dimarts, 31 de maig del 2005

L'afroninja més famós



Us sonen aquestes imatges? Són d'un video que va córrer fa un temps per internet. És un fart de riure, no tant per la patacada en si, sino per la reacció de l'afroninja quan el paio que grava li pregunta si està bé. Ell respon que si, però inmediatament perd l'equilibri a causa del cop i torna a caure a terra. Mític.

I per què me n'he recordat ara? Doncs perquè he visitat la web d'en Marc, diga-li zpixel, diga-li lo marc.

Manifiesto "Por un nuevo partido político en Cataluña"

Después de 23 años de nacionalismo conservador, Cataluña ha pasado a ser gobernada por el nacionalismo de izquierdas. Nada sustantivo ha cambiado. Baste con decir que el actual gobierno ha fijado como su principal tarea política la redacción de un nuevo Estatuto de Autonomía.

Muchos ciudadanos catalanes creemos que la decisión es consecuencia de la incapacidad del Gobierno y de los partidos que lo componen para enfrentarse a los problemas reales de los ciudadanos.

Como todas las ideologías que rinden culto a lo simbólico, el nacionalismo confunde el análisis de los hechos con la adhesión a principios abstractos. Todo parece indicar que al elegir como principal tarea política la redacción de un nuevo Estatuto para Cataluña, lo simbólico ha desplazado una vez más a lo necesario.

La táctica desplegada durante más de dos décadas por el nacionalismo pujolista, en la que hoy insiste el tripartito, ha consistido en propiciar el conflicto permanente entre las instituciones políticas catalanas y españolas e, incluso, entre los catalanes y el resto de los españoles.

Es cada vez más escandalosa la pedagogía del odio que difunden los medios de comunicación del Gobierno catalán contra todo lo “español”. La nación, soñada como un ente homogéneo, ocupa el lugar de una sociedad forzosamente heterogénea.

El nacionalismo es la obsesiva respuesta del actual gobierno ante cualquier eventualidad. Lo único que se le resiste son los problemas, cada vez más vigorosos y complicados. Por ejemplo, el de la educación de los niños y jóvenes catalanes.

La política lingüística que se ha aplicado a la enseñanza no ha impedido que los estudiantes catalanes ocupen uno de los niveles más bajos del mundo desarrollado en comprensión verbal y escrita. Este es sólo uno de los más llamativos resultados de dos décadas de gestión nacionalista.

Dos décadas en las que el poder político, además, ha renunciado a aprovechar el importantísimo valor cultural y económico que supone la lengua castellana, negando su carácter de lengua propia de muchos catalanes.

La decadencia política en que ha sumido el nacionalismo a Cataluña tiene un correlato económico. Desde hace tiempo la riqueza crece en una proporción inferior a la de otras regiones españolas y europeas comparables.

Un buen número de indicadores cruciales, como la inversión productiva extranjera o las cifras de usuarios de internet, ofrecen una imagen de Cataluña muy lejana del papel de locomotora de España que el nacionalismo se había autopropuesto.

Su reacción ha sido la acostumbrada: atribuir la decadencia económica a un reparto de la hacienda pública supuestamente injusto con Cataluña.

Cabe recordar que una de las acusaciones tradicionales de la izquierda al anterior gobierno conservador había sido, precisamente, la de no saber gestionar con eficacia los recursos de que disponía y practicar una política victimista que ocultara todos sus fracasos de gestión.

Poco tiempo ha necesitado el gobierno tripartito para adherirse a esta reacción puramente defensiva, que, además, ha incurrido con frecuencia en la inmoralidad. Alguno de sus consejeros no ha tenido mayor inconveniente en afirmar que mientras el norte español trabaja, el sur dilapida. No parece que el creciente aislamiento de Cataluña respecto de España y que su visible pérdida de prestigio entre los ciudadanos españoles, hayan contribuido a paliar esta decadencia.

Sin embargo, el nacionalismo sí ha sido eficaz como coartada para la corrupción. Desde el caso Banca Catalana hasta el más reciente del 3% (que pasará a la historia por haber provocado una de las más humillantes sesiones que haya vivido un parlamento español) toda acusación de fraude en las reglas de juego se ha camuflado tras el consenso.

Un consenso que no sólo se manifiesta en los escenarios del parlamentarismo sino que forma parte del paisaje. Puede decirse que en Cataluña actúa una corrupción institucional que afecta a cualquier ciudadano que aspire a un puesto de titularidad pública o pretenda beneficiarse de la distribución de los recursos públicos.

En términos generales, el requisito principal para ocupar una plaza, recibir una ayuda, o beneficiarse de una legislación favorable, es la contribución al mito identitario y no los méritos profesionales del candidato o el interés práctico de la sociedad.

Como las fuerzas políticas representadas hoy en el Parlamento de Cataluña se muestran insensibles ante este estado de cosas, los abajo firmantes no se sienten representados por los actuales partidos y manifiestan la necesidad de que un nuevo partido político corrija el déficit de representatividad del Parlamento catalán.

Este partido, identificado con la tradición ilustrada, la libertad de los ciudadanos, los valores laicos y los derechos sociales, debería tener como propósito inmediato la denuncia de la ficción política instalada en Cataluña.

Oponerse a los intentos cada vez menos disimulados de romper cualquier vínculo entre catalanes y españoles. Y oponerse también a la destrucción del razonable pacto de la transición que hace poco más de veinticinco años volvió a situar a España entre los países libres.

La mejor garantía del respeto de las libertades, la justicia y la equidad entre los ciudadanos, tal y como se conciben en un Estado de Derecho, reside en el pleno desarrollo del actual régimen estatutario de las Autonomías, enmarcado en la Constitución de 1978.

Es cierto que el nacionalismo unifica transversalmente la teoría y la práctica de todos los partidos catalanes hasta ahora existentes; precisamente por ello, está lejos de representar al conjunto de la sociedad.

Llamamos, pues, a los ciudadanos de Cataluña identificados con estos planteamientos a reclamar la existencia de un partido político que contribuya al restablecimiento de la realidad.

Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Ivan Tubau y Horacio Vázquez Rial.

dilluns, 30 de maig del 2005

Vuitena obra

"-¿Qué es esto?- preguntó Nicetas, después de darle unas vueltas entre las manos al pergamino e intentar leer algunas líneas.
-Es mi primer ejercicio de escritura- contestó [...]- y desde que lo escribí (tenía, creo yo, catorce años, y todavía era una criatura del bosque), desde entonces lo he llevado encima como un amuleto. Después he rellenado muchos pergaminos más, algunas veces día a día. Tenía la impresión de existir solo porque por la noche podía relatar lo que me había pasado por la mañana. Más tarde, me conformaba con epítomes mensuales, pocas líneas, para acordarme de los acontecimientos principales. Y, me decía, cuando esté enterado en años (que a saber, sería ahora), extenderé las Gesta Baudolini sobre la base de estas notas. De esta manera, en el transcurso de mis viajes, llevaba conmigo la historia de mi vida. Pero en la huida del reino del Preste Juan ..."

Soooooooooolució

Utopia !!!!!!!!!!!!! de Tomas Moro !!!!!!!! A vere si encerteu la que ve ara ...

diumenge, 29 de maig del 2005

Arbúcies, enramades i la "passada" del castell

Divendres al vespre. Arribem a Arbúcies després de girar cua a l'eix perquè un camió s'havia incendiat. Després de deixar els trastos a casa d'en Jaume i la Susanna, anem a sopar a can Leo. Els quintos valen 95 cèntims i abans de començar a sopar ja me n'havia fotut 5. La nit prometia ... Ens reunim al voltant de la taula una quinzena de persones, menjant i bevent, sobretot bevent. Càntics, acudits de molt baix nivell (estudies o treballes? eing? que a on treballes?), cervesa per terra ja que els nostres músculs ja fan coses involuntàries ... A no sé quina hora deixem el restaurant i marxem cap a la festa. Evidentment, la passada del castell feia hores que ja s'havia fet i arribem quan la plaça ja està plena. Tota la nit hi va haver el mateix conjunt que feia versions de cançons arxiconegudes (ja us les posaré al final). Més cervesa, cubates i el joc de la nit: intentar fer entrar una pilota de plàstic a la única finestra de la plaça que estava oberta, fins que l'amo se'n va adonar i va pujar a tancar-la. A més, entre quatre o cinc ens vam posar a cantar "madrid, cabró, saluda al campió". Ho va acabar cantant tothom i al final van acabar tocant l'himne del barça !!!. Al final de tot, cap a casa a dormir. Eren ja més de les sis i el sol ja sortia. També començava la cercavila per acabar menjant xocolata amb xurros, però això ja ho deixarem per l'any vinent.

ska-p, don't get me wrong, moonlight shadow, bon dia, l'empordà, pink floid, boig per tu, dire straits, bon jovi, elèctrica dharma, tu ets la llum, scorpions, fiesta pagana, la oreja de van gogh ...

dijous, 26 de maig del 2005

L'últim sopar



A casa tenim penjat un quadre que és una còpia (suposo) de L'últim sopar de Leonardo da Vinci. Mentre m'estava llegint El Codi da Vinci de Dan Brown, hi ha un moment on estan estudiant el quadre i van explicant que a la dreta de Jesús hi ha Magdalena, i que si es compten les mans de tots els personatges n'hi ha una de més ... Doncs jo, em vaig aixecar amb el llibre a la mà i vaig anar a veure el quadre i a comptar mans i peus ...
El que és fort és que feia una setmana ho havia vist fer al meu germà i vaig pensar que s'havia tornat lel·lo ...

You'll never walk alone

When you walk through a storm, hold your head up highAnd don't be afraid of the darkAt the end of the storm, is a golden lightAnd the sweet silver voice from a larkWalk on through the rain, Walk on through the wind Though your dreams be lost and tornWalk on, walk on, with hope in your heartAnd you'll never walk aloneYou'll never walk alone.

Walk on, walk on, with hope in your heartAnd you'll never walk aloneYou'll never walk alone.

dimecres, 25 de maig del 2005

Un dia normal a l'aeroport

Entro a l'aeroport a les 12.30 del migdia. Fa un sol que estavella les pedres. Vaig a la màquina de café i em prenc el meu primer tallat. Surto a la pista. Hi ha en Mascort i en Muñoz i em diuen que s'ha cancelat un avió de militars que havíem de descarregar (petates molt pesats). Per tant, només baixarà un avió fins les 17.30, que és l'hora que se m'acaba el torn. Estem una horeta xerrant. Ells marxen i jo em poso a dinar mirant els Simpsons. Faig el segon cafè i em poso a estudiar francès. A un quart de quatre comença a facturar l'avió. A les 16.20 arriba l'avió i el fem. A les 17.10 ja torno a estar assegut mirant la tele fins les 17.30, que marxo. Quin dia més estressant ...

dimarts, 24 de maig del 2005

Sóc mono !!!!

Jeje. En el signe del zodíac sóc peixos, però sóc mono en el horòscop xinès !!!! I mireu que diuen dels monos ...

"El siempre encantador, lleno de energía Mono es el fiestero del Zodiaco Chino. Los Monos tienen un apetito insaciable por diversión y actividad. Es fácil para ellos pasar un buen rato en cualquier multitiud. Son optimistas, ingeniosos y poseen una mente muy aguda. Aunque los Monos adoran ser el centro de atención, también son buenos para escuchar. Su insaciable curiosidad garantiza que serán conocedores en una gran variedad de asuntos. Su inteligencia les permite realizar tareas complejas con facilidad. Los Monos son exhibicionistas que no aman otra cosa sino deslumbrar a todos con sus bufonadas.
La mayoría de los Monos no poseen un sentido de la moral muy desarrollado. De hecho, si es divertido, ellos lo harán. Su objetivo central es la búsqueda de su propio placer. Los Mnos son amantes divertidos y placenteros, pero hay que tener cuidado con la posiblidad de que se extravíe. Los Monos intentarán todo una vez, y si es mínimamente entretenido con seguirdad lo volverán a intentar.
La actitud egoísta del Mono puede ser un problema para muchos otros signos del Zodiaco. Son muy hedonistas y no tienen autocontrol. Si no pueden encontrar una fiesta iniciarán una ellos mismos."

"¿Las esdrújulas se acentúan todas verdad?"

10.30 del matí. Sala d'estudi de la Facultat de Lletres. Al costat una taula plena d'estudiants estudiant per un examen. Pel tema de la conversa, estudien Filologia Hispànica. 4 noies i 1 noi. Tenen una certa edat. Per tant no fan primer. Però aquest no és el problema. El noi, tant panxo, pregunta; "¿Las esdrújulas se acentúan todas?".
Bravo. Ho afirma o ho pregunta. No no, ho pregunta. Quin dubte tant important quan fas hispàniques. Si no me'n recordo malament, això de que les esdrúixoles s'accentuen totes ho estudiàvem a EGB ... però millor tard que mai.

dilluns, 23 de maig del 2005

Setena obra

"La isla de los [...] tiene en su parte central, que es la más ancha, una extensión de doscientas millas. Esta anchura se mantiene casi a lo largo de toda ella, y se va estrechando poco a poco hacia sus extremos. [...]. La isla cuenta con cincuenta y cuatro grandes y magníficas ciudades. Todas ellas tienen la misma lengua, idénticas costumbres, instituciones y leyes. [...]. Hay una actividad común a todos, hombres y mujeres, de la que nadie queda extento: la agricultura. [...]. Si uno desea visitar a los amigos que viven en otra ciudad o simplemente quiere hacer un viaje, lo consigue fácilmente del sifogrante o traniboro, a no ser que lo impida alguna razón práctica. [...].
Os he descrito con la mayor sinceridad el modo de ser de su República a la que considero no sólo la mejor, sino la única digna de llevar tal nombre. Porque en otros sitios los que hablan de República lo que buscan es su interés personal. Pero en [...], como no hay intereses particulares, se toma como interés propio el patrimonio público; con lo cual el provecho es de todos."

Resposta

Doncs si, era El Perfum de Patrick Süskind. Ara us posaré el següent fragment. Només us diré que és una obra llunyana en el temps, de fa uns quants segles ... per tant no serà Asensi !!!!!

I com heu pogut veure, canvi de look ... fins que me'n cansi i el torni a canviar.

diumenge, 22 de maig del 2005

The Best

I call you when I need you, my heart's on fire
You come to me, come to me wild and wild
When you come to me
Give me everything I need
Give me a lifetime promises and a world of dreams
Speak a language of love like you know what it means
And it can't be wrong
Take my heart and make it strong baby

You're simply the best, better than all the rest
Better than anyone, anyone I've ever met
I'm stuck on your heart, and hang on every word you say
Tear us apart, baby I would rather be dead

In your heart I see the star of every night and every day
In your eyes I get lost, I get washed away
Just as long as I'm here in your arms
I could be in no better place

You're simply the best, better than all the rest
Better than anyone, anyone I've ever met
I'm stuck on your heart, and hang on every word you say
Tear us apart, baby I would rather be dead

Each time you leave me I start losing control
You're walking away with my heart and my soul
I can feel you even when I'm alone
Oh baby, don't let go


Tina Turner. The Best.

dissabte, 21 de maig del 2005

Del Sud

Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, país que ja no hi és, que s'amaga del temps dins el cor de la gent.
Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.
Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat, del somni exiliat.
Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.
Obrint Pas, Terra, 2002

dijous, 19 de maig del 2005

De puig en puig pel coll de finestrelles ...

Com que he aconseguit per internet algunes fotos de qualitat (perquè de xorres n'hi ha força), durant uns quants posts us les aniré ensenyant. Una de les coses que em fa més ràbia és tenir fotos convencionals de cims del Pirineu però que no puc passar-les en digital. Per tant, ho hauré de fer d'aquesta manera.

El primer cim és l'Aneto, punt màxim del Pirineu amb 3.404 metres. El vam fer l'estiu del 2000 en el segon intent. El primer dia vam començar a caminar a dos quarts de sis del matí del refugi de la Renclusa amb boira i mig plovent. A mesura que anàvem pujant, la temperatura baixava i en comptes de ploure ja mig nevava. Vam decidir desistir i intentar-ho dos dies després.

Dos dies després vam fer cim. Refugi de la Renclusa - coll del portilló inferior - portilló superior - coll de l'infern - coll de Corones - Punta Oliveres - pas de Mahoma - Aneto.



Foto del cim de l'Aneto feta probablement des de la glacera, tot just passat el portilló superior

El massís de la Maladeta


La glacera de l'Aneto. A mà dreta, fora de la foto, hi ha el pic de Corones. Entre el pic de Corones i l'Aneto, la collada de Corones. La punta que es veu al fons és la punta Oliveres. L'Aneto està darrera.


El pas de Mahoma. En aquesta foto no es veu bé el pas. Tot i que hi ha molta mitologia envers aquest pas, tampoc és que sigui de gran dificultat. Un cop hi ets t'adones que has passat per llocs molt més difícils i perillosos que aquest, però és l'Aneto.


El pas de Mahoma des de la Punta Oliveras

Per adormir-se

Si algú no té res a fer i no vol pentinar el gat (festival del humooooooooooor), sempre té l'opció de llegir-se dues centes trenta-dues pàgines d'estatut. Tot just és la primera lectura i en cada article hi ha les objeccions que hi fan els grups parlamentaris catalans. Si segueix a aquest ritme, el nou estatut semblarà la Bíblia, no per la seva lectura sinó pel nombre de pàgines.

dimecres, 18 de maig del 2005

"El primer weblog que no defrauda" by xmon

Corria el mes d'octubre quan va aparèixer amb molta força un nou weblog, l'XMON!, on l'autor afirmava que seria el primer weblog que no defraudaria. Us donaré quatre dades:

  • El primer post és del 12 d'octubre, dia de la hispanitat. L'últim, del dia 13, l'endemà.
  • 8 posts en dos dies. Una mitjana impressionant.
  • 30 comentaris en dos dies i en 8 posts. Una mitjana de 15 comentaris per dia, gairebé 4 per post. Aquests records no els aconsegueix ni el blog d'Hernández Mancha.
  • Orientació dels posts: un parla sobre el puticuero, el metrosexual que Catalunya necessitava amb un mapa iraquí on es fan travesses per saber cap a on es dirigiran les conquestes xiis. Un altre sobre el gat Julius, sobre el megasopar a Sa Rianxeira, morpheo benítez, marc hasselhoff i un llarg etcètera.




    Spanish Bizarro


    El Puticuero, el metrosexual que Catalunya necessitava


    Sopar de Reactiva a Begur. Després vindria Sa Riera, l'observació de dues morses úniques en la seva espècie i el fi de festa amb en Narcís i el seu equalitzador.

dimarts, 17 de maig del 2005

Sisena obra

"Però el cos humà és resistent i no es deixa trossejar amb tanta facilitat; fins i tot els cavalls s'hi han d'esforçar. Per això aviat llambrejaren els punyals, es clavaren i esventraren el cos, i les destrals i els ganivets queien, brunzint, sobre les articulacions, i feien cruixir els ossos. En molt poca estona l'àngel estigué trinxat en trenta bocins, i cadascun dels membres de la xurma n'engrapà àvidament un tros, s'enretirà i, impulsat per un deler voluptuós, el devorà. Al cap de mitja hora, totes les filagarses de [...] havien desaparegut de la terra.
Quan els caníbals s'aplegaren de nou al voltant del foc després de la menja, ningú no digué un mot. Un eructava, l'altre escopia un osset, l'altre feia petar la llengua lleugerament o acostava a les flames, amb un copet del dit, la resta d'esquinçalls de la levita blava. [...]. Llevat de sentir l'estómac una mica feixuc, notaven el cor ben lleuger. En llurs obscures ànimes vacil·là de sobte una alegria ben agradable. I en llurs rostres hi havia un resplendor tendre i jovenívol de felicitat. Potser era per això que no gosaven alçar l'esguard i mirar-se mútuament als ulls.
Després, quan es decidiren a fer-ho, de primer furtivament, més tard obertament, hagueren de somriure. Estaven extraordinàriament cofois. Per primera vegada havien fet alguna cosa per amor."

"Madrid cabrón saluda al campeón"

Eto'o la va cagar amb el que va dir. Però també se li ha de reconèixer valentia per sortir 24 hores després i demanar perdó. Cosa que no han fet altres persones que es van posar a cantar altres "perles":

  • "Es polaco el que no bote es, es". Ramón Mendoza, expresident del Real Madrid.
  • "Barça, barça, mierda". Jugadors del Real Madrid, entre ells Raul, cantant l'himne del Barça i acabant-lo d'aquesta manera. Té conya que per insultar un club hagis de saber-te tot l'himne ...
  • "Madrid llorones, saluden a los campeones". Luis Figo, exjugador del Barça i actual membre de la plantilla blanca. Algú li ha demanat disculpes?

Que n'aprenguin !

Minut 1 de partit. El Barça empata i suma el punt que el fa campió de lliga. Nosaltres ja ho celebrem.



Futbol Club Barcelona amigo. La bufanda penjada al coll recorda la final de Wembley ... il y a ... il y a ... collons, quan temps fa ja ...



Mitja part. El llevant guanya i el barça ja no és campió. En David no vol ni mirar-ho.


Sant Eto'o fa el seu golet i el barça guanya la lliga. A celebrar-ho tots a la plaça Catalunya !!!!!!!!!


Sense comentaris. Si la bufanda del barça és del 92, la samarreta és del 89. Encara era meyba !!!


Jaume I ben col·lapsat.

dilluns, 16 de maig del 2005

Resposta

Cooooooooooooooooorrecte. El fragment de l'obra era Le Petit Prince d'Antoine de Saint-Exupéry. Demà al matí ja us posaré el següent fragment. Només dir-vos que haureu de tenir bon olfacte ... jeje. Ja us he dit mitja obra.

I si us penseu que aquest blog no us parlaria de la notícia del cap de setmana, aneu errats. Demà al matí tindreu informació de la bona sobre el campionat de lliga. I més novetats.

dijous, 12 de maig del 2005




Com que no tinc vergonya de mi (sé que soc un tio super bo i que tothom ho sap) us penjo aquest magnífic retrat. De dreta a esquerra: jo, en marc, en xevi, en david i l'àngel. Els dos últims, germans meus per la gràcia de Déu. Tot això ha estat obra d'en Carles. David, et recordo que aquest paio treballa a dos metres de tu, a la taula del costat. A vere si controlem més els treballadors ...
Per cert, recordo el moment de la foto. Suposo que duria ser una de les macrofarres a La Suitte i evidentment anava una mica tocadillo. Per això els ulls tant estranys ... I Carles, me l'apunto. Et recordo que el photoshop que tinc a casa me'l vas passar tu ... i que tinc moooooooooooltes fotos teves, però moooooooooooltes, i en recordo una en especial ... una pixarada fora de test teva :-p ji ji ji
Que innocenta que era la Heidi, tot i que corren rumors sobre la possible relació sentimental entre avi i néta (recordeu l'acudit "que sube clara!". Doncs recordeu-lo perquè no penso escriure com acaba ... :-p). Doncs bé, ara us estareu preguntant: a què dimonis ve tota aquesta història sobre la heidi. The truth is out there (primera broma del post. Us encoratjo a trobar-ne les altres). Doncs la culpa la té la foto. Avui he tornat a fer el col du bunyol (dos minuts menys que l'altre dia. Ja us aniré informant del temps que trigo, sempre i quan baixi de minuts perquè no us penseu que us diré que he fet un quart d'hora més :-p) i m'he trobat amb aquest paisatge suís. Si fos en Palomino diria: mentiraaaaaaaaaaaaaaa !! No és Suïssa sinó uns metres més endavant de la bassa que us vaig fotografiar l'altre dia. A la foto no es pot veure gaire bé però era un gran contrast de colors: groc, blau i verd.

Abuelito dime tú




Abuelito dime tu,
que sonidos son los que oigo yo,
Abuelito dime tu,
porque yo en la nube voy.
Dime porque huele el aire así,
dime porque yo soy tan feliz.
Abuelito, nunca yo de ti me alejaré.

Abuelito dime tu,
lo que dice el viento y su canción
Abuelito dime tu,
porque llovió, porque nevó.
Dime porque, todo blanco es,
dime porque yo soy tan feliz
Abuelito, nunca yo de ti me alejaré.

Abuelito dime tu,
si el abeto a mi me puede hablar,
Abuelito dime tu,
porque la luna ya se va.
Dime porque hasta aquí subí
dime porque yo soy tan feliz.
Abuelito, nunca yo de ti me alejaré.

dimecres, 11 de maig del 2005

Vermeer de Delft, Girl with a pearl earring, 1665,
The Mague, Mauritshuis, 47 x 40 cm.

Com que algú diu que en aquest blog només surten fotos meves (cal recordar que això és un blog personal, el meu blog, i és lògic que hi surti jo i no Antonio Hernández Mancha per posar un exemple a l'atzar) he decidit posar aquest quadre d'un tal Vermeer. Aquest tal Vermeer ha aprofitat l'èxit del llibre La noia de la perla de Tracy Chavalier per pintar la protagonista.
A banda de conyes, només dir que és un llibre força recomanable (és curtet però) i donar suport als pobres companys de les llicenciatures d'història de l'art i humanitats que aquest govern tant progressista i amb tant talant vol eliminar. Està clar que des de fa anys, a aquest pais l'interessa més tenir gent que sàpiga que dos més dos fan quatre que no gent que vulgui saber perquè dos més dos fan quatre.

Solució a l'enigma

Com podreu observar, la cagada està en la foto. Hi han posat la foto de l'àngel en comptes de la meva. Es veu que ningú s'havia adonat, ni la guardia civil ...





Concierto separatista en Barcelona financiado con fondos públicos

El pasado sábado 23 de abril en el Palau Sant Jordi de Barcelona, tocaron siete grupos de lo más granado del separatismo catalán, incluso algunos con conocidas canciones filo-terroristas de apoyo a los presos de ETA, contra el cierre de diarios terroristas o contra la ilegalización de Batasuna. Entre los grupos presentes destacaron Dept., Lax ‘n’ Busto, Lluís Llach i Feliu Ventura, Quimi Portet, El último de la fila, Mesclat, Obrint Pas y la Carrau, - todoscon buenas subvenciones a pesar de su música-, todos vinculados en mayor o menor medida al entorno social del partido liderado por Carod-Rovira, ERC.

La Comisión 23 de Abril, impulsada por Plataforma per la Llengua, Acció Cultural del País Valencià, Coordinadora d’Associacions per la Llengua, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear se ha constituido como Comisión transversal de todas las innumerables asociaciones financiadas con fondos públicos.

Bajo la estructura de este concierto se esconde, además de la infinidad de subvenciones e intento de potenciación de estos grupos, la homogenización de la juventud catalana a la que se hace creer que más allá del nacionalismo no existe nada. Estas bandas, que por si solas son incapaces de movilizar público o vender cantidades de discos que las hagan sobrevivir, vierten en la mayoría de letras insultos con todo tipo de impunidad contra España, su constitución, la monarquía, etc...

En el manifiesto que publica la Comisión 23 de abril podemos leer frases como: “las administraciones de las naciones sin estado han de dar soporte sin complejos a la producción cultural propia y exclusiva del país”.

También leíamos: “Pedimos más facilidades para que los músicos en catalán,(no ya catalanes), tengan espacios o salas donde poder presentar sus creaciones, más apoyo, más soporte para la edición discográfica y para la distribución”.

Según ha podido saber Minuto Digital, tras acceder a documentos que así lo señalan, los únicos grupos que reciben apoyos públicos y a los que les es permitido tocar gratuitamente en salas de conciertos que dependen del consell de la juventud o estamentos públicos, son en un 99% grupos filo separatistas.
MINUTO DIGITAL

dimarts, 10 de maig del 2005

dilluns, 9 de maig del 2005

Panem et circenses















Ja ho feien els antics emperadors romans. Perquè la gent no protestés, els hi donaven pa perquè mengessin i feien actuacions de circ perquè es divertissin. I ja està, la societat contenta i feliç i seguint anant en ramat.
Doncs ahir al matí va passar més o menys el mateix. La monarquia borbònica espanyola ja no està en perill i els republicans haurem d'esperar encara força generacions per poder veure'ls caure.
Pel que fa a la criatura, ell/a no té cap culpa de néixer en el si de la familia que neixerà. Tant de bo sigui una nena. I llavors tots a córrer a canviar la constitució. La constitució és intocable per segons quins aspectes però quan és per la monarquia, tothom es posarà d'acord per salvaguardar la monarquia espanyola i perquè continui havent-hi un rei de tots els espanyols.

Hi ha coses que no es poden explicar

Hi ha coses que no es poden explicar. Hi ha coses, moments, instants que només es poden viure i disfrutar per la bellesa, pel caràcter insòlit que tenen. Ja sigui a Mestalla, davant de la tele o en qualsevol altre lloc on algú es pogués delectar amb l'obra d'art que ahir va firmar Ronaldinho. L'hora? Dos quarts de vuit del vespre, més o menys, de diumenge 8 de maig del 2005. L'escenari? València. Els testimonis? Milers de persones a l'estadi, milions al món. L'autor? Ronaldo de Assís Moreira (25 anys), fill de Doña Miguelina i Joao, nascut a Porto Alegre (Brasil), germà de Roberto i Daysy, oncle del petit Diego. O sigui, Ronaldinho Gaúcho. Amb vostès, el millor jugador del món. A aquella hora, amb un sol estiuenc caient sobre València, la pilota va arribar al límit de l'àrea de Palop. Una pilota qualsevol, van pensar alguns. Doncs sí. Ho semblava, però no ho seria. El problema per al València és que va anar a parar a les botes de Ronaldinho. I els rivals no van mesurar bé l'abast d'aquesta casualitat. Li van donar temps per pensar --que ingenus!--, el van deixar que s'acomodés en aquell cos extremadament fibrós, amb cul de velocista i cames d'atleta. En tan sols unes mil.lèsimes de segon, l'artista va calcular amb precisió la distància, va mesurar l'impacte que havia de donar a aquella prodigiosa cama dreta i va preparar el quadro mirant-s'hi molt.

Cinquena obra

Ça c'est, pour moi, le plus beau et le plus triste paysage du monde. C'est le même paysage que celui de la page précédente, mais je l'ai dessiné une fois encore pour bien vous le montrer. C'est ici que le petit prince a apparu sur terre, puis disparu.Regardez attentivement ce paysage afin d'être sûrs de le reconnaître, si vous voyagez un jour en Afrique, dans le désert. Et, s'il vous arrive de passer par là, je vous en supplie, ne vous pressez pas, attendez un peu juste sous l'étoile ! Si alors un enfant vient à vous, s'il rit, s'il a des cheveux d'or, s'il ne répond pas quand on l'interroge, vous devinerez bien qui il est. Alors soyez gentils ! Ne me laissez pas tellement triste: écrivez-moi vite qu'il est revenu...

Mira que n'era de senzilla ...

Qui no ha llegit El nom de la rosa d'Umberto Eco? Doncs sí, el fragment era d'aquesta obra, quan la biblioteca es crema ...
La d'aquesta setmana sí que serà senzilla. Està en llengua original, i per donar encara més pistes, ja l'he posat algun altre cop al blog.

dissabte, 7 de maig del 2005

ERC imita las herrikotabernas

Si están en Cataluña y ven un local con el rótulo “Tio Canya”, cuídense de entrar, se trata de las herrikotabernas que las juventudes de la Esquerra han puesto en marcha. Estos locales son un monumento al fanatismo, banderas, carteles y todo tipo de parafernalia separatista adorna sus paredes, entre la que destacan sus peculiares mapas de los “Països Catalans”, que abarcan, además de Cataluña, Valencia, Baleares, parte de Aragón y el Rosellón francés. Los ultras del separatismo catalán se emborrachan y escuchan su música alternativa bajo el pomposo rotulo de "al servicio de los Països Catalans, libres, solidarios y espacios para libre pensadores", “un lugar para ir a brindar el día de la victoria” ya que “la mecha que ha de detonar el triunfo” esta prendida. Las bebidas de origen español están prohibidas, por supuesto pueden consumir el cava catalán y los vinos del país, pero cervezas, licores, hasta el calimocho, no pueden ser de origen “español”. De momento, esta imitación de los criaderos de radicales embrutecidos que en Vascongadas han servido como sedes juveniles de adoctrinamiento y financiación de Batasuna, cuentan con seis locales en Cataluña. La principal en Barcelona, en la calle Ragomir, al lado de la sede de las juventudes de ERC, aunque también hay sucursales en Alcanar, Berga, Pineda, Sabadell y Sant Feliu de Llobregat. La persona que figura como propietario de la red es Jorge Millán, un destacado miembro de ERC de Hospitalet, que lleva el tema de nuevas tecnologías para ERC. A la cadena “Tio Canya” están asociados otros bares y pubs, en lo que los radicales desarrollan su labor de concienciación, “espacios para jóvenes” los denomina la propia propaganda oficial de ERC. Estos “Bars del Rotllo” (Bares del Rollo), pretenden ser las sedes juveniles de "la izquierda independentista que ha pasado de ser una anécdota a conformar una parte importante de la ciudadanía de los Països Catalans". MINUTO DIGITAL

Més fotos de París

Al final en jordi ja m'ha passat les seves fotos i les de la carina i us n'ensenyaré unes quantes. Més o menys són com les que ja us havia posat però n'hi ha alguna de graciosa ...

A punt d'embarcar en aquest preciós Airbus 737-800 de la companyia Ryanair.


Descansant després d'una de les patejades per París


No vam dormir gaire aquelles dues nits: soroll de campanes (per la mort del papa), el camió d'escombraries ...


Me llamo Gump, Forrest Gump. Fent el gilipolles per París ... per no perdre el costum


Joc de reflexos ... li està llepant la cara?



Fa un dia que el papa ha mort. Per tant, l'església no té amo. Jo i la carina decidim fer-nos amb el poder.



El gran sopar a base de productes típics del paki


Els tres mosqueters davant la torre eiffel

dijous, 5 de maig del 2005

Texas aprueba por ley que las animadoras no meneen el trasero

La Cámara votó 85 a favor y 55 en contra para aprobar un proyecto de ley que prohíbe animar con implicación sexual y da a la Agencia de Educación de Texas autoridad para castigar a los colegios que permitan actuaciones "sugerentes y explícitamente sexuales" en los partidos de fútbol u otros eventos.
"La gente me está llamando y diciendo lo disgustados que están al ver las actuaciones sexualmente sugerentes en parte de las marchas o las animadoras", dijo un demócrata de Houston, Al Edwards, que promueve el proyecto de ley. Edwards se queja de que las animadoras "sacuden el culo", pero la propuesta no define qué constituye una animación sugerente.

La republicana Senfronia Thompson, también de Houston, dijo que el proyecto de ley era un desperdicio de tiempo. "Creo que la Agencia de Educación de Texas tiene suficiente al asegurarse de que nuestro niños están mejor educados, y estamos gastando nuestro tiempo en esto", dijo Thompson a los legisladores. CADENA SER.COM

Col du Bunyol



Això és una bassa. Fins aquí la sessió de Barrio Sésamo. És la bassa que es troba passat Can Cassà, més amunt de l'Ermita de Serrallonga (el famós bandoler). Com podeu veure els dos darrers dies ha plogut i per això l'aigua està bruta.




Un cop arribat al col du Bunyol, la pujada ja està. Han estat uns 8 quilòmetres de pujadeta, alguns trossos més forta que d'altres. Però si el teu estat de forma és pèssim, com el meu, tot costa més.





Ohhhhhhhhhh, que maco :-p Això ja és baixant de Brunyola. Al fons es veu Santa Bàrbara (la tapa el quicaracoc aquest) i com veieu pot ser que a mitja tarda faci una xafegada.

Dades tècniques del recorregut

  • Total quilòmetres: 18
  • Temps estimat: avui una horeta. Però estic en baixa forma i avui m'he parat unes quantes vegades per fer fotos, veure aigua abundant (anar amb bici a la una del migdia no és molt recomanable perquè ja comença a fer calor)
  • Dificultat: els primers 7 quilòmetres són de pujada. Els 9 restants tendeixen a la baixada, però amb "falsos llanos"

dimecres, 4 de maig del 2005

Ja la teniu aquí !!!!! La nova adquisició !!!!! :-p


Avui ja he estrenat la nova bicicleta. Hi he estat pensant i fa com uns sis o set anys que no pujava a cap bici ... i encara me'n recordava. Això deu ser com el volar, que un cop n'has après no ho oblides mai. Per estrenar-la, he anat a fer la mítica volta al "circuit" (de circuit no en té res però quan erem petits semblava que anàvem qui sap on els tres germanets) d'uns set quilòmetres. La distància era força escueta però ha servit per constatar dues coses:

  • per què són tant incòmodes els sillins de les bicis? Al cap de cinc minuts ja tenia el cul adolorit ...
  • el meu estat de forma és força depriment. Fins i tot el meu germà em guanya a les curses. Això m'ha fet veure que a partir d'ara faré un estricte entrenament diari ...

Demà faré un altre mític recorregut: el col du "Bunyol". Altrament dit pujar a Brunyola per la carretera que ve de Santa Coloma (jo hi pujaré per Serrallonga, perquè és més curt) i baixaré per Sant Dalmai (tot i que trencaré abans d'arribar a l'Onyar i baixaré fins a casa a través de ca la regidora i els rovira). Ja us diré com ha anat. Normalment em portaré la càmera, qui sap si un dia fotografïi alguna cosa interessant (alguna prenent el sol ...).

Espe i Ibarra, quina mandra

Iu Forn
iuforn@ya.com
Quina mandra. Quina son. Quina badallera més insuportable. Quines nonetes que vénen cada cop que obren la boca. Com se'ns solden les parpelles inferiors amb les superiors així que escoltem com diuen el de sempre. Sí, escolti, ja hi tornem a ser. Ha estat plantejar novament la no resolta qüestió del finançament i, au, un altre cop han sortit els mateixos a dir el mateix. Però, què els hem fet perquè ens castiguin amb aquesta reiteració? Però, que no tenen res més per entretenir-se? Em generen una allau d'avorriment que fa que, no s'ho creurà però és cert, estigui escrivint aquest article gràcies al pilot automàtic. Sí, home (i dona), sí, ara mateix tinc el cap recolzat sobre del teclat de l'ordinador i estic fotent uns roncs que no els supera ni la cabana porcina d'Osona tota junta i en fila índia.
Va començar dilluns l'Esperanza Aguirre, aquella dona que un cop va anar a un concert de viola de gamba i pretenia xuclar el cap de l'instrument. I va ella i en comptes d'aprofitar el pont madrileny de quatre dies (sí, sí, allà van plegar divendres i s'hi tornen a posar avui) per anar a la platja amb els seus amics Tamayo i Sáez va i diu: en ZT (amb T de tarannà) beneficia Catalunya perquè és del Barça. I, és clar, en Rodríguez Ibarra no ha pogut estar-se calladet (antes muerto que mudito) i va explotar ahir: que si volem "apoderar-nos inconstitucionalment dels impostos dels ciutadans", que si el que hem de fer és "ficar-nos els quartos per on ens càpiguen". Per sort aquest cop en Bono el tenim ocupat als Estats Units reunint-se amb en Rumsfeld i sembla ser que no ens podrà atendre.
Però a veure una cosa, ¿què hem fet per merèixer aquest càstig? ¿Per què cada cop han de sortir els mateixos a dir el mateix? No seria possible, pregunto, crear una partida al nou sistema de finançament dedicada a aquests pesats? (i pesades). Res, serien pocs diners i els pagaríem encantats (i encantades). Només els necessaris per comprar-los un puzle de deu peces a cada un (i a cada una) i tenir-los entretinguts un parell o tres d'anys. A veure si d'aquesta manera ens deixen en pau d'una punyetera vegada, que ja està bé, hòstia, que ja està bé. AVUI.

dimarts, 3 de maig del 2005

Demà, la presentació en societat

Si tot va bé, demà a la tarda es presentarà en societat una nova adquisició. De què es tracta? Ja ho veureu. Però estigueu segurs que aquest blog ho agrairà, i evidentment tots els seus visitants, que cada cop en són més (no me llames iluso ...).

dilluns, 2 de maig del 2005

Quarta obra

"La abadía ardió durante tres días y tres noches, y de nada valieron los últimos esfuerzos. Ya en la mañana del séptimo día de nuestra estancia en aquel sitio, cuando los sobrevivientes se dieron cuenta de que no podrían salvar ningún edificio, cuando se derrumbaron las paredes externas de las construcciones más bellas y la iglesia, como recogiéndose en sí misma, se tragó su torre, en aquel momento flaqueó en todo el mundo la voluntad de combatir contra el castigo divino. Se fueron espaciando las carreras en busca de los pocos cubos de agua que quedaban, mientras seguía ardiendo con ritmo sostenido la sala capitular junto con las soberbias habitaciones del Abad. Cuando el fuego llegó hasta el fondo de los diferentes talleres, ya hacía mucho que los sirvientes habían pasado tratando de salvar la mayor cantidad posible de objetos de valor, y ahora batían la colina para recuperar al menos una parte de los animales, que en la confusión de la noche habían huido del recinto.
Vi que algunos sirvientes se aventuraban a entrar en lo que quedaba de la iglesia: supuse que intentaban penetrar en la cripta del tesoro para alzarse con algún objeto precioso antes de escapar. Ignoro si lo lograron, si la cripta no se había hundido, si los pillos no se hundieron en las entrañas de la tierra al tratar de llegar hasta ella."

Très mal, très mal, fatal !!!!!!!

Malament, malament, fatal !!!! (traducció del títol). Cap encertant de la tercera obra literària ... Ara us escriuré quina és la frase que segueix: " Aquí acaba el diari de l'Anna".
Doncs sí, es tractava d'"El diari" d'Anna Frank.

Em penso que hauré de començar a posar paràgrafs de Lecturas, Diez minutos o Hola a veure si n'endevineu algun ...