No és un debat, és un musical
Passa-ho!
Iu Forn
Avui s'estrena al Congrés de Diputats el musical en dos actes Res és etern, del qual li ofereixo un petit resum.
ZP puja a la tribuna d'oradors i adreçant-se als escons d'Esquerra els canta, amb tota la seva pena (o no), allò de:
"És l'hora dels adéus i ens hem de dir adéu-siau! Republicans, dem-nos les mans, senyal d'amor, senyal de pau".
Joan Puigcercós, des del seu escó contesta:
"El nostre comiat diu a reveure perquè en política mai se sap. I t'estrenyem el ganyot, mentre et diem adéu-siau".
En ZP replica:
"No és un adéu per sempre. És sols un adéu per un instant. El cercle potser refarem, depenent de les majories de cada moment, i fins potser serà més gran".
A continuació mentre els escons dels republicans queden difuminats per una boira, del sostre de l'hemicicle baixa l'Artur Mas més angelical versionant l'Amor particular de Lluís Llach:
"Com t'ho podria dir, ZP, perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto,que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes, i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho, que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo".
Llavors en ZP, en un atac de passió que ni la d'Esparreguera, Olesa i Cervera juntes, va i engalta: "T'estimo, sí, Artur. Potser amb timidesa, potser sense saber-ne. T'estimo, i et sóc gelós i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa; t'estimo, i em sé feliç quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...".
"Que tu, què, ZP?", pregunta Mas amb ulls de peix bullit. És el moment de l'apoteosi:
"Dons jo... Opá, ar Duran lo vamoa de aparcá. Ar minijterio, dazunto etranhero. Duran, ya no nos va molet·tá, piyando er casho, d'un gonito dejpasho".
És el musical de l'any. Llàstima que les entrades les gestionen a mitges el Barça i el RACC.
AVUI
