A la tres

La ràdio nacional de Catalunya

Toni Cruanyes / tcruanyes@avui.cat

Bones i males notícies per a la ràdio en català. Segons dades de l'Estudi General de Mitjans fet públic ahir, RAC 1 ha augmentat la seva audiència un 22% en els últims cinc mesos. No és només una dada positiva que un projecte privat en català, i que fa bandera de la seva catalanitat, consolidi el seu creixement acumulat en els últims set anys. També ens hem de felicitar pel que això té de normalitat -si se'm permet dir-ho així-; com a tot arreu, hi ha transvasaments d'oients que poden triar cada programa segons la seva qualitat o els seus continguts. L'oferta en català s'amplia i es consolida, i això és positiu per a tots. Fa una dècada, Catalunya Ràdio ja era líder però les úniques apostes alternatives en català venien de l'àmbit públic (ràdios locals, Ràdio 4 i COMRàdio) o de petites franges d'algunes privades, com la SER o l'emissora de Luis del Olmo. Aleshores es deia que la normalització del català a les ones no arribaria fins que no hi hagués una emissora privada que s'expressés en català i tingués una visió nacional. Doncs, amb RAC 1, ja hem arribat al cap del carrer. Ja som normals. ¡Enhorabona a tots! El risc ara -i no és un escull menor- és que Catalunya Ràdio, que durant 25 anys ha sigut escola i llar de la radiofonia en català, pugui perdre el lideratge en un rànquing on Punto Radio, Onda Cero i, fins i tot, la COPE també consoliden posicions. Avui, el projecte de ràdio nacional, que implica excel·lència en els informatius, una xarxa ambiciosa de corresponsals i els millors analistes, només el pot oferir l'emissora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. ¡Benvinguda sigui la competència de la privada, i que serveixi per esperonar la programació de la pública! Però no oblidem que, per construir el país, Catalunya Ràdio és necessària. No ens la vulguem carregar des de fora amb crítiques interessades, i que no la desmantellin des de dintre els -pocs, però n'hi ha- que no se la creuen.

AVUI