És hora d'eleccions
Engrunes. Joan Oliver (Avui, 09-05-06)
L'embolic és monumental i costa de veure qualsevol sortida raonable que permeti afrontar el referèndum de l'Estatut amb unes mínimes garanties de seriositat. Amb unes mínimes garanties que la gent voti l'Estatut i no altres coses. Si Esquerra surt del govern abans del referèndum (possibilitat sobre la qual el debat d'ahir no va aportar la més mínima llum), el referèndum acabarà apareixent com un Esquerra sí, Esquerra no. Si el govern es manté intacte fins al referèndum (possibilitat sobre la qual el debat d'ahir no va aportar la més mínima llum) el referèndum acabarà apareixent com un Maragall sí, Maragall no. Si s'anuncien eleccions avançades per després del referèndum (possibilitat sobre la qual el debat d'ahir no va aportar la més mínima llum), el referèndum acabarà convertint-se en una primera volta de les eleccions al Parlament de Catalunya. L'única opció mig raonable que sembla que ens queda és fer primer eleccions al Parlament i, després, el referèndum. Així a les eleccions votaríem el que s'ha de votar en unes eleccions i al referèndum votaríem sobre l'Estatut. Però, precisament perquè és l'única opció mig raonable, és la que segur que no triarà el president de la Generalitat.
Albert Om
Les meves bases
Com a persona assembleària que sóc, he consultat amb les meves bases el sentit del vot en el referèndum de l'Estatut, i he acabat acatant la seva decisió lliure i sobirana: que em quedi a casa.
O que me'n vagi a la platja. O a fer ràfting. O que sí, sí, sí, marxi a París el 18 de juny a celebrar que ja fa un mes i un dia que el Barça és campió d'Europa. Es veu que aquell diumenge puc fer qualsevol cosa que em plagui, menys anar a votar al referèndum. I que no pateixi, que tinc tot el dret democràtic de no participar en aquesta consulta. Que la meva és allò que en diuen una abstenció responsable. Un "no en el meu nom".
Confesso que jo hauria votat que sí. O que no. O potser m'hauria decantat preferentment per un vot nul polític. Però he hagut d'acabar fent cas al que diuen les meves bases: que no vagi a votar, perquè als polítics aquest referèndum encara els fa més mandra (i més por) que a mi. Que el fan perquè l'han de fer, i punt. Que la meva opinió no els importa per res i que només volen utilitzar el meu vot per salvar la seva cara.
Els sectors més radicals de les meves bases m'han arribat a dir que els polítics pretenen manipular els nostres sí i els nostres no de la manera que més convingui als seus interessos particulars. Si decideixen continuar manant, faran veure que els nostres vots ho demanen. I si volen convocar eleccions perquè ara pensen que és el millor moment perquè ells les puguin guanyar, també donaran a entendre que els nostres vots així ho reclamen.
Les meves bases m'han demanat formalment que m'oblidi del 18 de juny i que, a partir d'ara, només pensi en el 17 de maig. Que sort en té, Catalunya, del Barça. Que el canvi de veritat ha arribat al futbol, però no a la política. Que el 2003 es va acabar Jordi Pujol, però no es va acabar el pujolisme. De la mateixa manera que després de Núñez, tampoc no es va acabar el nuñisme. Que el tripartit ha perllongat l'agonia dels últims anys del pujolisme. I que tot això no se solucionarà fins que no arribi a la política una nova generació d'homes i dones que apostin per un canvi radical i que vulguin dedicar a la política els millors anys de la seva vida. Que aquesta nova generació, ambiciosa i sense complexos, és qui hauria d'impulsar un nou Estatut com a bandera del cercle virtuós que permetrà a Catalunya tornar a la primera línia de la política mundial.
En definitiva, el que jo he entès que em volien dir les meves bases és que Maragall és a Pujol el que Gaspart va ser a Núñez. Ara només queda per veure qui serà Joan Laporta. Això encara no m'ho han sabut dir les meves bases.
AVUI
Engrunes. Joan Oliver (Avui, 09-05-06)
L'embolic és monumental i costa de veure qualsevol sortida raonable que permeti afrontar el referèndum de l'Estatut amb unes mínimes garanties de seriositat. Amb unes mínimes garanties que la gent voti l'Estatut i no altres coses. Si Esquerra surt del govern abans del referèndum (possibilitat sobre la qual el debat d'ahir no va aportar la més mínima llum), el referèndum acabarà apareixent com un Esquerra sí, Esquerra no. Si el govern es manté intacte fins al referèndum (possibilitat sobre la qual el debat d'ahir no va aportar la més mínima llum) el referèndum acabarà apareixent com un Maragall sí, Maragall no. Si s'anuncien eleccions avançades per després del referèndum (possibilitat sobre la qual el debat d'ahir no va aportar la més mínima llum), el referèndum acabarà convertint-se en una primera volta de les eleccions al Parlament de Catalunya. L'única opció mig raonable que sembla que ens queda és fer primer eleccions al Parlament i, després, el referèndum. Així a les eleccions votaríem el que s'ha de votar en unes eleccions i al referèndum votaríem sobre l'Estatut. Però, precisament perquè és l'única opció mig raonable, és la que segur que no triarà el president de la Generalitat.
Albert Om
Les meves bases
Com a persona assembleària que sóc, he consultat amb les meves bases el sentit del vot en el referèndum de l'Estatut, i he acabat acatant la seva decisió lliure i sobirana: que em quedi a casa.
O que me'n vagi a la platja. O a fer ràfting. O que sí, sí, sí, marxi a París el 18 de juny a celebrar que ja fa un mes i un dia que el Barça és campió d'Europa. Es veu que aquell diumenge puc fer qualsevol cosa que em plagui, menys anar a votar al referèndum. I que no pateixi, que tinc tot el dret democràtic de no participar en aquesta consulta. Que la meva és allò que en diuen una abstenció responsable. Un "no en el meu nom".
Confesso que jo hauria votat que sí. O que no. O potser m'hauria decantat preferentment per un vot nul polític. Però he hagut d'acabar fent cas al que diuen les meves bases: que no vagi a votar, perquè als polítics aquest referèndum encara els fa més mandra (i més por) que a mi. Que el fan perquè l'han de fer, i punt. Que la meva opinió no els importa per res i que només volen utilitzar el meu vot per salvar la seva cara.
Els sectors més radicals de les meves bases m'han arribat a dir que els polítics pretenen manipular els nostres sí i els nostres no de la manera que més convingui als seus interessos particulars. Si decideixen continuar manant, faran veure que els nostres vots ho demanen. I si volen convocar eleccions perquè ara pensen que és el millor moment perquè ells les puguin guanyar, també donaran a entendre que els nostres vots així ho reclamen.
Les meves bases m'han demanat formalment que m'oblidi del 18 de juny i que, a partir d'ara, només pensi en el 17 de maig. Que sort en té, Catalunya, del Barça. Que el canvi de veritat ha arribat al futbol, però no a la política. Que el 2003 es va acabar Jordi Pujol, però no es va acabar el pujolisme. De la mateixa manera que després de Núñez, tampoc no es va acabar el nuñisme. Que el tripartit ha perllongat l'agonia dels últims anys del pujolisme. I que tot això no se solucionarà fins que no arribi a la política una nova generació d'homes i dones que apostin per un canvi radical i que vulguin dedicar a la política els millors anys de la seva vida. Que aquesta nova generació, ambiciosa i sense complexos, és qui hauria d'impulsar un nou Estatut com a bandera del cercle virtuós que permetrà a Catalunya tornar a la primera línia de la política mundial.
En definitiva, el que jo he entès que em volien dir les meves bases és que Maragall és a Pujol el que Gaspart va ser a Núñez. Ara només queda per veure qui serà Joan Laporta. Això encara no m'ho han sabut dir les meves bases.
AVUI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada