Hi ha coses que no es poden explicar

Hi ha coses que no es poden explicar. Hi ha coses, moments, instants que només es poden viure i disfrutar per la bellesa, pel caràcter insòlit que tenen. Ja sigui a Mestalla, davant de la tele o en qualsevol altre lloc on algú es pogués delectar amb l'obra d'art que ahir va firmar Ronaldinho. L'hora? Dos quarts de vuit del vespre, més o menys, de diumenge 8 de maig del 2005. L'escenari? València. Els testimonis? Milers de persones a l'estadi, milions al món. L'autor? Ronaldo de Assís Moreira (25 anys), fill de Doña Miguelina i Joao, nascut a Porto Alegre (Brasil), germà de Roberto i Daysy, oncle del petit Diego. O sigui, Ronaldinho Gaúcho. Amb vostès, el millor jugador del món. A aquella hora, amb un sol estiuenc caient sobre València, la pilota va arribar al límit de l'àrea de Palop. Una pilota qualsevol, van pensar alguns. Doncs sí. Ho semblava, però no ho seria. El problema per al València és que va anar a parar a les botes de Ronaldinho. I els rivals no van mesurar bé l'abast d'aquesta casualitat. Li van donar temps per pensar --que ingenus!--, el van deixar que s'acomodés en aquell cos extremadament fibrós, amb cul de velocista i cames d'atleta. En tan sols unes mil.lèsimes de segon, l'artista va calcular amb precisió la distància, va mesurar l'impacte que havia de donar a aquella prodigiosa cama dreta i va preparar el quadro mirant-s'hi molt.