La Feria de Abril

Està a punt de començar, com és tradició cada any, la Feria de Abril de Catalunya. Però des de fa uns anys aquesta celebració aixeca polseguera a causa de les enormes subvencions públiques que rep, la manca de transparència pel que fa als comptes, possibles tractes de favor o la raó per la qual existeix aquesta festa aquí.

Quin és l'origen d'aquesta festa a Catalunya? Si voleu llegir l'article complet cliqueu aquí. Si no, aquí n'extraurem les idees principals:

• La Fira d'abril de Catalunya es gesta en albirar-se la fi de la dictadura per un polític de l'administració andalusa i per un militar d'alta graduació establert a Barcelona. L’any 1969 de la ma del Teniente coronel Linares es funda a Barcelona la Casa de Andalucía. I amb la mirada posada en la imminent arribada de la democràcia i la borsa de vots que podia suposar un andalusisme organitzat al voltant de les Cases regionals i encoratjar per la nostàlgia, proposa a la “Casa de Andalucia”, la celebració d’una Feria d’Abril a l’estil de la de Sevilla, però a Catalunya.
• Al 1971 a Castelldefels es realitza una primera prova del que havia de ser la Fira d’abril de Catalunya de la ma d’un grup de persones, entre les que es trobaran, els actuals dirigents de la gran “Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya”, la FECAC. La resposta del públic va sorprendre als organitzadors i va impulsar les properes edicions.
• Paral·lelament a les primeres edicions, al 1980, a les primeres eleccions al Parlament català es presenta el “Partido Socialista Andalúz” i aconsegueix dos escons. El nou president de la Generalitat, Jordi Pujol espantat pel fantasma de Lerroux, comença a subvencionar extraordinàriament l’esdeveniment i als seus organitzadors, la FECAC, rebent la seva recompensa amb el seu primer bany de multituds a la Feria, a la l’edició de 1985 . El mateix president d’aquesta federació ja dirà en el seu moment, que sense Pujol seria impossible que avui dia existís la Feria .
• Al 1986 el PSC/PSOE contraataca la profusa subvenció de CIU a l’arena de la Feria amb la creació d’una altre federació que pretenia desactivar la FECAC i el seu monopoli del sentiment andalús a Catalunya, l’Agrupación de Asociaciones Recreativo-Culturales Andaluzas (AARCA) que fins i tot aconsegueix celebrar una Feria d’Abril paral·lela a Cornellà, tot i que sense èxit.
• Ja per aquestes dates, la Fira d’Abril de Catalunya aconsegueix fer-se un lloc en les agendes de tots els partits polítics catalans i els d’àmbit estatal (aquests, per mitjà dels seus dirigents governants a Andalusia), i rebrà el recolzament per part de tots d’ells –excepte, a estones, d’Esquerra Republicana de Catalunya- algun dels quals a més, farà servir per aquest menester, càrrecs públics en benefici del propi partit.
• El fruït de tot això va ser que les butxaques dels organitzadors s’inflessin de manera que despertés les sospites d’algunes de les entitats que participaven en la organització, de tal manera que demanessin els comptes. Cosa que se’ls hi van negar rotundament i que va comportar s’acusés als dirigents de la FECAC de corrupció i llicenciós afany de lucre.
• Un dels pilars en el que es sustenta el poder d’aquesta federació per sortir indemne d’acusacions d’aquest tipus és la pretesa capacitat de mobilització que te. De fet, el mateix president advertirà que mentre tinguin capacitat de convocatòria, els polítics no tindran altre remei que acceptar aquest tipus d’irregularitats . Segons aquest dirigent, la Feria rep cada any tres milions de visites. El “Col·lectiu Contrastant” va fer una medició al 2002 on assegurava que era impossible que la Feria rebés més de 455.056 visites. A més, existeixen altres documents en mans de l’administració publica que xifren aquest màxim al voltant de les cent mil persones.
• A dia d’avui, la Fira resulta ser un escenari –no només d’una suposada caça de vots que any rere anys és més ridícula- sinó de la escenificació d’un suposat conflicte social irresolt –els de les “dues comunitats” enfrontades a Catalunya- del que no només viuen econòmicament uns quants paràsits, sinó que és l’element on es substantivitza aquesta permanent amenaça lerrouxista que frena literalment qualsevol exigència nacional que passi de la mera revindicació de la diferencia folklòrica.
• La Fira s’ha abastit del mite del immigrant perpetu, d’aquella ombra que sempre es manté a la frontera. La Fira, avui, no expressa altre cosa que la condició de no ser d’enlloc, la instauració d’un espai que només reivindiquen aquells que tenen obscurs interessos creats, i partits polítics que pretenen imposar la seva patent del que ells volen que sigui Catalunya.