... fa més la constància d'una gota que la força d'una onada ... ... el pessimista es queixa del vent, l'optimista espera que canvïi i el realista ajusta les veles ... ... tinc quatre lectors als qui cada dia els dóno les gràcies perquè llegeixen bé allò que jo escric malament ... ... no apostis mai pel cinc perquè cada dos per tres surt sis ...
dimarts, 31 de maig del 2005
Manifiesto "Por un nuevo partido político en Cataluña"
Muchos ciudadanos catalanes creemos que la decisión es consecuencia de la incapacidad del Gobierno y de los partidos que lo componen para enfrentarse a los problemas reales de los ciudadanos.
Como todas las ideologías que rinden culto a lo simbólico, el nacionalismo confunde el análisis de los hechos con la adhesión a principios abstractos. Todo parece indicar que al elegir como principal tarea política la redacción de un nuevo Estatuto para Cataluña, lo simbólico ha desplazado una vez más a lo necesario.
La táctica desplegada durante más de dos décadas por el nacionalismo pujolista, en la que hoy insiste el tripartito, ha consistido en propiciar el conflicto permanente entre las instituciones políticas catalanas y españolas e, incluso, entre los catalanes y el resto de los españoles.
Es cada vez más escandalosa la pedagogía del odio que difunden los medios de comunicación del Gobierno catalán contra todo lo “español”. La nación, soñada como un ente homogéneo, ocupa el lugar de una sociedad forzosamente heterogénea.
El nacionalismo es la obsesiva respuesta del actual gobierno ante cualquier eventualidad. Lo único que se le resiste son los problemas, cada vez más vigorosos y complicados. Por ejemplo, el de la educación de los niños y jóvenes catalanes.
La política lingüística que se ha aplicado a la enseñanza no ha impedido que los estudiantes catalanes ocupen uno de los niveles más bajos del mundo desarrollado en comprensión verbal y escrita. Este es sólo uno de los más llamativos resultados de dos décadas de gestión nacionalista.
Dos décadas en las que el poder político, además, ha renunciado a aprovechar el importantísimo valor cultural y económico que supone la lengua castellana, negando su carácter de lengua propia de muchos catalanes.
La decadencia política en que ha sumido el nacionalismo a Cataluña tiene un correlato económico. Desde hace tiempo la riqueza crece en una proporción inferior a la de otras regiones españolas y europeas comparables.
Un buen número de indicadores cruciales, como la inversión productiva extranjera o las cifras de usuarios de internet, ofrecen una imagen de Cataluña muy lejana del papel de locomotora de España que el nacionalismo se había autopropuesto.
Su reacción ha sido la acostumbrada: atribuir la decadencia económica a un reparto de la hacienda pública supuestamente injusto con Cataluña.
Cabe recordar que una de las acusaciones tradicionales de la izquierda al anterior gobierno conservador había sido, precisamente, la de no saber gestionar con eficacia los recursos de que disponía y practicar una política victimista que ocultara todos sus fracasos de gestión.
Poco tiempo ha necesitado el gobierno tripartito para adherirse a esta reacción puramente defensiva, que, además, ha incurrido con frecuencia en la inmoralidad. Alguno de sus consejeros no ha tenido mayor inconveniente en afirmar que mientras el norte español trabaja, el sur dilapida. No parece que el creciente aislamiento de Cataluña respecto de España y que su visible pérdida de prestigio entre los ciudadanos españoles, hayan contribuido a paliar esta decadencia.
Sin embargo, el nacionalismo sí ha sido eficaz como coartada para la corrupción. Desde el caso Banca Catalana hasta el más reciente del 3% (que pasará a la historia por haber provocado una de las más humillantes sesiones que haya vivido un parlamento español) toda acusación de fraude en las reglas de juego se ha camuflado tras el consenso.
Un consenso que no sólo se manifiesta en los escenarios del parlamentarismo sino que forma parte del paisaje. Puede decirse que en Cataluña actúa una corrupción institucional que afecta a cualquier ciudadano que aspire a un puesto de titularidad pública o pretenda beneficiarse de la distribución de los recursos públicos.
En términos generales, el requisito principal para ocupar una plaza, recibir una ayuda, o beneficiarse de una legislación favorable, es la contribución al mito identitario y no los méritos profesionales del candidato o el interés práctico de la sociedad.
Como las fuerzas políticas representadas hoy en el Parlamento de Cataluña se muestran insensibles ante este estado de cosas, los abajo firmantes no se sienten representados por los actuales partidos y manifiestan la necesidad de que un nuevo partido político corrija el déficit de representatividad del Parlamento catalán.
Este partido, identificado con la tradición ilustrada, la libertad de los ciudadanos, los valores laicos y los derechos sociales, debería tener como propósito inmediato la denuncia de la ficción política instalada en Cataluña.
Oponerse a los intentos cada vez menos disimulados de romper cualquier vínculo entre catalanes y españoles. Y oponerse también a la destrucción del razonable pacto de la transición que hace poco más de veinticinco años volvió a situar a España entre los países libres.
La mejor garantía del respeto de las libertades, la justicia y la equidad entre los ciudadanos, tal y como se conciben en un Estado de Derecho, reside en el pleno desarrollo del actual régimen estatutario de las Autonomías, enmarcado en la Constitución de 1978.
Es cierto que el nacionalismo unifica transversalmente la teoría y la práctica de todos los partidos catalanes hasta ahora existentes; precisamente por ello, está lejos de representar al conjunto de la sociedad.
Llamamos, pues, a los ciudadanos de Cataluña identificados con estos planteamientos a reclamar la existencia de un partido político que contribuya al restablecimiento de la realidad.
Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Ivan Tubau y Horacio Vázquez Rial.
dilluns, 30 de maig del 2005
Vuitena obra
-Es mi primer ejercicio de escritura- contestó [...]- y desde que lo escribí (tenía, creo yo, catorce años, y todavía era una criatura del bosque), desde entonces lo he llevado encima como un amuleto. Después he rellenado muchos pergaminos más, algunas veces día a día. Tenía la impresión de existir solo porque por la noche podía relatar lo que me había pasado por la mañana. Más tarde, me conformaba con epítomes mensuales, pocas líneas, para acordarme de los acontecimientos principales. Y, me decía, cuando esté enterado en años (que a saber, sería ahora), extenderé las Gesta Baudolini sobre la base de estas notas. De esta manera, en el transcurso de mis viajes, llevaba conmigo la historia de mi vida. Pero en la huida del reino del Preste Juan ..."
diumenge, 29 de maig del 2005
Arbúcies, enramades i la "passada" del castell
ska-p, don't get me wrong, moonlight shadow, bon dia, l'empordà, pink floid, boig per tu, dire straits, bon jovi, elèctrica dharma, tu ets la llum, scorpions, fiesta pagana, la oreja de van gogh ...
dijous, 26 de maig del 2005
L'últim sopar
A casa tenim penjat un quadre que és una còpia (suposo) de L'últim sopar de Leonardo da Vinci. Mentre m'estava llegint El Codi da Vinci de Dan Brown, hi ha un moment on estan estudiant el quadre i van explicant que a la dreta de Jesús hi ha Magdalena, i que si es compten les mans de tots els personatges n'hi ha una de més ... Doncs jo, em vaig aixecar amb el llibre a la mà i vaig anar a veure el quadre i a comptar mans i peus ...
El que és fort és que feia una setmana ho havia vist fer al meu germà i vaig pensar que s'havia tornat lel·lo ...
You'll never walk alone
When you walk through a storm, hold your head up highAnd don't be afraid of the darkAt the end of the storm, is a golden lightAnd the sweet silver voice from a larkWalk on through the rain, Walk on through the wind Though your dreams be lost and tornWalk on, walk on, with hope in your heartAnd you'll never walk aloneYou'll never walk alone.
Walk on, walk on, with hope in your heartAnd you'll never walk aloneYou'll never walk alone.
dimecres, 25 de maig del 2005
Un dia normal a l'aeroport
dimarts, 24 de maig del 2005
Sóc mono !!!!
"El siempre encantador, lleno de energía Mono es el fiestero del Zodiaco Chino. Los Monos tienen un apetito insaciable por diversión y actividad. Es fácil para ellos pasar un buen rato en cualquier multitiud. Son optimistas, ingeniosos y poseen una mente muy aguda. Aunque los Monos adoran ser el centro de atención, también son buenos para escuchar. Su insaciable curiosidad garantiza que serán conocedores en una gran variedad de asuntos. Su inteligencia les permite realizar tareas complejas con facilidad. Los Monos son exhibicionistas que no aman otra cosa sino deslumbrar a todos con sus bufonadas.
La mayoría de los Monos no poseen un sentido de la moral muy desarrollado. De hecho, si es divertido, ellos lo harán. Su objetivo central es la búsqueda de su propio placer. Los Mnos son amantes divertidos y placenteros, pero hay que tener cuidado con la posiblidad de que se extravíe. Los Monos intentarán todo una vez, y si es mínimamente entretenido con seguirdad lo volverán a intentar.
La actitud egoísta del Mono puede ser un problema para muchos otros signos del Zodiaco. Son muy hedonistas y no tienen autocontrol. Si no pueden encontrar una fiesta iniciarán una ellos mismos."
"¿Las esdrújulas se acentúan todas verdad?"
Bravo. Ho afirma o ho pregunta. No no, ho pregunta. Quin dubte tant important quan fas hispàniques. Si no me'n recordo malament, això de que les esdrúixoles s'accentuen totes ho estudiàvem a EGB ... però millor tard que mai.
dilluns, 23 de maig del 2005
Setena obra
Os he descrito con la mayor sinceridad el modo de ser de su República a la que considero no sólo la mejor, sino la única digna de llevar tal nombre. Porque en otros sitios los que hablan de República lo que buscan es su interés personal. Pero en [...], como no hay intereses particulares, se toma como interés propio el patrimonio público; con lo cual el provecho es de todos."
Resposta
I com heu pogut veure, canvi de look ... fins que me'n cansi i el torni a canviar.
diumenge, 22 de maig del 2005
The Best
You come to me, come to me wild and wild
When you come to me
Give me everything I need
Give me a lifetime promises and a world of dreams
Speak a language of love like you know what it means
And it can't be wrong
Take my heart and make it strong baby
You're simply the best, better than all the rest
Better than anyone, anyone I've ever met
I'm stuck on your heart, and hang on every word you say
Tear us apart, baby I would rather be dead
In your heart I see the star of every night and every day
In your eyes I get lost, I get washed away
Just as long as I'm here in your arms
I could be in no better place
You're simply the best, better than all the rest
Better than anyone, anyone I've ever met
I'm stuck on your heart, and hang on every word you say
Tear us apart, baby I would rather be dead
Each time you leave me I start losing control
You're walking away with my heart and my soul
I can feel you even when I'm alone
Oh baby, don't let go
dissabte, 21 de maig del 2005
Del Sud
Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, país que ja no hi és, que s'amaga del temps dins el cor de la gent.
Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.
Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat, del somni exiliat.
Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.
dijous, 19 de maig del 2005
De puig en puig pel coll de finestrelles ...
El primer cim és l'Aneto, punt màxim del Pirineu amb 3.404 metres. El vam fer l'estiu del 2000 en el segon intent. El primer dia vam començar a caminar a dos quarts de sis del matí del refugi de la Renclusa amb boira i mig plovent. A mesura que anàvem pujant, la temperatura baixava i en comptes de ploure ja mig nevava. Vam decidir desistir i intentar-ho dos dies després.
Dos dies després vam fer cim. Refugi de la Renclusa - coll del portilló inferior - portilló superior - coll de l'infern - coll de Corones - Punta Oliveres - pas de Mahoma - Aneto.
Foto del cim de l'Aneto feta probablement des de la glacera, tot just passat el portilló superior
El massís de la Maladeta
La glacera de l'Aneto. A mà dreta, fora de la foto, hi ha el pic de Corones. Entre el pic de Corones i l'Aneto, la collada de Corones. La punta que es veu al fons és la punta Oliveres. L'Aneto està darrera.
El pas de Mahoma. En aquesta foto no es veu bé el pas. Tot i que hi ha molta mitologia envers aquest pas, tampoc és que sigui de gran dificultat. Un cop hi ets t'adones que has passat per llocs molt més difícils i perillosos que aquest, però és l'Aneto.
El pas de Mahoma des de la Punta Oliveras
Per adormir-se
dimecres, 18 de maig del 2005
"El primer weblog que no defrauda" by xmon
Corria el mes d'octubre quan va aparèixer amb molta força un nou weblog, l'XMON!, on l'autor afirmava que seria el primer weblog que no defraudaria. Us donaré quatre dades:
- El primer post és del 12 d'octubre, dia de la hispanitat. L'últim, del dia 13, l'endemà.
- 8 posts en dos dies. Una mitjana impressionant.
- 30 comentaris en dos dies i en 8 posts. Una mitjana de 15 comentaris per dia, gairebé 4 per post. Aquests records no els aconsegueix ni el blog d'Hernández Mancha.
- Orientació dels posts: un parla sobre el puticuero, el metrosexual que Catalunya necessitava amb un mapa iraquí on es fan travesses per saber cap a on es dirigiran les conquestes xiis. Un altre sobre el gat Julius, sobre el megasopar a Sa Rianxeira, morpheo benítez, marc hasselhoff i un llarg etcètera.
Spanish Bizarro
El Puticuero, el metrosexual que Catalunya necessitava
Sopar de Reactiva a Begur. Després vindria Sa Riera, l'observació de dues morses úniques en la seva espècie i el fi de festa amb en Narcís i el seu equalitzador.
dimarts, 17 de maig del 2005
Sisena obra
Quan els caníbals s'aplegaren de nou al voltant del foc després de la menja, ningú no digué un mot. Un eructava, l'altre escopia un osset, l'altre feia petar la llengua lleugerament o acostava a les flames, amb un copet del dit, la resta d'esquinçalls de la levita blava. [...]. Llevat de sentir l'estómac una mica feixuc, notaven el cor ben lleuger. En llurs obscures ànimes vacil·là de sobte una alegria ben agradable. I en llurs rostres hi havia un resplendor tendre i jovenívol de felicitat. Potser era per això que no gosaven alçar l'esguard i mirar-se mútuament als ulls.
Després, quan es decidiren a fer-ho, de primer furtivament, més tard obertament, hagueren de somriure. Estaven extraordinàriament cofois. Per primera vegada havien fet alguna cosa per amor."
"Madrid cabrón saluda al campeón"
- "Es polaco el que no bote es, es". Ramón Mendoza, expresident del Real Madrid.
- "Barça, barça, mierda". Jugadors del Real Madrid, entre ells Raul, cantant l'himne del Barça i acabant-lo d'aquesta manera. Té conya que per insultar un club hagis de saber-te tot l'himne ...
- "Madrid llorones, saluden a los campeones". Luis Figo, exjugador del Barça i actual membre de la plantilla blanca. Algú li ha demanat disculpes?
Que n'aprenguin !
Futbol Club Barcelona amigo. La bufanda penjada al coll recorda la final de Wembley ... il y a ... il y a ... collons, quan temps fa ja ...
Mitja part. El llevant guanya i el barça ja no és campió. En David no vol ni mirar-ho.
Sant Eto'o fa el seu golet i el barça guanya la lliga. A celebrar-ho tots a la plaça Catalunya !!!!!!!!!
Sense comentaris. Si la bufanda del barça és del 92, la samarreta és del 89. Encara era meyba !!!
Jaume I ben col·lapsat.
dilluns, 16 de maig del 2005
Resposta
I si us penseu que aquest blog no us parlaria de la notícia del cap de setmana, aneu errats. Demà al matí tindreu informació de la bona sobre el campionat de lliga. I més novetats.
dijous, 12 de maig del 2005
Com que no tinc vergonya de mi (sé que soc un tio super bo i que tothom ho sap) us penjo aquest magnífic retrat. De dreta a esquerra: jo, en marc, en xevi, en david i l'àngel. Els dos últims, germans meus per la gràcia de Déu. Tot això ha estat obra d'en Carles. David, et recordo que aquest paio treballa a dos metres de tu, a la taula del costat. A vere si controlem més els treballadors ...
Abuelito dime tú
Abuelito dime tu,
que sonidos son los que oigo yo,
Abuelito dime tu,
porque yo en la nube voy.
Dime porque huele el aire así,
dime porque yo soy tan feliz.
Abuelito, nunca yo de ti me alejaré.
Abuelito dime tu,
lo que dice el viento y su canción
Abuelito dime tu,
porque llovió, porque nevó.
Dime porque, todo blanco es,
dime porque yo soy tan feliz
Abuelito, nunca yo de ti me alejaré.
Abuelito dime tu,
si el abeto a mi me puede hablar,
Abuelito dime tu,
porque la luna ya se va.
Dime porque hasta aquí subí
dime porque yo soy tan feliz.
Abuelito, nunca yo de ti me alejaré.
dimecres, 11 de maig del 2005
Solució a l'enigma
Concierto separatista en Barcelona financiado con fondos públicos
La Comisión 23 de Abril, impulsada por Plataforma per la Llengua, Acció Cultural del País Valencià, Coordinadora d’Associacions per la Llengua, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear se ha constituido como Comisión transversal de todas las innumerables asociaciones financiadas con fondos públicos.
Bajo la estructura de este concierto se esconde, además de la infinidad de subvenciones e intento de potenciación de estos grupos, la homogenización de la juventud catalana a la que se hace creer que más allá del nacionalismo no existe nada. Estas bandas, que por si solas son incapaces de movilizar público o vender cantidades de discos que las hagan sobrevivir, vierten en la mayoría de letras insultos con todo tipo de impunidad contra España, su constitución, la monarquía, etc...
En el manifiesto que publica la Comisión 23 de abril podemos leer frases como: “las administraciones de las naciones sin estado han de dar soporte sin complejos a la producción cultural propia y exclusiva del país”.
También leíamos: “Pedimos más facilidades para que los músicos en catalán,(no ya catalanes), tengan espacios o salas donde poder presentar sus creaciones, más apoyo, más soporte para la edición discográfica y para la distribución”.
Según ha podido saber Minuto Digital, tras acceder a documentos que así lo señalan, los únicos grupos que reciben apoyos públicos y a los que les es permitido tocar gratuitamente en salas de conciertos que dependen del consell de la juventud o estamentos públicos, son en un 99% grupos filo separatistas.
dimarts, 10 de maig del 2005
El joc de les diferències
dilluns, 9 de maig del 2005
Panem et circenses
Ja ho feien els antics emperadors romans. Perquè la gent no protestés, els hi donaven pa perquè mengessin i feien actuacions de circ perquè es divertissin. I ja està, la societat contenta i feliç i seguint anant en ramat.
Doncs ahir al matí va passar més o menys el mateix. La monarquia borbònica espanyola ja no està en perill i els republicans haurem d'esperar encara força generacions per poder veure'ls caure.
Pel que fa a la criatura, ell/a no té cap culpa de néixer en el si de la familia que neixerà. Tant de bo sigui una nena. I llavors tots a córrer a canviar la constitució. La constitució és intocable per segons quins aspectes però quan és per la monarquia, tothom es posarà d'acord per salvaguardar la monarquia espanyola i perquè continui havent-hi un rei de tots els espanyols.
Hi ha coses que no es poden explicar
Cinquena obra
Mira que n'era de senzilla ...
dissabte, 7 de maig del 2005
ERC imita las herrikotabernas
Més fotos de París
A punt d'embarcar en aquest preciós Airbus 737-800 de la companyia Ryanair.
Descansant després d'una de les patejades per París
Me llamo Gump, Forrest Gump. Fent el gilipolles per París ... per no perdre el costum
Joc de reflexos ... li està llepant la cara?
Fa un dia que el papa ha mort. Per tant, l'església no té amo. Jo i la carina decidim fer-nos amb el poder.
El gran sopar a base de productes típics del paki
dijous, 5 de maig del 2005
Texas aprueba por ley que las animadoras no meneen el trasero
"La gente me está llamando y diciendo lo disgustados que están al ver las actuaciones sexualmente sugerentes en parte de las marchas o las animadoras", dijo un demócrata de Houston, Al Edwards, que promueve el proyecto de ley. Edwards se queja de que las animadoras "sacuden el culo", pero la propuesta no define qué constituye una animación sugerente.
La republicana Senfronia Thompson, también de Houston, dijo que el proyecto de ley era un desperdicio de tiempo. "Creo que la Agencia de Educación de Texas tiene suficiente al asegurarse de que nuestro niños están mejor educados, y estamos gastando nuestro tiempo en esto", dijo Thompson a los legisladores. CADENA SER.COM
Col du Bunyol
Un cop arribat al col du Bunyol, la pujada ja està. Han estat uns 8 quilòmetres de pujadeta, alguns trossos més forta que d'altres. Però si el teu estat de forma és pèssim, com el meu, tot costa més.
Ohhhhhhhhhh, que maco :-p Això ja és baixant de Brunyola. Al fons es veu Santa Bàrbara (la tapa el quicaracoc aquest) i com veieu pot ser que a mitja tarda faci una xafegada.
Dades tècniques del recorregut
- Total quilòmetres: 18
- Temps estimat: avui una horeta. Però estic en baixa forma i avui m'he parat unes quantes vegades per fer fotos, veure aigua abundant (anar amb bici a la una del migdia no és molt recomanable perquè ja comença a fer calor)
- Dificultat: els primers 7 quilòmetres són de pujada. Els 9 restants tendeixen a la baixada, però amb "falsos llanos"
dimecres, 4 de maig del 2005
Ja la teniu aquí !!!!! La nova adquisició !!!!! :-p
Avui ja he estrenat la nova bicicleta. Hi he estat pensant i fa com uns sis o set anys que no pujava a cap bici ... i encara me'n recordava. Això deu ser com el volar, que un cop n'has après no ho oblides mai. Per estrenar-la, he anat a fer la mítica volta al "circuit" (de circuit no en té res però quan erem petits semblava que anàvem qui sap on els tres germanets) d'uns set quilòmetres. La distància era força escueta però ha servit per constatar dues coses:
- per què són tant incòmodes els sillins de les bicis? Al cap de cinc minuts ja tenia el cul adolorit ...
- el meu estat de forma és força depriment. Fins i tot el meu germà em guanya a les curses. Això m'ha fet veure que a partir d'ara faré un estricte entrenament diari ...
Demà faré un altre mític recorregut: el col du "Bunyol". Altrament dit pujar a Brunyola per la carretera que ve de Santa Coloma (jo hi pujaré per Serrallonga, perquè és més curt) i baixaré per Sant Dalmai (tot i que trencaré abans d'arribar a l'Onyar i baixaré fins a casa a través de ca la regidora i els rovira). Ja us diré com ha anat. Normalment em portaré la càmera, qui sap si un dia fotografïi alguna cosa interessant (alguna prenent el sol ...).
Espe i Ibarra, quina mandra
iuforn@ya.com
Quina mandra. Quina son. Quina badallera més insuportable. Quines nonetes que vénen cada cop que obren la boca. Com se'ns solden les parpelles inferiors amb les superiors així que escoltem com diuen el de sempre. Sí, escolti, ja hi tornem a ser. Ha estat plantejar novament la no resolta qüestió del finançament i, au, un altre cop han sortit els mateixos a dir el mateix. Però, què els hem fet perquè ens castiguin amb aquesta reiteració? Però, que no tenen res més per entretenir-se? Em generen una allau d'avorriment que fa que, no s'ho creurà però és cert, estigui escrivint aquest article gràcies al pilot automàtic. Sí, home (i dona), sí, ara mateix tinc el cap recolzat sobre del teclat de l'ordinador i estic fotent uns roncs que no els supera ni la cabana porcina d'Osona tota junta i en fila índia.
Va començar dilluns l'Esperanza Aguirre, aquella dona que un cop va anar a un concert de viola de gamba i pretenia xuclar el cap de l'instrument. I va ella i en comptes d'aprofitar el pont madrileny de quatre dies (sí, sí, allà van plegar divendres i s'hi tornen a posar avui) per anar a la platja amb els seus amics Tamayo i Sáez va i diu: en ZT (amb T de tarannà) beneficia Catalunya perquè és del Barça. I, és clar, en Rodríguez Ibarra no ha pogut estar-se calladet (antes muerto que mudito) i va explotar ahir: que si volem "apoderar-nos inconstitucionalment dels impostos dels ciutadans", que si el que hem de fer és "ficar-nos els quartos per on ens càpiguen". Per sort aquest cop en Bono el tenim ocupat als Estats Units reunint-se amb en Rumsfeld i sembla ser que no ens podrà atendre.
Però a veure una cosa, ¿què hem fet per merèixer aquest càstig? ¿Per què cada cop han de sortir els mateixos a dir el mateix? No seria possible, pregunto, crear una partida al nou sistema de finançament dedicada a aquests pesats? (i pesades). Res, serien pocs diners i els pagaríem encantats (i encantades). Només els necessaris per comprar-los un puzle de deu peces a cada un (i a cada una) i tenir-los entretinguts un parell o tres d'anys. A veure si d'aquesta manera ens deixen en pau d'una punyetera vegada, que ja està bé, hòstia, que ja està bé. AVUI.
dimarts, 3 de maig del 2005
Demà, la presentació en societat
dilluns, 2 de maig del 2005
Quarta obra
Vi que algunos sirvientes se aventuraban a entrar en lo que quedaba de la iglesia: supuse que intentaban penetrar en la cripta del tesoro para alzarse con algún objeto precioso antes de escapar. Ignoro si lo lograron, si la cripta no se había hundido, si los pillos no se hundieron en las entrañas de la tierra al tratar de llegar hasta ella."
Très mal, très mal, fatal !!!!!!!
Doncs sí, es tractava d'"El diari" d'Anna Frank.
Em penso que hauré de començar a posar paràgrafs de Lecturas, Diez minutos o Hola a veure si n'endevineu algun ...