Discurs de Quim Monzó a Frankfurt (és llarg però val molt la pena)

Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un
conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest
motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de
fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura
catalana n’és la convidada.
Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat
escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No
l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en
pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la
gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un
dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides,
pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues
cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si
vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges
també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra,
compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent
és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap
mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et
quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a
ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a
Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi
proposaran pas —fer el protocolｷlari discurs inicial— l’any que la cultura
convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la
n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una
taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no
ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no
haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben
ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de
Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit
convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre
diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que
n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no
molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el
2
món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen
perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari
—més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el
jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic
Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè
alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va
molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez
français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a
tenir un premi Nobel.
A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una
sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa
semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han
anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és,
clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap
literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre
tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la
potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a
Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus,
Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més).
Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca
avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt
abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’
dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada
de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va
estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de
manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria
d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants?
¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc?
¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors
d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És
evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impelｷleix més a fer-ho.
Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg
—“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una
esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts
barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per
exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a
més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil
literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm
Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant
3
Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep
Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni
d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...
¿O potser seria millor no citar-ne cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es
belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura
de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà
que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs,
decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix
procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha
llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instalｷlada una exposició que
parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que
assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb
un interès no merament protocolｷlari? Siguem sincers i optimistes: ben
poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més
desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les
persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir,
simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja
que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del
poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja
el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català
“Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al
Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus
de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits
en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en
anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca
aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran
exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la
cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de
l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.
Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a
Nova York, a les Nacions Unides, el violoncelｷlista Casals. -Va ser un discurs
que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar
indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a
province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya
avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya
ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir
el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les
primeres Nacions Unides...”
4
També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del
Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple,
llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs
militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:
“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i
becarics”.
De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que
importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o
l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una
cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per
exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara
més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això
els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb
gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el
moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen
sílｷlabes que formen paraules per cobrir l’expedient.
Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça
esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de
polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per
una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius
exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria,
doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs
ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan
abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també
per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que
tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar
una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme,
ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per
aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el
discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no.
Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta
també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de
fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si,
en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més
important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar:
quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i
dirà:
—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.