Pel darrere
Descansin en pau
Van néixer mortes l'1 de gener del 2002, però en tot aquest temps ningú no s'ha atrevit a rematar-les. Ara potser seria el moment de reclamar l'eutanàsia, també per a elles.
Albert Om
Saben que són una nosa. Se senten inútils, rebutjades. Malviuen en la més absoluta de les indigències, plenes de pols i fotent-se de fàstic, en calaixos, tauletes de nit, pots de vidre reciclats, capses metàl·liques o cendrers inútils. Des del primer dia que van entrar a casa, no se n'han mogut. I tampoc no se'n mouran. On poden anar, si ningú no les vol? Si tothom fuig només veure-les.
Les seves dimensions microscòpiques, la seva insostenible lleugeresa, i un color que les fa diferents de totes -i que és el color de la marginació- les han abocat al rebuig més absolut per part de tothom.
Si cauen a terra, ningú no s'ajup a recollir-les. Si te les ofereixen, apartes la mà, com si fossin unes empestades. Les màquines -que, a vegades, tenen més bon cor que els humans- tampoc no les volen. Les escupen sense escrúpols. I apa, una altra vegada cap a la butxaca, i de la butxaca a casa, al mateix racó. A esperar que arribi el dia.
Elles ho passen molt malament, però els que hi hem de conviure cada dia també patim veient com pateixen. A hores d'ara, el problema ja afecta pràcticament totes les famílies catalanes. És l'hora de les solucions. Diuen que hi ha gent que les porta als bancs, que es veu que vénen a ser com una mena de geriàtrics, on passen juntes els últims dies de la seva vida. Però què voleu que us digui: si es poden morir a casa, millor. També tenen dret a una mort digna.
Qui se n'hagi d'encarregar, sisplau, que no perllongui més aquesta agonia. Que es fixi en Finlàndia, on quan van veure la vida que els esperava, pobretes, ja no les van ni deixar néixer. O que miri com Bèlgica i Holanda -països sempre avançats en aquestes qüestions- ja van optar al seu moment per l'eutanàsia.
Aquí, com que som especialistes a amagar els problemes, ens hem acostumat a actuar com si elles no hi fossin. Però hi són, i s'adonen de tot. I senten que, cada dos per tres, els diem el pitjor que es pot dir a una moneda: que no val res. ¿Voleu dir que, per estar així, no és millor que Nostre Senyor se les emporti? I si no se les emporta aviat, sempre les podem agafar totes i cremar-les al mig de la plaça Sant Jaume. Com que ara ja no hi surt la cara del rei d'Espanya, no compto que ens puguin ficar a la presó per això.
Les seves dimensions microscòpiques, la seva insostenible lleugeresa, i un color que les fa diferents de totes -i que és el color de la marginació- les han abocat al rebuig més absolut per part de tothom.
Si cauen a terra, ningú no s'ajup a recollir-les. Si te les ofereixen, apartes la mà, com si fossin unes empestades. Les màquines -que, a vegades, tenen més bon cor que els humans- tampoc no les volen. Les escupen sense escrúpols. I apa, una altra vegada cap a la butxaca, i de la butxaca a casa, al mateix racó. A esperar que arribi el dia.
Elles ho passen molt malament, però els que hi hem de conviure cada dia també patim veient com pateixen. A hores d'ara, el problema ja afecta pràcticament totes les famílies catalanes. És l'hora de les solucions. Diuen que hi ha gent que les porta als bancs, que es veu que vénen a ser com una mena de geriàtrics, on passen juntes els últims dies de la seva vida. Però què voleu que us digui: si es poden morir a casa, millor. També tenen dret a una mort digna.
Qui se n'hagi d'encarregar, sisplau, que no perllongui més aquesta agonia. Que es fixi en Finlàndia, on quan van veure la vida que els esperava, pobretes, ja no les van ni deixar néixer. O que miri com Bèlgica i Holanda -països sempre avançats en aquestes qüestions- ja van optar al seu moment per l'eutanàsia.
Aquí, com que som especialistes a amagar els problemes, ens hem acostumat a actuar com si elles no hi fossin. Però hi són, i s'adonen de tot. I senten que, cada dos per tres, els diem el pitjor que es pot dir a una moneda: que no val res. ¿Voleu dir que, per estar així, no és millor que Nostre Senyor se les emporti? I si no se les emporta aviat, sempre les podem agafar totes i cremar-les al mig de la plaça Sant Jaume. Com que ara ja no hi surt la cara del rei d'Espanya, no compto que ens puguin ficar a la presó per això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada