Iu Forn
iuforn@ya.com
Quina mandra. Quina son. Quina badallera més insuportable. Quines nonetes que vénen cada cop que obren la boca. Com se'ns solden les parpelles inferiors amb les superiors així que escoltem com diuen el de sempre. Sí, escolti, ja hi tornem a ser. Ha estat plantejar novament la no resolta qüestió del finançament i, au, un altre cop han sortit els mateixos a dir el mateix. Però, què els hem fet perquè ens castiguin amb aquesta reiteració? Però, que no tenen res més per entretenir-se? Em generen una allau d'avorriment que fa que, no s'ho creurà però és cert, estigui escrivint aquest article gràcies al pilot automàtic. Sí, home (i dona), sí, ara mateix tinc el cap recolzat sobre del teclat de l'ordinador i estic fotent uns roncs que no els supera ni la cabana porcina d'Osona tota junta i en fila índia.
Va començar dilluns l'Esperanza Aguirre, aquella dona que un cop va anar a un concert de viola de gamba i pretenia xuclar el cap de l'instrument. I va ella i en comptes d'aprofitar el pont madrileny de quatre dies (sí, sí, allà van plegar divendres i s'hi tornen a posar avui) per anar a la platja amb els seus amics Tamayo i Sáez va i diu: en ZT (amb T de tarannà) beneficia Catalunya perquè és del Barça. I, és clar, en Rodríguez Ibarra no ha pogut estar-se calladet (antes muerto que mudito) i va explotar ahir: que si volem "apoderar-nos inconstitucionalment dels impostos dels ciutadans", que si el que hem de fer és "ficar-nos els quartos per on ens càpiguen". Per sort aquest cop en Bono el tenim ocupat als Estats Units reunint-se amb en Rumsfeld i sembla ser que no ens podrà atendre.
Però a veure una cosa, ¿què hem fet per merèixer aquest càstig? ¿Per què cada cop han de sortir els mateixos a dir el mateix? No seria possible, pregunto, crear una partida al nou sistema de finançament dedicada a aquests pesats? (i pesades). Res, serien pocs diners i els pagaríem encantats (i encantades). Només els necessaris per comprar-los un puzle de deu peces a cada un (i a cada una) i tenir-los entretinguts un parell o tres d'anys. A veure si d'aquesta manera ens deixen en pau d'una punyetera vegada, que ja està bé, hòstia, que ja està bé. AVUI.
iuforn@ya.com
Quina mandra. Quina son. Quina badallera més insuportable. Quines nonetes que vénen cada cop que obren la boca. Com se'ns solden les parpelles inferiors amb les superiors així que escoltem com diuen el de sempre. Sí, escolti, ja hi tornem a ser. Ha estat plantejar novament la no resolta qüestió del finançament i, au, un altre cop han sortit els mateixos a dir el mateix. Però, què els hem fet perquè ens castiguin amb aquesta reiteració? Però, que no tenen res més per entretenir-se? Em generen una allau d'avorriment que fa que, no s'ho creurà però és cert, estigui escrivint aquest article gràcies al pilot automàtic. Sí, home (i dona), sí, ara mateix tinc el cap recolzat sobre del teclat de l'ordinador i estic fotent uns roncs que no els supera ni la cabana porcina d'Osona tota junta i en fila índia.
Va començar dilluns l'Esperanza Aguirre, aquella dona que un cop va anar a un concert de viola de gamba i pretenia xuclar el cap de l'instrument. I va ella i en comptes d'aprofitar el pont madrileny de quatre dies (sí, sí, allà van plegar divendres i s'hi tornen a posar avui) per anar a la platja amb els seus amics Tamayo i Sáez va i diu: en ZT (amb T de tarannà) beneficia Catalunya perquè és del Barça. I, és clar, en Rodríguez Ibarra no ha pogut estar-se calladet (antes muerto que mudito) i va explotar ahir: que si volem "apoderar-nos inconstitucionalment dels impostos dels ciutadans", que si el que hem de fer és "ficar-nos els quartos per on ens càpiguen". Per sort aquest cop en Bono el tenim ocupat als Estats Units reunint-se amb en Rumsfeld i sembla ser que no ens podrà atendre.
Però a veure una cosa, ¿què hem fet per merèixer aquest càstig? ¿Per què cada cop han de sortir els mateixos a dir el mateix? No seria possible, pregunto, crear una partida al nou sistema de finançament dedicada a aquests pesats? (i pesades). Res, serien pocs diners i els pagaríem encantats (i encantades). Només els necessaris per comprar-los un puzle de deu peces a cada un (i a cada una) i tenir-los entretinguts un parell o tres d'anys. A veure si d'aquesta manera ens deixen en pau d'una punyetera vegada, que ja està bé, hòstia, que ja està bé. AVUI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada