el congrés del partit a Catalunya.
"A veure, el pitjor que podem fer, així d'entrada, és tornar a imposar el candidat des d'aquí... Sí, ja sé que això ho fem sempre i que podria ser que no impactéssim prou negativament, però les boniques tradicions cal mantenir-les. A més, és l'única manera d'aconseguir que els militants mai se sentin el partit com a seu... No, és clar, ni els nostres militants ni la societat catalana, per descomptat... Bona idea, sí senyor. Imposar-lo passant per sobre de tres candidats encara no ho havíem fet mai. M'agrada molt perquè dóna una imatge pèssima. ¿I què us sembla si, a més, a la persona que triem, li imposem una direcció ocupada per la mateixa gent que fa anys que manega el partit? Exacte, una tempesta en un got d'aigua per deixar-ho tot en mans dels de sempre, però posant una cara nova... Per descomptat que ha de ser una dona, però ¿que no segueixes la moda? No, és clar, teniu raó, això no és suficient per destruir la nostra imatge...
Estaria bé irritar molt els militants a veure si aconseguim que xiulin durant els discursos de la direcció que enviem des d'aquí. Això per la tele donarà una imatge molt lamentable... Sí, sí, i fem també que la nostra candidata i la Nebrera se les fotin durant els seus discursos. Amb elegància, però que se les fotin al coll. Serà un colofó inempitjorable. El que passa és que ara queda el postcongrés i el llistó del patetisme l'hem deixat molt alt. ¿Alguna idea? Genial, sí senyor!!! Com és que no se m'havia acudit? Per una banda la Camacho dient-li a la Nebrera que ha perdut i que s'hi foti fulles i, per l'altra, la Nebrera dient que la Camacho no és ningú i que ella parlarà directament amb Rajoy... Sen-sa-ci-o-nal!!! Pitjor impossible!!! Missió acomplida.
Caballé es declara "española de pura cepa"
Dóna suport al manifest del castellà perquè "la lengua de España es la española"
Si jo fos espanyol, seria feliç. Hauria anat amb la bicolor a la plaça Roja (abans de Colón) i hauria festejat una pàtria que finalment assolia el conegut antes roja que rota. Al crit de Crisis, what crisis? hauria carregat a les espatlles l'entrenador de futbol més madrileny del continent, xandall suat inclòs, i m'hauria apuntat al festival de modernitat, joventut i èxit europeu.
Hauria aplaudit a rebentar uns esportistes que, incapaços de fer guanyar els seus respectius clubs, quan s'han vestit la samarreta vermella han oblidat de sobte els problemes de vestidor. Que han apostat per la selecció i la pàtria de moda mentre els dissidents es conformaven amb les bitlles. Que han enterrat tot el tarannà dialogant i el somni plural de fa uns anys sota una robusta capa de crosta nacionalista roja.
Més enllà de la pilota, estaria exultant per l'única crisi profunda, l'única que de debò m'importaria, la d'aquella espina clavada en l'amor propi, la del catalanisme centenari. Content de saber que un idioma entrava al quiròfan, que ràdios i teles desafectes estaven sent fetes miques per les audiències, o que la colònia es rendia als peus del primer Chikilicuatre de torn.
Tindria una hemorràgia de plaer en observar que la llei bàsica dels catalans, primer liofilitzada a les Espanyes, en acabat era envasada al buit pels tribunals. Que els separatistes s'esforçaven a separar-se entre ells, i els no tan separatistes corrien a separar-se clarament dels que ho eren més. Mentre la Catalunya optimista s'abraçava a la cabra de la legió, després d'haver regalat una muntanya de vots al govern més espanyolista de la galàxia políticament correcta. Tot plegat a canvi de (menys) diners.
Si jo fos espanyol, només em quedaria arrodonir la festa signant manifiestos per escombrar el rastre dels darrers 30 anys de catalanisme (normalització lingüística, immersió a les escoles). Fet això, plantaria als morros dels malcontents la crua elecció de futur: o TGV hispànic, o Tren Payà segregat. O província dòcil i eufòrica, o tribu rebel i arruïnada. Amb la confiança dels campions, ja no perdria la son ni pel pitjor dels pecats mortals, allò que en diuen l'autodeterminació dels pobles. I ompliria el cel de petards perquè si ho hagués planificat, no m'hauria sortit millor.
Confirmat. El PP de Catalunya és una franquícia decidida a conservar amb prou feines els pocs clients que li queden (tan pocs que impedeixen a la casa mare ser líder de vendes a tot Espanya) i fer el màxim per foragitar els clients despistats que s'interessen pels seus productes.
"Hola, bon dia. Què voldria? Ah, votar-nos? Doncs ha vingut al millor lloc. Tenim uns magnífics motius per votar-nos. I de plena temporada. Ara mateix a Madrit són la sensació i tothom en parla... Sí, sí, senyora, jo sóc nou. De fet he començat avui i plego demà. Sap què passa? Que justament ara, la central està triant la nova dependència... Sí, sí, això ho porten des d'allà, sempre ha estat així... No, aquell xicot que semblava el comte Dràcula ja no és aquí des de fa temps. Ara treballa en una botiga nostra, però a Brussel·les... No, no, la del centre no. Ell està en una situada a l'extrema dreta... Sí, aquell altre noi prim del cabell rebel que feia moltes reverències tampoc és aquí, ja... No, aquest el van fer fora i es guanya la vida honradament... No, aquell altre que fa 20 anys que mana i que era la renovació, es veu que al final tampoc ha agradat a Madrit... Sí, al final es veu que ens posaran una noia... Sí, aquí canviem sovint de dependents i uns no tenen res a veure amb els altres... Diguem que som un negoci eclèctic, políticament parlant... Ah, i vostè vol saber què som ara mateix... Doncs justament estem esperant que la central li faci el contracte a la nova i llavors sabrem si ens convertim en un frankfurt o en una botiga de menjar fet... No, nosaltres no som fabricants de res, només distribuïm... Però no s'amoïni, que, de fet, els arguments per votar-nos tampoc els necessita per ara, oi? És clar, dona, encara falta molt per a les eleccions, no es preocupi. Vingui després de l'estiu, que això estarà tot pintat i reformat per enèsima vegada i per acabar sent el mateix de sempre, a veure si podem vendre-li alguna moto. Passi-ho bé".
