Sóc poc home
Tota la meva solidaritat i comprensió per als que tenen tant pànic com jo que els entrin a robar a casa, i encara més per als pobres que tenen jardí. Ja és trist que em senti privilegiat per viure en un pis sense balcó.
Diuen que no és cap onada, que han estat dos casos puntuals, i que la inseguretat no augmenta, i jo que me n'alegro. Però des del cap de setmana que estic obsessionat amb la idea de tenir un xalet. Concretament, m'obsessiona la idea de no tenir-lo mai de la vida. M'ho he apuntat en un paper que penjaré a la nevera amb un imant: "Si mai t'ho pots permetre, Carles, no ho facis, recorda que ets un covard".
He vist poquíssimes pel·lícules de por, perquè com el seu nom indica, m'espanten, i no necessito estimulants ni referents de cine perquè em tremolin les cames. Però a les poques cintes de terror que vaig veure induït per alguns mals amics quan encara em costava acceptar-me tal com sóc, es reproduïa l'escena de casa unifamiliar en què ella sent un sorollet, i li demana a ell que s'aixequi a mirar si passa alguna cosa. I el més curiós, i per a mi el més inversemblant dels guions, és que ell ho fa.
Mai de la vida em penso aixecar del llit si sospito que hi pot haver algun perill a fora. Ja són ganes de provocar, jo sóc partidari de fer-me l'adormit, abraçar el coixí, tornar-me creient de cop i resar.
Ja abans del cas Tous sabia que no sóc home de tenir jardí, perquè no m'atreu gens tallar la gespa, tampoc no sé encendre barbacoes, les cuques em fan angúnia i el so d'un grill de matinada em faria posar histèric. No sé fer bricolatge, ni programar el vídeo, ni canviar la roda del cotxe ni obrir-ne el capó, i tinc serioses dificultats per mantenir una conversa sobre motos o sobre tot el que li faria a la noia de la portada del Playboy.
Fins aquí no seria greu, perquè "ser poc home", en el sentit de la masculinitat d'abans, també cotitza, segons tinc entès. El problema s'agreuja quan no ets tampoc un home sensible, ni metrosexual. Quan no ets presumit i no pots suportar el dolor d'arrencar-te els pèls de la cella, ni et compensa perdre el temps als emprovadors o gastar en cremetes. Quan ets capaç d'acumular tota la mala consciència en temes de conciliació familiar, però això no t'és suficient per posar-hi remei i aprendre a planxar. Quan sexualment ni ets viril, superdotat i acrobàtic com els d'unes pel·lis ni ets manetes, modern i apanyadet com els d'algunes sèries. Quan et sents la baula perduda en l'evolució humana, a mig camí entre l'home caçador i la dona que guardava la cova, incapaç de fer cap de les dues coses.
carles.capdevila@gmail.com
Carles Capdevila
AVUI
Tota la meva solidaritat i comprensió per als que tenen tant pànic com jo que els entrin a robar a casa, i encara més per als pobres que tenen jardí. Ja és trist que em senti privilegiat per viure en un pis sense balcó.
Diuen que no és cap onada, que han estat dos casos puntuals, i que la inseguretat no augmenta, i jo que me n'alegro. Però des del cap de setmana que estic obsessionat amb la idea de tenir un xalet. Concretament, m'obsessiona la idea de no tenir-lo mai de la vida. M'ho he apuntat en un paper que penjaré a la nevera amb un imant: "Si mai t'ho pots permetre, Carles, no ho facis, recorda que ets un covard".
He vist poquíssimes pel·lícules de por, perquè com el seu nom indica, m'espanten, i no necessito estimulants ni referents de cine perquè em tremolin les cames. Però a les poques cintes de terror que vaig veure induït per alguns mals amics quan encara em costava acceptar-me tal com sóc, es reproduïa l'escena de casa unifamiliar en què ella sent un sorollet, i li demana a ell que s'aixequi a mirar si passa alguna cosa. I el més curiós, i per a mi el més inversemblant dels guions, és que ell ho fa.
Mai de la vida em penso aixecar del llit si sospito que hi pot haver algun perill a fora. Ja són ganes de provocar, jo sóc partidari de fer-me l'adormit, abraçar el coixí, tornar-me creient de cop i resar.
Ja abans del cas Tous sabia que no sóc home de tenir jardí, perquè no m'atreu gens tallar la gespa, tampoc no sé encendre barbacoes, les cuques em fan angúnia i el so d'un grill de matinada em faria posar histèric. No sé fer bricolatge, ni programar el vídeo, ni canviar la roda del cotxe ni obrir-ne el capó, i tinc serioses dificultats per mantenir una conversa sobre motos o sobre tot el que li faria a la noia de la portada del Playboy.
Fins aquí no seria greu, perquè "ser poc home", en el sentit de la masculinitat d'abans, també cotitza, segons tinc entès. El problema s'agreuja quan no ets tampoc un home sensible, ni metrosexual. Quan no ets presumit i no pots suportar el dolor d'arrencar-te els pèls de la cella, ni et compensa perdre el temps als emprovadors o gastar en cremetes. Quan ets capaç d'acumular tota la mala consciència en temes de conciliació familiar, però això no t'és suficient per posar-hi remei i aprendre a planxar. Quan sexualment ni ets viril, superdotat i acrobàtic com els d'unes pel·lis ni ets manetes, modern i apanyadet com els d'algunes sèries. Quan et sents la baula perduda en l'evolució humana, a mig camí entre l'home caçador i la dona que guardava la cova, incapaç de fer cap de les dues coses.
carles.capdevila@gmail.com
Carles Capdevila
AVUI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada