L'acudit ha mort
Aquest article té un sol objectiu: certificar la mort de l'acudit. Lepe, Fernando Morán, Jaimito o Miss Tetes us preguen, en aquest moment tan dolorós, que els tingueu presents a les vostres oracions.
Quant temps fa que ningú no us explica un acudit? Podríeu recordar quin va ser l'últim? I quant fa que un sopar d'empresa no acaba amb tothom explicant acudits? Em sabríeu dir els anys que fa que no se us acosta algú i us diu: "¿El saben aquel que...?". O que no sentiu una història que comenci "hi havia una vegada un espanyol, un francès i un anglès...". Quin va ser l'últim programa de televisió en què vau veure un humorista sortint a explicar acudits? I l'última festa major amb un humorista a dalt de l'escenari?
Doncs, aleshores, no té cap sentit que perllonguem artificialment aquesta agonia. Diguem-ho ben clar: l'acudit ha mort. Ha mort, tal com en el seu moment també van morir, sense que poguéssim fer res per evitar-ho, el fax, el vídeo, el disc de vinil, el casset, els entremesos, el pijama de postres, els christmas de Nadal, les mantes per abrigar-nos al llit o els envelats de festa major. És llei de vida. L'acudit ja no ens fa gràcia. Ha passat a la història en dues fases: primer, el va absorbir el monòleg i ara l'ha rematat el Youtube.
El 2006 es veu que ens fan riure altres coses. Per això, els amics ja no ens expliquen acudits. Ara ens demanen el correu electrònic per enviar-nos vídeos pretesament graciosos. El repertori que et trobes a l'ordinador és extensíssim: àvies dolcíssimes que s'acosten a un nét angelical i, quan són a prop, el xuten i l'envien a l'altra punta del jardí; paròdies més o menys afortunades del "Be water, my friend"; imatges de gent fotocopiant-se el cul i altres vídeos eròtico-festius; muntatges de discursos de George Bush que, convenientment fragmentats, donen com a resultat el Sunday, Bloody Sunday d'U2; i freakies jovenets que fan apologia de la virginitat en una cançó.
Tot plegat ha donat peu a noves formes de socialització als despatxos de mig món. Un que fa veure que treballa rep aquest correu, esclata a riure, i convoca tots els seus companys, que s'ajunten al voltant d'una pantalla d'ordinador i que després li demanaran que els el reenviï al seu, d'ordinador. El que triomfa a la feina, el que s'emporta els mèrits -així com abans era el que explicava acudits- ara és el que rep primer tots aquests vídeos.
No em pregunteu per què ha passat tot això. Ni tampoc si és gràcies a l'efecte Montilla. El que és clar és que hem entrat en una nova fase de l'humor: vídeos, no paraules.
Albert Om
Aquest article té un sol objectiu: certificar la mort de l'acudit. Lepe, Fernando Morán, Jaimito o Miss Tetes us preguen, en aquest moment tan dolorós, que els tingueu presents a les vostres oracions.
Quant temps fa que ningú no us explica un acudit? Podríeu recordar quin va ser l'últim? I quant fa que un sopar d'empresa no acaba amb tothom explicant acudits? Em sabríeu dir els anys que fa que no se us acosta algú i us diu: "¿El saben aquel que...?". O que no sentiu una història que comenci "hi havia una vegada un espanyol, un francès i un anglès...". Quin va ser l'últim programa de televisió en què vau veure un humorista sortint a explicar acudits? I l'última festa major amb un humorista a dalt de l'escenari?
Doncs, aleshores, no té cap sentit que perllonguem artificialment aquesta agonia. Diguem-ho ben clar: l'acudit ha mort. Ha mort, tal com en el seu moment també van morir, sense que poguéssim fer res per evitar-ho, el fax, el vídeo, el disc de vinil, el casset, els entremesos, el pijama de postres, els christmas de Nadal, les mantes per abrigar-nos al llit o els envelats de festa major. És llei de vida. L'acudit ja no ens fa gràcia. Ha passat a la història en dues fases: primer, el va absorbir el monòleg i ara l'ha rematat el Youtube.
El 2006 es veu que ens fan riure altres coses. Per això, els amics ja no ens expliquen acudits. Ara ens demanen el correu electrònic per enviar-nos vídeos pretesament graciosos. El repertori que et trobes a l'ordinador és extensíssim: àvies dolcíssimes que s'acosten a un nét angelical i, quan són a prop, el xuten i l'envien a l'altra punta del jardí; paròdies més o menys afortunades del "Be water, my friend"; imatges de gent fotocopiant-se el cul i altres vídeos eròtico-festius; muntatges de discursos de George Bush que, convenientment fragmentats, donen com a resultat el Sunday, Bloody Sunday d'U2; i freakies jovenets que fan apologia de la virginitat en una cançó.
Tot plegat ha donat peu a noves formes de socialització als despatxos de mig món. Un que fa veure que treballa rep aquest correu, esclata a riure, i convoca tots els seus companys, que s'ajunten al voltant d'una pantalla d'ordinador i que després li demanaran que els el reenviï al seu, d'ordinador. El que triomfa a la feina, el que s'emporta els mèrits -així com abans era el que explicava acudits- ara és el que rep primer tots aquests vídeos.
No em pregunteu per què ha passat tot això. Ni tampoc si és gràcies a l'efecte Montilla. El que és clar és que hem entrat en una nova fase de l'humor: vídeos, no paraules.
Albert Om
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada