El mar d'Aral quasi ja no existeix per culpa de l'acció humana
El mar d’Aral s’ha reduït a només un terç del que era fa només nou anys. I segueix minvant. Unes imatges captades pel satèl·lit Terra de la NASA a finals d’agost demostren que tot just queda aigua en una de les tres grans parts en les quals es va fragmentar fa una dècada l’antigament quart llac més gran del món.
La realitat és que el mar d’Aral, que va ser el centre d’un ecosistema únic alimentat pels rius Amu Daria i Sir Daria, no existeix com a unitat des dels anys 80 del segle passat. Llavors es va convertir en dos petits mars: el mar d’Aral Petit al nord i el mar d’Aral Gran al sud. Deu anys més tard aquest es va dividir al seu torn en dos.
El 2005 es va fer un dic per intentar salvar l’Aral Petit. Segons mostra la imatge de la NASA, la mesura va resultar molt eficaç, però a costa de la desaparició d’un dels dos fragments que formaven l’Aral Gran. S’estima que en una dècada desapareixerà del tot.
La part del nord, a Kazakhstan, s’ha tornat a omplir gràcies al dic artificial que la separa d’Uzbekistan. La part occidental de l’Aral Gran, amb una profunditat màxima de 40 metres, actualment té una concentració de fins a 120 grams de sal per litre. La desapareguda part oriental, que fins fa poc només tenia dos metres de profunditat, era pràcticament una salmorra, amb 250 grams de sal per litre.
Fins a mitjans del segle passat, l’Aral ocupava gairebé 70.000 quilòmetres quadrats i contenia 1.100 quilòmetres cúbics d’aigua dolça. Catorze milions de persones vivien de la pesca i els cultius que produïen les 550.000 hectàrees de terres fèrtils. Però després de la segona guerra mundial els líders del Partit Comunista de l’URSS van aprovar un pla per convertir les estepes en el camp més gran de cotó del món. Per obtenir la gran quantitat d’aigua que exigeix aquest cultiu van decidir munyir els rius que alimentaven el mar d’Aral. Va ser la condemna a mort de l’enorme llac.
Els canals per sagnar els rius van començar a construir-se a una velocitat sense precedents, a costa de la qualitat de l’obra. El principal canal de tot Àsia central, el Karakum, estava sense cobrir i sense impermeabilitzar. Es perdia fins al 70% de l’aigua que extreia de l’Amu Daria. Per compensar les enormes pèrdues es treia molta més aigua de la prevista.
POBLES ARRUÏNATS / Com a resultat, en els 60 l’Aral baixava 20 centímetres a l’any, i en els 80, un metre. La producció de cotó es va duplicar i la població va arribar als 25 milions, però l’aigua se’n va anar per sempre i va arruïnar els pobles costaners.
Una gran part del llac és avui un desert perillós de sorra i sal que produeix tempestes verinoses. Al voltant de les restes de l’Aral sorgeixen conflictes d’interessos entre antigues repúbliques asiàtiques de la Unió Soviètica, que discrepen sobre la qüestió de com s’ha d’explotar l’aigua que queda a l’Amu Daria i el Sir Daria.
La realitat és que el mar d’Aral, que va ser el centre d’un ecosistema únic alimentat pels rius Amu Daria i Sir Daria, no existeix com a unitat des dels anys 80 del segle passat. Llavors es va convertir en dos petits mars: el mar d’Aral Petit al nord i el mar d’Aral Gran al sud. Deu anys més tard aquest es va dividir al seu torn en dos.
El 2005 es va fer un dic per intentar salvar l’Aral Petit. Segons mostra la imatge de la NASA, la mesura va resultar molt eficaç, però a costa de la desaparició d’un dels dos fragments que formaven l’Aral Gran. S’estima que en una dècada desapareixerà del tot.
La part del nord, a Kazakhstan, s’ha tornat a omplir gràcies al dic artificial que la separa d’Uzbekistan. La part occidental de l’Aral Gran, amb una profunditat màxima de 40 metres, actualment té una concentració de fins a 120 grams de sal per litre. La desapareguda part oriental, que fins fa poc només tenia dos metres de profunditat, era pràcticament una salmorra, amb 250 grams de sal per litre.
Fins a mitjans del segle passat, l’Aral ocupava gairebé 70.000 quilòmetres quadrats i contenia 1.100 quilòmetres cúbics d’aigua dolça. Catorze milions de persones vivien de la pesca i els cultius que produïen les 550.000 hectàrees de terres fèrtils. Però després de la segona guerra mundial els líders del Partit Comunista de l’URSS van aprovar un pla per convertir les estepes en el camp més gran de cotó del món. Per obtenir la gran quantitat d’aigua que exigeix aquest cultiu van decidir munyir els rius que alimentaven el mar d’Aral. Va ser la condemna a mort de l’enorme llac.
Els canals per sagnar els rius van començar a construir-se a una velocitat sense precedents, a costa de la qualitat de l’obra. El principal canal de tot Àsia central, el Karakum, estava sense cobrir i sense impermeabilitzar. Es perdia fins al 70% de l’aigua que extreia de l’Amu Daria. Per compensar les enormes pèrdues es treia molta més aigua de la prevista.
POBLES ARRUÏNATS / Com a resultat, en els 60 l’Aral baixava 20 centímetres a l’any, i en els 80, un metre. La producció de cotó es va duplicar i la població va arribar als 25 milions, però l’aigua se’n va anar per sempre i va arruïnar els pobles costaners.
Una gran part del llac és avui un desert perillós de sorra i sal que produeix tempestes verinoses. Al voltant de les restes de l’Aral sorgeixen conflictes d’interessos entre antigues repúbliques asiàtiques de la Unió Soviètica, que discrepen sobre la qüestió de com s’ha d’explotar l’aigua que queda a l’Amu Daria i el Sir Daria.
1 comentari:
Gràcies per deixar aquesta informació. La necesitava per a l'escola.
Anna.
Publica un comentari a l'entrada