Matrimonis
l'apunt
Diuen que arriba un punt del matrimoni en què ja no surt a compte divorciar-se. Passats uns anys, concedida la hipoteca de torn i amb un o dos fills, es veu que els costos de la separació són tan grans que surt més a compte conviure en una plàcida discussió permanent que no pas haver de barallar-se per la pensió i el règim de visites dels fills i per qui es queda el cotxe i la casa. El problema és que llavors, pactada una teatral convivència, qualsevol espurna encén un foc i el plaer masoquista que el matrimoni acaba experimentant per la picabaralla és inversament proporcional al mareig que per ells senten els amics de la parella. Mas i Duran i Lleida estan tips l'un de l'altre, s'espien mútuament, s'han perdut la confiança i passen dies i dies sense ni parlar-se. Però aguanten. I a mi això ja em mareja. Sí, ja sé que hi ha matrimonis que han aguantat així tota la vida. Però els temps han canviat. Posats a refundar-se, no en dubtin: a vegades el remei no és pitjor que la malaltia. Divorciïn-se. Ens/es faran un favor.
1 comentari:
Aquest dos no es divorciaran tan fàcilment. Estic d'acord amb tu, masses anys d'aparent conviviència com per ara engegar-ho tot a norris. La meitat d'una cosa sempre és la meitat, fins i tot en vots = en poder, així que es seguiran suportant l'un a l'altre.
Una abraçada insubmisa i enhorabona pel teu bloc.
http://pobleinsubmis.blogspot.com
Publica un comentari a l'entrada