A dos quarts de set del matí, ben esmorzats amb la coca que havia sobrat, desperem tendes i sacs, ho portem tot al cotxe i ens dirigim cap a Saldes i cap al mirador del Gresolet on deixem el cotxe. A les 7 en punt del matí, amb un bon sol, comencem a caminar direcció el refugi Lluís Estasen. En poc més de deu minuts ens hi plantem i seguim el PR, en un principi paral·lels a la pista forestal. El camí va pujant entre arbres i anem creuant canals com la de Riembau. Un gir sobtat cap a l'esquerra ens fa guanyar alçada en poca estona. Arribem a una zona planera on ens queda a mà esquerre un petit monticle. Estem ja a 2.000 metres i hem guanyat més de 400 metres en poc més d'una hora. Però fins al coll de Verdet encara queda una forta estona. Comencem a notar el vent just arribar-hi i, amagats darrera unes pedres, fem un petit esmorzar. Amb una hora i mitja ja estem al coll i només ens queda la part de la grimpada. Com deien a Oh, Europa!, me la imaginava més gran! Suposo que com que quan vaig fer el Pedraforca era més petit, tot em sembava més gran. Excepte al principi i just al final de la grimpada, tampoc n'hi ha per tant! Un cop arribats a dalt en dues hores i mitja, fotos de rigor i anem baixant fins a l'Enforcadura. A partir d'aquí, la tartera. O hi disfrutes o hi pateixes. Jo hi vaig disfrutar força però la Mireia no gaire. Però en una horeta ja érem un altre cop a la pista que ens portava al refugi i d'aquí al cotxe quan eren les 12 en punt. Cinc hores justes, comptant parades, per fer un dels cims emblemàtics de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada