Com el pati del col·legi
Per si us adormiu escoltant una entrevista al flamant president de la Generalitat
dijous, 30 de novembre del 2006
dimecres, 29 de novembre del 2006
som
Som la cançó que mai s'acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.
Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
Som llàgrimes en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.
Som l’arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l’esperança i la tristesa,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
Som la cançó que mai s'acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.
Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.
Som, Obrint Pas, La Flama
dimarts, 28 de novembre del 2006
no tots els parlaments són iguals
DIMARTS, 28/11/2006 - 08:31h
El parlament del Canadà vota el reconeixement del Quebec com a nació
El ministre canadenc encarregat de les relacions amb el Quebec s'oposa a la resolució i dimiteix
El parlament federal del Canadà ha aprovat la proposta de resolució del primer ministre, Stephen Harper per la qual es reconeix que Quebec és 'una nació dins la unitat del Canadà'. La moció ha comptat amb 266 vots a favor i 16 en contra: hi han donat suport, doncs, el Bloc Quebequès i diputats del Partit Conservador, el Partit Liberal i el Nou Partit Democràtic. És la primera vegada que el Canadà reconeix el caracter nacional del Quebec.
Poc després de l'aprovació d'aquesta moció, els diputats dels partits canadencs n'han refusat una altra, presentada pel Bloc Quebequès, que declarava que Quebec és una nació, sense cap referència a la unitat canadenca. Tensió dins l'executiu canadenc Ara, l'aprovació d'aquesta resolució ha tingut conseqüències en l'executiu canadenc: poc abans de la votació, el ministre d'Afers Intergovernamentals, Michael Chong, encarregat de les relacions amb el Quebec, ha dimitit. Ara, l'aprovació d'aquesta resolució ha tingut conseqüències en l'executiu canadenc: poc abans de la votació, el ministre d'Afers Intergovernamentals, Michael Chong, encarregat de les relacions amb el Quebec, ha dimitit. Chong ha dit que ell creia en 'una nació íntegra anomenada Canadà' i s'ha queixat que l'aprovació de la moció donaria arguments als quebequesos per a assolir els seus objectius polítics.
El parlament del Canadà vota el reconeixement del Quebec com a nació
El ministre canadenc encarregat de les relacions amb el Quebec s'oposa a la resolució i dimiteix
El parlament federal del Canadà ha aprovat la proposta de resolució del primer ministre, Stephen Harper per la qual es reconeix que Quebec és 'una nació dins la unitat del Canadà'. La moció ha comptat amb 266 vots a favor i 16 en contra: hi han donat suport, doncs, el Bloc Quebequès i diputats del Partit Conservador, el Partit Liberal i el Nou Partit Democràtic. És la primera vegada que el Canadà reconeix el caracter nacional del Quebec.
Poc després de l'aprovació d'aquesta moció, els diputats dels partits canadencs n'han refusat una altra, presentada pel Bloc Quebequès, que declarava que Quebec és una nació, sense cap referència a la unitat canadenca. Tensió dins l'executiu canadenc Ara, l'aprovació d'aquesta resolució ha tingut conseqüències en l'executiu canadenc: poc abans de la votació, el ministre d'Afers Intergovernamentals, Michael Chong, encarregat de les relacions amb el Quebec, ha dimitit. Ara, l'aprovació d'aquesta resolució ha tingut conseqüències en l'executiu canadenc: poc abans de la votació, el ministre d'Afers Intergovernamentals, Michael Chong, encarregat de les relacions amb el Quebec, ha dimitit. Chong ha dit que ell creia en 'una nació íntegra anomenada Canadà' i s'ha queixat que l'aprovació de la moció donaria arguments als quebequesos per a assolir els seus objectius polítics.
Contravídeo, el regal d'aquestes festes
El negoci del contravídeo
Passa-ho!
Iu Forn
Què, ja té el seu contravídeo? No? Doncs, perdoni'm que l'hi digui, però vostè no és ningú... políticament parlant, és clar. La moda que fa furor aquesta tardor entre els partits és elaborar vídeos en els quals, per aconseguir suport, es dediquen a dir penjaments dels altres. Però si vostè encara no té el seu contravídeo, no cal que es preocupi. Aquí té uns quants consells perquè ho resolgui immediatament.
Pas 1: busqui's algun enemic. La tendència és que aquest algú sigui un o bé tres. Va ser un en el vídeo del PP contra el PSOE i ara en el del PSOE contra el PP per la negociació amb ETA. I van ser tres en el vídeo de CiU contra el tripartit. Conclusió: en el món del contravídeo, la parella no funciona.
Pas 2: carregui contra aquest algú (o alguns) a sac. Si no té prou material, faci com el PP. I què va fer el PP? Doncs al vídeo per denunciar la inseguretat ciutadana que diu que patim per culpa d'en ZP va incloure-hi imatges d'incidents produïts mentre manaven ells i va afegir-hi enfrontaments entre bandes de narcos a Colòmbia.
Pas 3: procuri que se sàpiga de l'existència d'aquest vídeo uns quants dies abans de la seva aparició. Crearà expectació.
Pas 4: el dia de l'estrena, poc abans de començar a distribuir-lo, faci arribar als mitjans de comunicació un breu resum que no superi els 40 segons. D'aquesta manera els informatius trauran els fragments que vostè hagi decidit que surtin. Pensi que si l'envia sencer, potser li trien moments que no provoquen l'efecte desitjat.
Pas 5: la resta del vídeo pot menjar-se'l amb patates. Aquí el que importa és crear una notícia i que se'n parli als diaris i a les tertúlies. Els 15, 30 o 60 minuts restants de material només són l'excusa per provocar l'impacte.
Encarregui avui mateix el seu contravídeo i ajudi a desenvolupar una indústria amb molt de futur i que pot crear molts llocs de treball.
Contravídeo, el regal d'aquestes festes.
Passa-ho!
Iu Forn
Què, ja té el seu contravídeo? No? Doncs, perdoni'm que l'hi digui, però vostè no és ningú... políticament parlant, és clar. La moda que fa furor aquesta tardor entre els partits és elaborar vídeos en els quals, per aconseguir suport, es dediquen a dir penjaments dels altres. Però si vostè encara no té el seu contravídeo, no cal que es preocupi. Aquí té uns quants consells perquè ho resolgui immediatament.
Pas 1: busqui's algun enemic. La tendència és que aquest algú sigui un o bé tres. Va ser un en el vídeo del PP contra el PSOE i ara en el del PSOE contra el PP per la negociació amb ETA. I van ser tres en el vídeo de CiU contra el tripartit. Conclusió: en el món del contravídeo, la parella no funciona.
Pas 2: carregui contra aquest algú (o alguns) a sac. Si no té prou material, faci com el PP. I què va fer el PP? Doncs al vídeo per denunciar la inseguretat ciutadana que diu que patim per culpa d'en ZP va incloure-hi imatges d'incidents produïts mentre manaven ells i va afegir-hi enfrontaments entre bandes de narcos a Colòmbia.
Pas 3: procuri que se sàpiga de l'existència d'aquest vídeo uns quants dies abans de la seva aparició. Crearà expectació.
Pas 4: el dia de l'estrena, poc abans de començar a distribuir-lo, faci arribar als mitjans de comunicació un breu resum que no superi els 40 segons. D'aquesta manera els informatius trauran els fragments que vostè hagi decidit que surtin. Pensi que si l'envia sencer, potser li trien moments que no provoquen l'efecte desitjat.
Pas 5: la resta del vídeo pot menjar-se'l amb patates. Aquí el que importa és crear una notícia i que se'n parli als diaris i a les tertúlies. Els 15, 30 o 60 minuts restants de material només són l'excusa per provocar l'impacte.
Encarregui avui mateix el seu contravídeo i ajudi a desenvolupar una indústria amb molt de futur i que pot crear molts llocs de treball.
Contravídeo, el regal d'aquestes festes.
dilluns, 27 de novembre del 2006
diumenge, 26 de novembre del 2006
dissabte, 25 de novembre del 2006
Si aneu per les carreteres de la Selva i del Gironès trobareu força sovint aquests cartells de color taronja fluorescent: Amer, La Cellera, Anglès, Bescanó, Salt, Girona, Aiguaviva, Vilablareix, Riudellots, Cassà, Caldes, Vidreres, Sils, Riudarenes, Santa Coloma, Vilobí, Salitja i Sant Dalmai. Ja no teniu excusa.
divendres, 24 de novembre del 2006
DIVENDRES, 24/11/2006 - 06:00h
El 3% dels europeus tenen bloc i el 20% en llegeixen
Segons un estudi fet a Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit
Un estudi de l'empresa internacional IPSOS, basat en una enquesta a cinc mil ciutadans alemanys, britànics, espanyols, francesos i italians, conclou que el 3% dels habitants d'aquests territoris tenen bloc i que el 20% n'han llegit algun; que els que llegeixen més blocs són els que tenen entre vint-i-cinc anys i trenta-quatre; i que un 21% dels lectors són de sexe masculí, i un 14%, de sexe femení.
La influència dels blocs entre els consumidors Dels 5.000 enquestats, 2.214 són usuaris habituals d'internet i, d'aquests, un 40% ni tan sols sap què és un bloc. Tot i amb això, l'informe assegura que els blocs poden ajudar molta gent a decidir si compra un producte determinat o no, i que els internautes es fien força dels elogis i crítiques que publiquen. En concret, un 24% dels enquestats es fia dels blocs, ço que equival al quasi 30% de la gent que es fia dels articles de diari i al 31% de la que es fia de les webs especialitzades. Però l'estudi va més enllà i diu que un 33% dels enquestats no comprarà un determinat producte per crítiques llegides a blocs, i que un 20% han canviat d'idea sobre un producte arran de les opinions dels blocaires. A partir d'aquesta dada, els investigadors d'IPSOS aventuren que 39 milions d'europeus poden haver deixat de comprar algun producte i que 26 milions han canviat d'opinió influïts pels blocs.
El 3% dels europeus tenen bloc i el 20% en llegeixen
Segons un estudi fet a Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit
Un estudi de l'empresa internacional IPSOS, basat en una enquesta a cinc mil ciutadans alemanys, britànics, espanyols, francesos i italians, conclou que el 3% dels habitants d'aquests territoris tenen bloc i que el 20% n'han llegit algun; que els que llegeixen més blocs són els que tenen entre vint-i-cinc anys i trenta-quatre; i que un 21% dels lectors són de sexe masculí, i un 14%, de sexe femení.
La influència dels blocs entre els consumidors Dels 5.000 enquestats, 2.214 són usuaris habituals d'internet i, d'aquests, un 40% ni tan sols sap què és un bloc. Tot i amb això, l'informe assegura que els blocs poden ajudar molta gent a decidir si compra un producte determinat o no, i que els internautes es fien força dels elogis i crítiques que publiquen. En concret, un 24% dels enquestats es fia dels blocs, ço que equival al quasi 30% de la gent que es fia dels articles de diari i al 31% de la que es fia de les webs especialitzades. Però l'estudi va més enllà i diu que un 33% dels enquestats no comprarà un determinat producte per crítiques llegides a blocs, i que un 20% han canviat d'idea sobre un producte arran de les opinions dels blocaires. A partir d'aquesta dada, els investigadors d'IPSOS aventuren que 39 milions d'europeus poden haver deixat de comprar algun producte i que 26 milions han canviat d'opinió influïts pels blocs.
part de la nostra joventut
Ahir a la tarda vaig estar parlant una estona amb en Xavier (en giland) d'alguns jocs que havien format part de la nostra adolescència. I un d'ells, el mític PC Futbol, de la casa Dinamic. Quan arribava el setembre no esperàvem la tornada al cole sinó la sortida d'un nou pc futbol. Fins la versió 4.0 anava amb disquets i recordo que quan va sortir amb CD-rom a casa no n'hi havia ... Recordo que te'l venien "actualizado hasta la jornada 4". Actualment encara el fan però ha perdut molt. I també han sortit versions del PC Calcio, PC premier, pc basket, pc argentina, pc barça, etc. He trobat aquestes imatges de la versió 3.0 (92-93) i 4.0 (93-94). Destaquem l'alineació del Deportivo: Liaño de porter, defensa de quatre amb Lopez Rekarte, Nando, Paco i Djukic, mig del camp amb Mauro Silva, Donato, Claudio i Manjarín i a davant Bebeto i Fran. Eren els anys del superdépor.
I no us perdeu la manera com es jugava. El camp vist des de dalt amb taquetes com a jugadors. Molt diferent dels jocs de futbol actuals. Però segurament era més divertit i enganxava més que l'actual.
dijous, 23 de novembre del 2006
Carta oberta a l'alcaldessa de Girona
Benvolguda senyora,
Com segurament sabreu, dimecres passat dia 15 de novembre, amb motiu de la celebració a Girona de la cimera hispanofrancesa, a l'ADAC vam decidir exercir la nostra llibertat d'expressió tot penjant una pancarta a la nostra balconada de la plaça de l'Oli. Com molt bé recullen unes imatges àmpliament difoses a internet (http://jesusmarti.blogspot.com) a través de Vilaweb, a primeríssima hora del matí del dijous 16 de novembre, un treballador de la brigada municipal va procedir a enretirar-la.
Atès que, transcorreguda una setmana, cap regidor de l'Ajuntament ha gosat dir públicament que va donar l'ordre, entenem que només vós podeu fer-vos responsable d'aquest fet lamentable. Des de l'ADAC pensem que, probablement, la denúncia pública que la nostra entitat ha fet reiteradament sobre l'incompliment continuat de la llei de política lingüística a les Fires de Girona per part de la corporació que vós presidiu, us pot haver provocat una rebequeria que finalment ha desembocat en el furt de la pancarta.
Senyora alcaldessa, malgrat que sabem que tenim el dret a recórrer a la justícia per tal de denunciar tant el furt de la pancarta com el flagrant atemptat a la llibertat d'expressió que, a més, suposa haver fet retrocedir la nostra ciutat trenta anys enrere, l'ADAC no l'exercirà, per tal de posar punt final a aquests llastimós incident.
Rebeu una cordial salutació.
Com segurament sabreu, dimecres passat dia 15 de novembre, amb motiu de la celebració a Girona de la cimera hispanofrancesa, a l'ADAC vam decidir exercir la nostra llibertat d'expressió tot penjant una pancarta a la nostra balconada de la plaça de l'Oli. Com molt bé recullen unes imatges àmpliament difoses a internet (http://jesusmarti.blogspot.com) a través de Vilaweb, a primeríssima hora del matí del dijous 16 de novembre, un treballador de la brigada municipal va procedir a enretirar-la.
Atès que, transcorreguda una setmana, cap regidor de l'Ajuntament ha gosat dir públicament que va donar l'ordre, entenem que només vós podeu fer-vos responsable d'aquest fet lamentable. Des de l'ADAC pensem que, probablement, la denúncia pública que la nostra entitat ha fet reiteradament sobre l'incompliment continuat de la llei de política lingüística a les Fires de Girona per part de la corporació que vós presidiu, us pot haver provocat una rebequeria que finalment ha desembocat en el furt de la pancarta.
Senyora alcaldessa, malgrat que sabem que tenim el dret a recórrer a la justícia per tal de denunciar tant el furt de la pancarta com el flagrant atemptat a la llibertat d'expressió que, a més, suposa haver fet retrocedir la nostra ciutat trenta anys enrere, l'ADAC no l'exercirà, per tal de posar punt final a aquests llastimós incident.
Rebeu una cordial salutació.
Escòcia independent? 51% 'Aye, please'
Després de gairebé tres-cents anys de la unió amb Anglaterra i només 7 anys i escaig de tenir parlament propi, la majoria dels escocesos, el 51%, ja aposten clarament per la creació d'un Estat per a Escòcia. L'altra dada interessant és que només el 39% s'hi oposa frontalment. Per tant, l'avantatge dels independentistes comença a ser considerable.
Blair i el laborisme van apostar per un Parlament escocès precisament per desactivar el sentiment sobiranista. Exactament el mateix motiu pel qual el govern espanyol va proposar la recuperació de la Generalitat el 1931. Cal reconèixer que en els dos casos el pla ha funcionat prou bé, encara que sembla que a Escòcia té els dies comptats.
Us recordo que els escocesos tenen un parlament propi que mou un pressupost 50% superior al català tot i tenir una població 30% menor. Són nació reconeguda, tenen seleccions nacionals pròpies, dret a l'autodeterminació i la majoria de les seves competències són totalment exclusives. De fet, tenen una justícia, un sistema educatiu i una església totalment propis. Per acabar, el tracte fiscal que reben de Londres és positiu, és a dir, reben més diners dels que, en principi, els tocarien.
Per demostrar amb un exemple concret com n'és de diferent la manera de fer al Regne Unit i a Espanya, us diré que Westminster ja va traspassar la competència de transports ferroviaris al Parlament escocès ara fa un parell d'anys. Sorprenentment, el traspàs no va ser conseqüència de cap crisi o situació caòtica típica d'un país en vies de desenvolupament, com passa a casa nostra, sinó que ho van fer perquè ho van trobar de sentit comú.
Per tant, com és que, si tot els va tan bé, la majoria dóna suport a la independència? Doncs per la senzilla raó que ells, amb només vuit anys de govern regional, ja s'han adonat que no van enlloc. Que si realment volen tenir veu i vot a la UE més val que esdevinguin Estat, que si volen decidir sobre si els calen o no noves centrals nuclears, reduir l'impost de les societats per atreure més inversió estrangera, decidir la quantitat d'immigració que volen i poden acceptar o començar a rebre impostos de les explotacions de les seves reserves de gas i petroli, més val que tinguin un Estat propi.
Ara bé, la raó més important de totes és que els escocesos estan començant a entendre allò que els seus veïns ja fa temps que diuen: si sou un estat petit teniu molts números per esdevenir una economia realment pròspera i competitiva i, amb això, podreu millorar molt el vostre nivell de vida. I aquests petits Estats tenen molta raó. I si no, observem: Noruega -el millor país del món per viure-hi, segons l'IDH de l'ONU-, Irlanda -el miracle econòmic d'Europa-, Suècia i Dinamarca -els paradigmes de la societat del benestar- i Islàndia -el quart país mes competitiu del món-. Escòcia no vol ser menys i ja ha començat a caminar amb pas ferm cap a un futur millor. A veure si els catalans, després de trenta anys de tenir allò que la Unió Europea anomena ‘govern regional', ens inspirem una mica en els nostres veïns del nord.
Més informació:
http://thescotsman.scotsman.com/index.cfm?id=1615112006
http://www.icmresearch.co.uk/reviews/2006/Scotsman%20-%20oct/scotsman-oct-2006.asp
Xavier Solano i Bello
Xavier Solano i Bello
dimecres, 22 de novembre del 2006
ens truquem
Ja ens trucarem
Com més ràpid m'agafes la trucada o em respons el missatge, més t'importo o més em necessites. Si no me l'agafes mai i quan estem junts et passes l'estona responent trucades d'altres, potser que m'ho faci mirar, oi?
Fa pocs dies, a Estrasburg, una mare va arribar a casa sense cotxet i sense nen. Davant de l'escola bressol, va rebre una telefonada, i, abduïda per la conversa, va iniciar de nord el camí de retorn. Un cop al rebedor, va notar aquella sensació que t'envaeix quan trobes a faltar alguna cosa, va comprovar que no havia perdut el mòbil, i després devia recordar que tenia un fill. En casos tan extrems, estic a favor dels telèfons per a nadons, perquè puguin localitzar la mare, si ella deixa mai de comunicar.
Ahir vaig quedar amb un company per fer el trajecte de la feina al barri a peu. Així la fèiem petar. Al minut u de trajecte li va sonar el mòbil. Al cap de set minuts de xerrera, un pèl picat, vaig aprofitar jo per fer una trucada pendent. Quan va penjar i em va veure parlant, vaig deduir que entendria la poca delicadesa que havia tingut i es disculparia. Ell va concloure una cosa diferent: que ho podia aprofitar per fer noves trucades. Un dia camino amb tu parlant amb un altre, i un altre dia camino amb l'altre parlant amb tu. Aprofito el temps el doble, i puc quedar el doble de malament amb el doble de persones en la meitat de temps.
Vivim en un sistema de valors curiós: si no agafes una telefonada, l'altre dedueix que ets mal educat, i potser era un acte d'educació amb la persona amb qui estaves. Aquesta por potencia la invasió telefònica i castiga el contacte en persona, com quan fas cua a l'agència de viatges o a l'oficina de la caixa, i en el moment que et toca se't cola el que fa la consulta per telèfon.
La suspicàcia interpretativa porta a casos interessants. Et sona el mòbil, mires qui és, no l'agafes, perquè estàs amb algú, i aquest algú, en lloc d'agrair el gest, dedueix que ets dels que, quan sona el teu contestador, vol dir que no l'agafes expressament, i un altre dia et truca ell, i estàs reunit, però ell interpreta que has vist que et trucava i no l'has volgut despenjar, i en lloc de deixar-te un missatge et fa vuit trucades perdudes, seguides, i surts de la reunió preocupat, i li truques tres vegades, i al final podeu parlar, aclariu el malentès i quedeu per dinar, però no concreteu lloc ni hora, no cal, ja us trucareu mitja horeta abans per reconfirmar-ho, i després de quatre o cinc intents us localitzeu, i us entauleu. I allà, l'un al davant de l'altre, cara a cara, passeu una horeta parlant animadament, cadascú pel seu mòbil.
carles.capdevila@gmail.com
Carles Capdevila
Com més ràpid m'agafes la trucada o em respons el missatge, més t'importo o més em necessites. Si no me l'agafes mai i quan estem junts et passes l'estona responent trucades d'altres, potser que m'ho faci mirar, oi?
Fa pocs dies, a Estrasburg, una mare va arribar a casa sense cotxet i sense nen. Davant de l'escola bressol, va rebre una telefonada, i, abduïda per la conversa, va iniciar de nord el camí de retorn. Un cop al rebedor, va notar aquella sensació que t'envaeix quan trobes a faltar alguna cosa, va comprovar que no havia perdut el mòbil, i després devia recordar que tenia un fill. En casos tan extrems, estic a favor dels telèfons per a nadons, perquè puguin localitzar la mare, si ella deixa mai de comunicar.
Ahir vaig quedar amb un company per fer el trajecte de la feina al barri a peu. Així la fèiem petar. Al minut u de trajecte li va sonar el mòbil. Al cap de set minuts de xerrera, un pèl picat, vaig aprofitar jo per fer una trucada pendent. Quan va penjar i em va veure parlant, vaig deduir que entendria la poca delicadesa que havia tingut i es disculparia. Ell va concloure una cosa diferent: que ho podia aprofitar per fer noves trucades. Un dia camino amb tu parlant amb un altre, i un altre dia camino amb l'altre parlant amb tu. Aprofito el temps el doble, i puc quedar el doble de malament amb el doble de persones en la meitat de temps.
Vivim en un sistema de valors curiós: si no agafes una telefonada, l'altre dedueix que ets mal educat, i potser era un acte d'educació amb la persona amb qui estaves. Aquesta por potencia la invasió telefònica i castiga el contacte en persona, com quan fas cua a l'agència de viatges o a l'oficina de la caixa, i en el moment que et toca se't cola el que fa la consulta per telèfon.
La suspicàcia interpretativa porta a casos interessants. Et sona el mòbil, mires qui és, no l'agafes, perquè estàs amb algú, i aquest algú, en lloc d'agrair el gest, dedueix que ets dels que, quan sona el teu contestador, vol dir que no l'agafes expressament, i un altre dia et truca ell, i estàs reunit, però ell interpreta que has vist que et trucava i no l'has volgut despenjar, i en lloc de deixar-te un missatge et fa vuit trucades perdudes, seguides, i surts de la reunió preocupat, i li truques tres vegades, i al final podeu parlar, aclariu el malentès i quedeu per dinar, però no concreteu lloc ni hora, no cal, ja us trucareu mitja horeta abans per reconfirmar-ho, i després de quatre o cinc intents us localitzeu, i us entauleu. I allà, l'un al davant de l'altre, cara a cara, passeu una horeta parlant animadament, cadascú pel seu mòbil.
carles.capdevila@gmail.com
Carles Capdevila
Subscriure's a:
Missatges (Atom)